21.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.08.2023 - 07:35
La decisió del govern espanyol de demanar l’oficialitat del català a Europa i de permetre’n l’ús al congrés ha portat aparellada, tal com lamentablement era d’esperar, la polèmica sobre el nom de la llengua i la inclusió dels valencians en la decisió.
Aquest és un debat essencialment polític, com sempre, que no té res a veure amb la llengua ni, encara menys, a defensar-la i potenciar-la. Evidentment, la dissecció del terraplanisme lingüístico-sociològic en totes les seues variants donaria per a un article llarguíssim, especialment per a recordar com una societat es podreix per dins quan la ciència passa a ser qüestionable des de la ignorància. Però, com que aquesta és una qüestió essencialment política, i amb el vostre permís, em centraré solament en el vessant polític.
Quan Junts fa l’acord amb el govern espanyol respecte d’Europa, fins on jo sé, la qüestió del “valencià” ni es proposa. Perquè el pacte simplement no pot incloure de cap manera aquella versió oficial espanyola que avui, al senat, a les webs oficials o en qualsevol lloc més, gràcies al govern del PSOE, diferencia obertament el “valencià” del “català”, i deixa en tot cas en mans d’interpretacions posteriors a càrrec de saberuts inaudibles el fet de recordar que és la mateixa llengua.
El president Puigdemont, dins Junts, és una de les persones més sensible a entendre que de llengua tan sols n’hi ha una i va de Salses a Oriola i de Fraga a l’Alguer, raó per la qual la qüestió del “valencià” es mira amb lupa. La llengua que parlem a Bétera i la que parlem a Amer és la mateixa i es diu català. Punt final. És una qüestió de responsabilitat amb el patrimoni comú que jo, com a valencià, agraesc. I per això boten com si fossen saltamartins, el PP i Vox, els llogaters recents i esperitats del Palau de la Generalitat. Cosa que era d’esperar i que és políticament molt interessant.
Perquè ells, que han arribat al govern maleint la llengua del país i amenaçant qualsevol ciutadà que gose de parlar-la –recordeu Borriana!–, ara, de sobte, fan el miracle de parlar-la en públic i de defensar-la com ningú. I fan el ridícul, perquè ni la parlen, ni la volen parlar, ni la saben parlar. Però, en tot cas, la reivindiquen i s’allunyen tots solets d’aquell “tot en espanyol” que van definir com a política pròpia en campanya. Amb la qual cosa fins i tot un xiquet veuria que s’obri una via de conflicte i de contradicció, de deslegitimació per a si mateixos del seu programa, que el nacionalisme i l’esquerra valenciana podrien haver aprofitat magníficament per fer-los un trau.
Que cal defensar la llengua a Madrid i a Brussel·les? Doncs aleshores l’haureu de parlar cada dia a Madrid i a Brussel·les i haureu de defensar-la en cada escola de Manises o la Coma, en cada biblioteca de Santa Pola o Benidorm, en cada programa d’À Punt, en cada conferència de premsa del Consell, en cada intervenció a les Corts, en cada centre de salut de Peníscola o Castelló de la Ribera. I si no ho feu –que ja sabem que no ho fareu–, us denunciarem públicament com els xafaxarcos furtamelons que sou i us perseguirem, mobilitzats al carrer, crescuts, i assenyalarem cada incongruència, cada vergonya, cada contradicció, cada dia i tots els dies.
Però, ai!, en compte de proposar-se això, tan senzill com és, i de resoldre que la llengua és una arma magnífica contra el feixisme espanyol i valencià, l’esquerra i el nacionalisme polític local tornen a caure-hi de quatre potes i ells mateixos desvien el debat i el posen en l’únic punt, en l’únic!, en què el PP i Vox poden estar còmodes i tranquils i tenen la paella pel mànec. En l’únic lloc on poden fer-se els milhomes.
En compte de denunciar el cinisme i la cara dura del PP i Vox i de convertir en un ariet contra l’extrema dreta espanyolista la normalitat de l’ús del “valencià” al congrés espanyol i a Europa (normalitat que existiria sense discutir sobre noms), els busca-raons de sempre es dediquen una vegada més, amb una irresponsabilitat persistent, a tornar a discutir si el català dels valencians és prou català o no ho és, i si, en conseqüència, cal diferenciar-lo, i fins i tot si això vol dir canviar el nom a la llengua de tots.
I, evidentment, aleshores el PSOE –aquell partit que es va menjar el socialisme valencià fa dècades a les Arenes, que és el màxim responsable polític de l’estat de la llengua al País Valencià i que al govern de Madrid avala el secessionisme lingüístic en la pràctica diària– s’apunta de seguida a la festa, tot content, per contribuir a la manipulació.
Perquè ells també estan còmodes creant conflicte. Conflictivitzant la llengua que parlem. Enfangant-la en debats estèrils perquè no tinga viabilitat. I per això ja tenim ací Ximo Puig, que xafa xarcos ell també i es posa a negociar pel “valencià”. I de pas acorrala en un raconet Compromís –més raconet encara que el de Sumar, on s’han posat tots solets.
El mateix Ximo Puig, senyores i senyors, que com a president de la Generalitat Valenciana ha impedit durant vuit anys que s’implante el requisit lingüístic als funcionaris, ha impedit la reciprocitat entre À Punt i TV3 i s’ha adreçat sistemàticament en espanyol als ciutadans d’Elx i Alacant, com si el nostre Migjorn fos Castella –uns exemples xicotets, però ben definidors, de què entenen els del PSOE per “defensar el valencià”.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu el que podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que tenim ara!
