05.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.10.2023 - 21:46
Després de la darrera patacada, les espases s’han desenfundat a la federació de Barcelona d’Esquerra Republicana, i ja s’hi sent la fressa. La disputa neix del malestar dels militants, que debaten si el partit ha de canviar de rumb després d’un estiu negre. Esquerra va perdre 86.000 vots a les darreres eleccions municipals. De ser primera força l’any 2019, amb 161.000 vots, va passar a ser la quarta, amb 75.000. Més de la meitat del suport, evaporat. De quaranta-sis consellers de districte, ara en té vint-i-tres, cosa que rebaixa molt la seva presència institucional als barris. Un sector del partit creu que la direcció nacional, presidida per Oriol Junqueras, ha fet l’orni després de la derrota, com si no hagués passat res. Critiquen que s’ha perdut la vitalitat i la connexió amb les bases i que la filial de Barcelona ha de tenir més personalitat i dependre menys de les dinàmiques de la Generalitat.
Aquests dies, s’ha obert la primera esquerda: el 20 d’octubre, els militants hauran de triar qui governa la federació municipal. Ernest Maragall té vuitanta anys i, segons el seu entorn, encara poques ganes de plegar, però ja ha explicat que no tornarà a ser candidat. Tard o d’hora caldrà decidir-ne el relleu, i la federació té un paper important en el procés de designació perquè n’establirà les condicions i el calendari. Aquests darrers quatre anys l’ha gestionada un equip mixt, encapçalat per l’ex-diputat Gerard Gómez del Moral, un home de consens a proposta de la direcció nacional per a evitar cap desavinença pública. Però l’experiment no ha funcionat: els dos blocs no han treballat bé plegats i ara sí que s’enfrontaran de manera explícita. La discrepància principal, diuen fonts de totes dues bandes, és la manera de fer, però la fractura va més enllà: és una vella disputa de famílies.
Si cap de les dues candidatures no guanya les primàries amb més del 55% dels vots, haurà d’integrar quatre membres de l’altra –en una executiva de quinze. Hi ha temps per a un pacte d’última hora, però no sembla que hi hagi predisposició de cap de les dues parts. La direcció nacional dels republicans va convocar una reunió protocol·lària de mediació, però no va reeixir. Maragall i la seva número dos, Elisenda Alamany, fan silenci perquè la disputa no afecti la vida del grup municipal, però de moment no ha servit de gaire: els altres regidors han baixat sense embuts al camp de batalla. La regidora Eva Baró és la cap de cartell d’una de les candidatures i té el suport d’un altre regidor, Jordi Castellana. I Jordi Coronas, que ha entrat al grup en substitució d’Ester Capella, ara consellera, és un dels homes forts de l’altra.
Afloren les discrepàncies tàctiques
Totes dues candidatures incorporen càrrecs orgànics i membres del govern de la Generalitat. La candidatura d’Eva Baró té el suport destacat del conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, i del seu entorn: el cap de campanya és el director de comunicació del departament, Bernat Gimeno, i a la llista hi ha el cap de gabinet d’Elena, Raül Murcia, que havia estat un assessor molt pròxim a Oriol Junqueras quan va ser vice-president (2016-2017). També hi ha dos ex-militants del PSC més: José Rodríguez Fernández, ex-director de relacions institucionals d’Elena, i Fabián Mohedano, amb qui Elena va impulsar l’any 2012 el moviment Avancem, que els va acabar duent fora del PSC a tots dos. Fonts de la campanya afirmen que són una candidatura de renovació, “aire fresc perquè el partit obri una nova etapa”.
L’altra llista és la de Patrícia Gomà, amb una llarga trajectòria a la federació barcelonina: ja en fou presidenta entre el 2011 i el 2015, en la transició de Jordi Portabella a Alfred Bosch. Ara Gomà és la secretària general del Departament d’Educació. Té el suport de la consellera Capella, que també va ser regidora a Barcelona en la darrera etapa de Portabella, i d’uns quants militants vinculats a aquella branca del partit, com Oriol Amorós, que justament fou secretari general d’Interior amb Elena fins que, fa un any, va deixar el càrrec per ser secretari general de Drets Socials amb el conseller Carles Campuzano. Neguen, però, ser la reedició del portabellisme: Amorós i Jordi Coronas van ser rivals l’any 2014, perquè Coronas donà suport a Alfred Bosch en les primàries que van enfrontar-lo amb Amorós, i ara van junts a l’equip de Gomà.
Segons fonts de la candidatura de Gomà, allò que n’uneix els membres és un reclam d’autocrítica i de transparència. Van considerar una línia vermella que s’entrés al govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC i els comuns sense consultar-ho a les bases del partit, i retreuen a Baró que en sigui la vice-presidenta cinquena. En canvi, fonts pròximes a la candidatura de Baró apunten que la llista de Gomà vol aplanar el camí de la consellera Capella, que sovint ha sonat com una aspirant a rellevar Maragall. “Això és el que diu l’altra candidatura, però nosaltres ho desmentim rotundament”, respon un dels membres de l’equip de Gomà. Allò que volen, diuen, és un procés de primàries obertes, amb debats públics, a final del 2025, perquè un any abans de les eleccions ja hi hagi candidat. D’altra banda, la llista de Baró també admet que s’hauran de fer primàries.
L’esquerda encara es pot fer més gran quan s’hagi de debatre si s’ha d’entrar al govern de Jaume Collboni. Però en això sí que coincideixen els uns i els altres: les coses encara estan molt verdes. Tothom roman a l’expectativa de què passarà amb el govern espanyol i, després d’una altra investidura, s’haurà d’aclarir primer si els comuns s’uneixen al batlle. Hi ha dos canvis més que podrien alterar el paisatge. Primer, l’aprovació d’una possible amnistia, que rehabilitaria noms que fa temps que són a les travesses del relleu de Maragall, com Raül Romeva. Segon, les pròximes eleccions al parlament, que s’han de fer abans de les pròximes municipals tant sí com no, i que seran una prova dura per al primer govern d’Esquerra Republicana tota sola d’ençà de la república.
