24.04.2023 - 19:50
Un dels aspectes que més preocupa de les societats actuals és el nivell de desigualtat que hi ha entre els seus habitants. Com més alta és la diferència entre les capes de renda, vol dir que la cohesió social és menor, amb els riscs de conflictes que això significa. En el cas de la Unió Europea tenim països de tota mena. Des d’aquells en què la desigualtat és menor, com per exemple Finlàndia, Bèlgica o els Països Baixos, fins a l’altre extrem, on trobem Romania i Bulgària. L’estat espanyol es troba per damunt de la mitjana europea, i Catalunya també una mica per sobre, però menys. La bona notícia per a Catalunya és que, com hem sabut avui, dins l’Enquesta de condicions de vida, els indicadors de desigualtat del 2022 que inclou han millorat, cosa que ens acosta una mica més a Europa. Això no vol dir que tots siguin bons, ni que no ens quedi molt de camí per córrer.
Segons que notifica avui l’Idescat, els indicadors de desigualtat s’han reduït l’any 2022. L’indicador S80/S20 mostra com el 20% de les llars amb més ingressos acumula 5,1 vegades allò que ingressa el 20% de les llars més desafavorides, mentre que l’any anterior era el 5,5. Quant a l’índex de Gini, és del 30,0 el 2022, mentre que l’any anterior era del 30,9 (cal recordar que un índex de Gini igual a 0 indicaria màxima igualtat, i igual a 100, la desigualtat més extrema). Els mateixos indicadors referits a tot l’estat són del 5,6 i del 32, havent millorat també respecte de l’any anterior. Els pocs indicadors que se saben fins ara de la UE del 2022 mostren Bèlgica amb 3,5; Finlàndia amb 3,7 i els Països Baixos amb 3,9.
Cal tenir en compte que l’Enquesta de condicions de vida del 2022 recull les condicions de vida en el moment de l’entrevista, mentre que la informació sobre els ingressos, les prestacions socials i la intensitat en el treball fan referència a l’any 2021. En aquest sentit, els resultats de l’enquesta mostren que els ingressos mitjans nets de les llars catalanes són de 36.163 euros i de 14.692 euros per persona l’any 2021, dada que significa un augment respecte de l’any anterior del 3,4% i del 3,8% respectivament.
Aquestes dades ens situen com la quarta millor comunitat de l’estat, en ambdós casos, sempre per darrere de les dues comunitats forals i Madrid. I deixeu-me que m’aturi aquí un moment. Enguany ens col·loquem, en el cas de la renda per llar, un 12,2% per sobre de la mitjana estatal, però és que l’any anterior a la pandèmia la diferència era del 14,2%, la qual cosa vol dir que hem perdut pistonades, en termes relatius, a la resta de l’estat. Però la situació em sembla més curiosa si ens comparem amb Madrid. Resulta que abans de la pandèmia la seva renda mitjana ens superava d’un 5,7% i ara ha fet un salt fins al 10,2%. Recordem que són ingressos del 2021. I això vol dir que els catalans hem estat més castigats per la crisi de la pandèmia que no pas Madrid.
No és l’única diferència amb Catalunya, en aquest camp. Així, malgrat que l’INE avui no aporta dades de l’indicador S80/S20, sí que sabem que l’any anterior era del 6,3 a Madrid; només superada per Canàries (8,2) i Andalusia (6,8). Vet ací, doncs, que a Madrid hi ha més riquesa (ja ho sabíem) i que està molt més mal repartida que ací. Suposo que, en l’últim cas, hi té alguna cosa a veure la minsa política social que segueix la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.
I tornem a Catalunya. La població en risc de pobresa és un indicador relatiu que també mesura la desigualtat, és a dir, quantes persones tenen ingressos baixos en relació amb el conjunt d’una població determinada. Doncs bé, la taxa de risc de pobresa del 2022 (tenint en compte els ingressos del 2021) se situa en el 19,9% i es manté respecte de l’any anterior. Però aquesta és la xifra final, una vegada s’han comptabilitzat tota mena de transferències socials. Si aquestes transferències no es tenen en compte, segons l’Idescat, la taxa podríem dir “bruta” o “primària” és del 42,1%. Aquesta taxa passa a ser del 26,6% quan es comptabilitzen les pensions de vellesa i supervivència, i del 19,9% quan ja es comptabilitzen totes les transferències socials (incloent-hi els ERTO), tal com acabem de veure. L’any 2021 aquests percentatges eren superiors en els primers casos; concretament, del 45,5% i del 29,6%, respectivament. Encara que han millorat, del meu punt de vista, encara són molt alts.
Cal assenyalar que l’Idescat aplica el llindar de pobresa a Catalunya (11.841 euros en les llars formades per una sola persona), del qual s’obté aquesta taxa de pobresa del 19,9%, mentre que l’INE aplica el llindar del conjunt de l’estat espanyol (10.088 euros en les llars formades per una sola persona), del qual, aleshores, s’obté una taxa de pobresa del 14,4% per a Catalunya. Aquesta taxa és la que ens fa comparables a la resta de comunitats de l’estat. Doncs bé, en termes de risc de pobresa som la tercera, per darrere de les dues comunitats forals. També som sis punts per sota de la mitjana estatal (20,4%) i, cosa que em sembla una barbaritat, representa gairebé la meitat de les més desfavorides, Extremadura, Andalusia i Canàries, les taxes de les quals oscil·len entre el 29% i el 30%.
I, finalment, quant als indicadors del nivell de privació de les llars (que recullen aspectes subjectius de les condicions de vida), la privació que ha experimentat l’augment més gran ha estat la relativa a la capacitat de mantenir l’habitatge a una temperatura adequada, un 19,2% l’any 2022, xifra que representa un increment de 3,3 punts percentuals respecte del 2021. També augmenta la població que declara que no pot permetre’s una setmana de vacances l’any (el 30,9% el 2022 i el 27,8% el 2021) i la que diu que no pot fer-se càrrec de despeses imprevistes de 800 euros (34,8% el 2022 enfront del 32,9% de l’any anterior).
Aquestes dades ens haurien de fer pensar molt seriosament en la mena de societat que tenim. Una societat en la qual nosaltres produïm força, paguem molts imposts a l’estat, i de la qual “desapareixen” 20.000 milions cada any, cosa que fa que els retorns de l’estat siguin insuficients, i que no es pugui dotar de prou diners, entre més, la Generalitat, per intervenir i millorar els problemes d’una part gens negligible de la societat, amb unes xifres que fan vergonya. Però és que si mirem les comunitats menys afavorides, les quals cal suposar que recullen la part més important de la solidaritat de les comunitats riques (tret de les forals), continuen any rere any dins un forat i a molta distància de la mitjana estatal, tant a escala d’ingressos personals com de desigualtat social. Tot plegat fa que ens demanem sobre el paper real de la solidaritat entre comunitats, de la qual som actors de primera fila a Catalunya, al País Valencià i a les Illes. On van tots aquests diners? Qui o quines comunitats beneficien realment? De moment, no ens ho diuen.
