Disparar-se un tret al peu

La setmana passada preguntava a qui beneficia, cui prodest, batejar ideològicament les preferències polítiques per a executar-les moralment. Avui intentaré de respondre la pregunta. Primer de tot, salta a la vista que la imposició d’una nomenclatura desqualificadora és potestat de la classe hegemònica, en la terminologia del comunista italià Antonio Gramsci. Quan l’església senyorejava, perseguia els crítics amb l’etiqueta d’heretge. Que aquest mot hagi caigut del vocabulari modern revela la pèrdua de poder social d’aquesta confessió i, en conseqüència, una escassa capacitat per a crear nova doctrina i moure divergències teològiques d’alguna consideració. Catalunya és compulsivament d’esquerra per reacció a l’opressió espanyola, de tarannà absolutista independentment de qui ocupi les institucions. Ni els liberals de Sagasta ni els conservadors de Cánovas del Castillo, amb les respectives partides de la porra provincials, representaven cap alternança democràtica; com tampoc no la representen Feijóo i Sánchez amb les respectives partides de la porra mediàtiques. Quan es governa un país en benefici d’uns pocs, no es pot pas permetre que la gent es rebel·li. Si la protesta amenaça de descarrilar el programa, es combat titllant-la de populista, d’extrema dreta o de qualsevol altre títol infamant abans de reprimir-la pels mitjans tradicionals. No hi ha cap manera més eficaç de crear conformitat que propiciar una víctima a fi que serveixi d’advertiment a la resta. La persecució contumaç del president Puigdemont; l’acusació de racista allevada al president Torra; la fabricació no tant judicial com mediàtica d’un afer de “corrupció” per a inhabilitar Laura Borràs, no tenien cap més objectiu que reconduir la voluntat política de la gent. Al Portal de Mar sempre hi ha un cap penjat dintre d’una gàbia.

La constitució espanyola, a l’article 20, diu protegir el dret “a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”. I en virtut d’aquest dret els poders empresonen cantants, destitueixen representants electes i castiguen amb anys de presó l’expressió pacífica del sentiment polític. Consignada al punt vint d’una constitució que la immensa majoria desconeix i una minoria vulnera rutinàriament, la llibertat d’expressió s’hi esmenta per reflex d’unes altres constitucions democràtiques i no pas per tradició o convicció. Als Estats Units la llibertat d’expressió (i de reunió) és el primer dret del Bill of Rights, la pedra angular de la democràcia. Per això, quan es diu que la democràcia és en perill, allò que primer perilla és la llibertat d’expressió.

La llibertat d’expressió no hi és per a protegir les idees dominants ni el consens, que no necessiten protecció formal, sinó per a garantir que puguin proferir-se les que ens repugnen. No pas perquè s’hagi de respectar el gust de tothom o donar carta blanca a l’atzagaiada, sinó perquè sense llibertat de paraula no hi ha llibertat de pensament. I si el pensament no és lliure, no és possible de raonar sense traves ni enfrontar-se als problemes amb voluntat de resoldre’ls. Sense el dret rotund a l’expressió, l’individu amb un criteri desavingut resta a mercè de la turba i la societat perd un punt de vista que podria haver estat definidor. Cada vegada que es coarta aquest dret, se suspèn no sols per al dissident sinó per a tothom. I això passa quan els drets polítics s’expropien amb tripijocs de baixa estofa.

L’afer de Ripoll és interessant com a símptoma. No pas de les hordes d’extrema dreta que amenacen el món i que en tot cas serien el reflux de la complaença i envaniment de la classe dominant, sinó de la fragilitat democràtica dels partits del sistema (valgui l’oxímoron en el cas de la CUP). Fragilitat extensiva a una societat oblidada del sacrifici que comportà l’assoliment d’uns drets, també molt fràgils, i que en confon l’exercici amb una tómbola en què sempre toca.

Puix que a Catalunya “ser de dreta” no és sinó una immoralitat, com afirmen els comuns en sumar els seus vots als del PP per a assegurar que Barcelona romangui en mans espanyoles, a Ripoll s’ha provat de capgirar les eleccions encolomant la llufa d’ultradretana i feixista a la senyora Orriols. I quan el pacte de tots contra ella ha fracassat per un nyic-i-nyac de precedència entre ERC i Junts, hom s’ha afanyat a anunciar una moció de censura abans i tot que el nou govern municipal es posi a treballar. Amb el dret d’expressió passa una cosa curiosa. Quan la dictadura perseguia les idees rojo-separatistas, “l’esquerra” defensava la llibertat d’expressió. Quan “l’esquerra” ha esdevingut hegemònica s’ha oblidat ràpidament que aquest dret es va concebre per què l’opinió d’una minoria desapoderada tingui representació en l’esfera pública. I perquè les idees tinguin igualtat d’oportunitat de persuasió.

Puix que en democràcia la classe dominant ha de professar que respecta totes les idees, es veu abocada a proclamar que n’hi ha en si tan violentes que cal suprimir-les a flor de llavi. Llavors entra en escena un neologisme anomenat “discurs de l’odi” per a justificar actituds tan antidemocràtiques com acordonar, aïllar i silenciar, i es parla d’una “suposada llibertat d’expressió,” restringint-la a les opinions compulsades. Així s’escapça preventivament la democràcia sota capa d’impedir que ho pugui fer algú altre a qui se li atribueix la intenció. Això és gloriós perquè hom juga en l’equip dels àngels i no es pot pas permetre que guanyi l’equip del mal.

El discurs de l’odi el practiquen tots els partits. Ciutadans no en tenia cap altre; el PSOE el professa a cor què vols; dels comuns i els seus negociats valgui l’exemple del senyor Rabell citat la setmana passada o l’històric discurs de Joan Coscubiela el 7 de setembre de 2017; ERC destil·la un odi gairebé fundacional (visca Macià, mori Cambó!) i ara visceral contra els “convergents”, mot que ja no designa una formació política extinta sinó un pejoratiu essencialista evitern. A “Junts” gasten dicteris amb sabor historicista com “botiflers”, “venuts” o “caragirats”. El resultat de tot plegat és la degradació del compromís d’escoltar, reflexionar i debatre amb voluntat d’entendre’s. El respecte pels raonaments dóna pas a la passió de suprimir o cancel·lar, com es diu ara, i l’exclusió mutual duu al xou de pactes postelectorals esbojarrats que els partits negocien amb la intenció no pas de canalitzar la voluntat expressada a les urnes, sinó de blocar-la. Així és com es barren el pas els uns als altres a l’atzar de càlculs egoistes que sovint es reverteixen d’un dia per l’altre i d’institució en institució, traspuant una manca absoluta de principis i una enorme pobresa de conviccions.

Aquest espectacle no s’ha vist sols a Ripoll, on “l’estratègia” dels partits perdedors es reduïa a barrar el pas a la candidatura guanyadora, una agrupació local que ha aconseguit d’enfurismar la classe hegemònica. El pecat de la senyora Orriols és posar damunt la taula un problema del qual aquesta classe no vol ni sentir a parlar. Però l’espectacle va més enllà de Ripoll, amb una dansa de pactes concebuts no pas per a col·laborar en interès de la cosa pública sinó per a expulsar els rivals de les fonts nutritives de l’erari.

Cui prodest? Tenint en compte que la immigració és competència exclusiva de l’estat, el rebombori causat per les eleccions municipals de Ripoll hauria de fer mirar més enllà del dit que assenyala un problema i albirar qui beneficia la batussa. És curiós que l’emergència d’una minsa agrupació política entorn d’un problema de radicalització que el 2017 va tenir l’epicentre a Ripoll, en lloc d’atenció ponderada dels mitjans rebi més desqualificacions i més viscerals que no pas l’onada d’anticatalanisme que enlairà la formació d’Inés Arrimadas a primera força política el mateix any. La dispersió de la voluntat política en cada vegada més partits, plataformes i candidatures és una pèssima notícia, i en aquest sentit també ho és l’aparició d’Aliança Catalana en un espai polític tan centrifugat com ho era la Segona República. Quan hom aspirar a conquerir i colonitzar, el mètode més eficaç és dividir i diversificar la víctima. Ho han fet tots els imperis: l’espanyol a l’Amèrica hispana, el britànic a l’Índia, el Tercer Reich menjant-se Europa a trossos sota la mirada cofoia de Chamberlain i Daladier. Als Països Catalans el franquisme estimulà una immigració “interna” en intensitat i afluència inassimilables, llançant-la sobre un país culturalment desarmat. Al segle XXI l’assalt al darrer reducte d’integració dels nouvinguts, la immersió lingüística, s’encavalca amb la comminació multicultural per a enemistar els catalans i induir-los a culpabilitzar-se entre ells de la misèria política comuna. En lloc de cercar els motius d’unió, els polítics i els mitjans s’estimen més exacerbar la dissonància i ministrar la dissensió. A Ripoll, l’enemic a batre per la resta de partits dits independentistes resulta ser el 30% de ciutadans que demanen ordre i legalitat per a tothom, i no pas la classe política que, com a l’època d’Alejandro Lerroux, aviva la demagògia a fi de treure profit del desconcert.