“Sense escriptors bons, no sé exactament què seríem”: el discurs de Mira pel premi Trajectòria

Si algun mèrit em reconec, per aquest premi a la trajectòria és que he acumulat ja molts anys, més de cinquanta, de lleialtat a un poble, un país, una llengua, i tot això amb una certa capacitat per dedicar milers i milers d’hores a l’ofici d’escriure, a “les Lletres”, al paper escrit, als llibres. Gràcies, doncs, al jurat benèvol, gràcies a l’organització que ací ens convoca, i gràcies a tots els presents. I ara parlarem una mica de lletres i de llibres. O de les nostres lletres i els nostres llibres, del seu present cert o incert, i del seu futur, si és que el futur és previsible, ni que siga durant una setmana…

Perquè el futur no és mai cert: ni tan sols quan es parla o s’escriu de futurs econòmics, ecològics, militars i civils. L’error, en aquests casos, sol ser l’únic element comú de tota previsió. No sé, per tant, quin futur ens espera com a habitants del planeta terra, com a dependències del gran imperi nordamericà, com a subordinats del petit imperi espanyol, o com a membres d’aquesta imprevisible comunitat de llengua i de cultura que en diem Països Catalans.: si la “normalitat” cultural i literària, i per tant editorial, va lligada a una normalitat lingüística, no sé quina normalitat és aquesta quan fins i tot les hores que les nostres escoles poden dedicar a la llengua pròpia depenen de decisions preses en centres externs de poder. I si els mecanismes d’estímul i de difusió de la pròpia producció literària i cultural estan permanentment limitats per condicions que imposen la difusió intensa i constant, a casa nostra, d’una altra llengua, una altra cultura i una altra literatura.

Quant al futur de la producció i difusió d’aquests fulls de paper relligat que en diem llibres (novetat que el cristianisme, fa prop de dos mil anys, va impulsar per la clara eficàcia de l’invent: abans eren “volums”, és a dir rotllos incòmodes, i després còdex, infinitament més pràctica), no cal que patim excessivament: a pesar de la hipotètica competència d’invents nous molt cridaners, com la lectura en pantalla, podem estar segurs que entre l’any 2000 i el 2022 segur que hi ha hagut més llibres publicats, i potser fins i tot més llibres llegits. I és segur que ara mateix hi ha més llibreries obertes que en cap altre temps de la història, més quioscos i més grans magatzems que venen llibres, més autors i qui sap si també més lectors. En tot cas, “ara” –en el rigorós present històric–, tothom té pocs o molts llibres a casa, encara que siga només a la prestatgeria del saló menjador: i l’any 1000, o el 1500, o fins i tot el 1900, qui en tenia, de llibres a casa? Ja sé que aquests llibres, ara mateix, són sobretot enciclopèdies, col·leccions introduïdes a força de publicitat, sèries de “les millors obres de”, o algun best seller de fàcil lectura. Però això, que als “intel·lectuals” ens fa somriure, és un formidable progrés. Entre altres coses, perquè augmenta els beneficis de la indústria editorial, sense els quals els altres llibres, els “bons”, els llibres de “bona literatura”, inclosa la catalana, tindrien molt escasses probabilitats d’arribar al mercat.

Perquè en definitiva, allò que ens convoca en aquesta setmana dedicada al llibre català, és també la literatura, en les seues diverses formes i manifestacions. I si l’estat del llibre com a producte comercial potser no és tan dolent (sovint diuen que sí…) quin és l’estat present i previsible de la literatura, i especialment de la literatura catalana, que ací ens ha reunit? La literatura va bé, gràcies, inclosa la nostra. No sabria dir, ara mateix qui són els nous i bons i grans autors de literatures com la danesa, la sèrbia, la búlgara, la romanesa, la sueca o la grega, i quines són les seues perspectives de futur. Els qui ara mateix escrivim i publiquem en català, podem resistir la comparació amb els que ho fan en altres llengües del nostre entorn europeu?: som millors, pitjors, o de qualitat equivalent? No ho sé, segurament no ho sap ningú, i potser no ens ha de preocupar massa: no som millors ni pitjors que molts d’altres, probablement, tant si els nostres llibres circulen per les fires internacionals de l’ample món com si no ho fan.

Allò que importa, per començar, és que cada any en català es publiquen més llibres dels que es publiquen en bona part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors: llengües, per cert, que són o seran oficials de la Unió, i la nostra no, i la culpa ja saben vostés de qui és. Suposem, per continuar, que d’aquests milers i milers de llibres catalans, alguns centenars puguen considerar-se com a més o menys “literaris” o “artístics” (és a dir no únicament “utilitaris”), que d’aquests, mig centenar siguen de qualitat mínimament respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per l’amant de les lletres i les arts, i finalment que, d’aquesta selecció, una desena arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any cinquanta llibres, només deu? Si és així, i crec que sí que ho és, potser que ens salvarem tots, com els deu justos, o fins i tot només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra. No sé si els bons llibres i la bona literatura podem salvar o donar consistència a un país com el nostre: sí que sé que la literatura dolenta no li fa cap favor.  Però si per la patriòtica por a dir que allò que és dolent és dolent, el resultat pot ser una perfecta i deplorable confusió: no som allò que som només perquè tenim bons escriptors, però sense escriptors bons, no sé exactament què seríem. I l’honor que es reconeix a les lletres i el suport a l’edició de llibres, tenen un valor singular. No ho oblidem, per favor, no ho oblidem. I que no ho obliden els nostres polítics i els nostres governants.

D’altra banda, si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres bons cada nova collita, no cal patir, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, a cada nova temporada o nou curs, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”, com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria. Sempre ens quedaran els clàssics, antics i moderns, llatins o grecs, i, si cal, tornar als volums de la col·lecció Bernat Metge, el gran  prodigi editorial d’aquest país. I us estic infinitament agraït i per aquest premi a un vell fabricant de llibres, potser massa llibres i tot…

Joan Francesc Mira