Discriminació, violència i assassinats policíacs als EUA

Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, en la col·lecció Biblioteca Afroamericana Madrid, acaba de publicar Esta vez el fuego, amb el subtítol Una nueva generación habla de la raza. És un recull ideat i editat per la primera dona que ha rebut dues vegades el National Book Award, l’escriptora Jesmyn Ward (DeLisle, Mississipí, 1977), que ha convidat onze autores i set autors joves a reflexionar sobre la constant i continuada tragèdia de racisme, assassinats i impunitat de què és víctima la comunitat afroamericana avui, ahir i sempre. La traducció, molt acurada, és de Maria Enguix Tercero.

Si James Baldwin va escriure The Fire Next Time (1963) en temps del ‘poder negre’, Jesmyn Ward ha impulsat The Fire This Time (2016) en temps del Black Lives Matter. Mig segle després, la reivindicació i la resposta continuen essent iguals. Res no sembla haver canviat. Els assassinats policíacs en són l’exemple visible. Aquest llibre vol explicar-ho. En paraules de Jesmyn Ward: ‘Quan vaig demanar [als meus col·legues] el seu treball creatiu, no els demanava res fàcil; ben al contrari, els demanava que escrivissin sobre la ferida, que lluitessin amb les veritats lletges que ens assolen en aquest país.’

Els autors dels assaigs són algunes de les millors veus joves, poetes, pensadors, crítics, periodistes, professors i investigadors de la creació i la docència, molts d’ells àmpliament premiats i reconeguts. El resultat és un compendi magnífic del sentiment i el pensament d’una generació que rep i carrega tota la violència de què han estat víctimes els negres als EUA d’ençà de segles enrere. Una lectura que il·lustra, informa i et fa sentir el crit sord de ràbia, dolor i denúncia profunda d’una altra generació negra que és víctima de l’odi, la discriminació i la fúria violenta, assassina, dels blancs.

Són uns texts que sovint parteixen de la reflexió íntima, de l’experiència personal i familiar, dels ensenyaments de casa, de l’escola i del carrer. D’allò que s’ha vist, llegit, sentit, viscut i imaginat. Del mal que fa la ferida i de la manera com se sobreviu amb el dolor. Texts escrits per joves intel·lectuals entre la poesia, la crònica viscuda, subjectiva, l’humor, la vivència i la supervivència, impulsats pel geni creatiu i la sensibilitat vital dels autors. Narracions que t’arriben al cor per la sinceritat i la força. Que et sorprenen amb detalls que, com a blanc europeu, no podies ni tan sols imaginar.

Revisen el passat, rememoren els morts, recorden les alegries infantils, l’esperit i el llegat dels avantpassats, i ho contrasten amb un present que, en essència, per a ells continua essent inhòspit i cruel. Un present des del qual costa d’imaginar un futur millor. És una obra de denúncia reflexiva, que et fa partícip del dolor i t’obre les portes a la quotidianitat de persones negres que qualsevol dia poden ser maltractades i mortes. ‘Un fòrum de dissidència –diu Jesmyn Ward– on poder exigir responsabilitats, donar testimoni, contar.’

Per a situar-nos, dues dades esfereïdores. ‘Enguany (2015) la policia ja s’ha endut més de tres-centes vides negres mentre els manifestants tancaven ponts i autovies a tot el país per recordar al món que aquestes vides importen’, escriu Daniel José Older. L’assassinat de negres ha estat una constant d’ençà dels temps de l’esclavatge. Igualment emparada per la impunitat, malgrat que pugui semblar que s’han aprovat lleis més justes i equitatives. Simplement han canviat els executors. ‘A les primeres dècades del segle XX hi va haver un linxament cada quatre dies. Es calcula que actualment la policia assassina un afroamericà cada dos dies o tres’, diu Isabel Wilkerson.

L’origen del projecte

Explica Jesmyn Ward al seu text introductori que quan George Zimmerman va haver disparat i mort Trayvon Martin el 26 de febrer de 2012, a Sanford, Florida, ella es va refugiar a Twitter. No tenia enlloc més on anar. Hi va trobar la comunitat que cercava. Estava embarassada i treballava en un llibre sobre joves morts prematurament de mort violenta que ella havia conegut. El seu germà n’era un. Cada vegada que llegia sobre Trayvon, el seu fill nonat i els seus morts l’envoltaven, amb cara d’espant, explica.

Un any i mig més tard, George Zimmerman, l’assassí, va ser absolt. Ella ja s’ho esperava. Quan mirava la foto de Trayvon hi veia un nen de disset anys. Zimmerman era un adult. Un adult que havia disparat contra un nen que tornava a casa després de comprar caramels i un refresc. Cap agència de notícies no feia l’afirmació més òbvia. Que Trayvon era un nen. Les agències de premsa i l’opinió pública no hi veien un nen perquè hi veien un negre. La majoria dels nord-americans no veien Trayvon Martin com el veia ella. I deien, com l’assassí, que fumava marihuana i pintava grafits.

En rememorar episodis de la seva vida, Jesmyn Ward conclou que viu en un lloc on les vides negres han estat sistemàticament menyspreades durant centenars d’anys: ‘Sé poques coses. Però sé què pensa una bona part de nord-americans sobre la meva vàlua. El seu menyspreu pren forma. En el meu cap, és el meu germà bessó fosc. De vegades em pregunto quin dels dos serà recordat si moro aviat, si m’ofego en aquest armari.’

La fugacitat de Twitter la decebia. Li calien paraules. No es podia trobar tot al mateix lloc. Desesperada, va recórrer a James Baldwyn. D’ell, n’he parlat diverses vegades en aquesta secció.

Jesmyn Ward obrí el llibre The Fire This Time (La pròxima vegada el foc) de Baldwin, i llegí una carta de l’escriptor al seu nebot: ‘Només et poden destruir si creus que ets realment allò que el món blanc anomena un nigger. T’ho dic perquè t’estimo, i et prego que mai no ho oblidis.’ En aquell instant, Jesmyn Ward va sentir com si algú li digués que mereixia amor, que era un ésser humà.

Aquí va néixer l’esperança i el projecte del llibre: ‘Va ser llavors quan vaig saber que volia convocar alguns dels grans pensadors i veus extraordinàries de la meva generació perquè m’ajudessin a aclarir-ho.’ I la idea del títol: The Fire This Time (Aquesta vegada el foc). La pròxima vegada que anunciava Baldwin havia arribat.

En rebre els escrits dels seus col·legues s’adonà de dues coses: la majoria s’interessaven més pel passat i el present que no pel futur, i li va semblar que tots mostraven un cert esgotament: ‘Estem cansats d’haver de trobar la manera d’explicar als nostres fills que els Estats Units els menysvalora i que, fins i tot, pot matar-los. Aquesta és la conversa que volem evitar.’

James Baldwin no va deixar hereus, sinó recanvis

Paraules i pensaments de James Baldwin, implícits i explícits, són presents a la majoria de narracions, com també els noms i cognoms dels joves negres que han estat assassinats per la policia. Baldwin és la llum, l’actitud insubornable i valenta, el germà gran. Els morts són el pes que fa oscil·lar el pèndol de les narracions entre la dignitat i el dolor. La realitat diària estimula la reflexió íntima i històrica dels autors. Els fils dels pensaments arrelen en el passat col·lectiu i familiar per descobrir i explorar la manera com s’han ancorat aquell passat i aquells sentiments antics en el present. Subtilment sempre hi ha subjacent en els relats els fets que han passat i que no han passat, en quin país viuen i quina mena de societat els envolta. I una pregunta: per què els blancs els continuen menyspreant i matant?

Alhora, tots donen més força encara a les paraules de James Baldwin. Recuperen, actualitzen i reforcen el pensament constatant que la realitat aparent i la més profunda, en essència, mai no ha canviat. Que els cal mantenir la mateixa actitud de dignitat que ell els va demanar, quan escriví la carta al seu nebot. Una carta que han acabat fent seva tots ells. Tal com escriu Rachel Kaadzi Ghansah: ‘Baldwin sabia que no havia deixat hereus, sinó recanvis, i per això el portem amb nosaltres. Fins al punt que, ara, quan algú em pregunta per James Baldwin, li dic una altra veritat: és el meu germà, i no pesa.’

Divuit assaigs enlluernadors

Són texts molt variats i de bona qualitat literària. Cada autor en fa un enfocament particular, des del coneixement i l’experiència. Hi ha qui escriu sobre el cos negre, sobre els murals urbans en defensa dels drets dels negres en veient la violència policíaca, sobre els artistes negres i l’amor, sobre el hip-hop del sud, a diferència del de Nova York, sobre els ‘pares composts’, sobre Baldwin i sobre la farsa del BlackFace; se’n fot, de la falsa activista negra Rachel Dolezal, per acabar tots intentant d’explicar què significa ser negre als EUA, i què significa ser fill d’una raça menyspreada de fa segles. I quin és el futur?

El relat d’un viatge al sud a visitar la família per a assistir a un enterrament és el retorn a les arrels de la identitat. Reconèixer-se en la família, en el llenguatge, en l’origen. Hi ha en alguns texts el referent del sud, de la família, el llegat dels avis, éssers admirats pels néts, gent forta que mantenien en silenci, i amb el cap ben alt, la dignitat malgrat viure en condicions d’opressió i discriminació. Hi ha el misteri de tot allò que els van transmetre. Sobretot, sentir-se estimats com persones dignes, d’ençà de la infantesa. La idea de sentir-se estimat és molt present. La constant que topa frontalment amb la realitat quotidiana de ser sospitosos pel color de la pell i susceptibles de ser assassinats impunement.

‘El fet important que Baldwin va comprendre de ser negre als EUA és que la teva demanda de dignitat es disputa amb l’himne nacional’, escriu Rachel Kaadzi Ghansah.

Ultrapassa l’objectiu d’aquest article comentar tots els assaigs que conté aquest llibre. Tots són brillants. N’hi ha dos, però, que m’han commogut especialment.

Un és, ‘Lonely in America’ (‘Sola a Amèrica’) de Wendy S. Walters. Després d’un viatge a Nova Orleans, a l’origen, l’autora diu que se sent més sola que mai, una solitud profunda per la desconnexió entre la idea que tenia dels EUA i la realitat que, en aquest context, ella coneixia. ‘La meva solitud semblava provenir d’un lloc que antecedia la meva pròpia memòria i es dilatava en el temps cap a un futur que transcendia amb escreix la meva visió.’

Un dia sent la notícia de la troballa casual sota terra de les restes d’un cementiri d’africans a Portsmouth. Ara és un xamfrà de cases colonials boniques amb despatxos d’advocats i estudis d’arquitectes. Les dimensions i els límits reals del cementiri no se saben. Ella hi va i indaga. Aquella troballa la submergirà en la part més profunda de la seva història individual i col·lectiva: com s’ha explicat i s’explica la història maquillada pels blancs, com s’han menyspreat, fins i tot, els cementiris i els cadàvers dels seus avantpassats. Com s’ha esborrat el passat incòmode. En definitiva, com s’han pretès de destruir les seves arrels.

L’asèptic informe tècnic de l’estat dels cadàvers trobats, la majoria destrossats per l’acció de les piconadores de les obres, o per l’acció anterior de l’home en instal·lar canonades de gas i electricitat, esdevé un relat impressionant, tan revelador que el durà amb ella tota la vida. Potser és la peça que ella cercava quan li costava d’identificar en la vida quotidiana que era descendent d’esclaus. La peça que l’ha feta encaixar en la història.

A ‘Black and Blue’ (‘Negre i blau’), Garnette Cadogan, explica, a partir de l’experiència com a home a qui agrada de caminar de nit per les ciutats, les dificultats que té un cos negre per a caminar en l’espai i quines estratègies ha de posar en pràctica per esquivar els perills i la violència racista policíaca. ‘He trobat el meu millor jo, passejant’, escriu. Malgrat que, fart que el considerin un delinqüent a simple vista, diu, amb humor: ‘La darrera vegada que un policia es va alegrar de veure un home negre caminant va ser quan aquell home era un nadó que feia les primeres passes.’

De petit, caminava per la seva ciutat natal, Kingston, Jamaica. D’estudiant, ho va fer per Nova Orleans. Més gran, pels carrers de Nova York. A cadascuna de les ciutats va haver d’aprendre un codi diferent, idear noves regles per tal d’evitar el perill i passar desapercebut. La manera de vestir-se, de parlar, la distància a mantenir amb les altres ombres que caminen, quan és convenient de canviar de vorera, com mostrar a la policia, suposadament per error, el carnet de la universitat, abans de trobar el d’identitat.

‘Per a un home negre afirmar la seva dignitat davant la policia és arriscar-se que l’agredeixin’, escriu, després d’haver estat retingut i encerclat amb violència per un grup de policies pel simple fet de córrer per arribar a temps a una cita. ‘Caminar essent negre restringeix l’experiència de la passejada i torna inaccessible la clàssica experiència romàntica de caminar tot sol.’ Malgrat tot, ell continua caminant pels carrers, més o menys visible, ‘entre la memòria i l’oblit, entre la memòria i el perdó’.

A l’última pàgina d’Esta vez el fuego hi ha una nota: ‘Aquest llibre, tretzè de la col·lecció BAAM, es va acabar de compondre a Carboneras el dia 25 de maig de 2020, en què un policia nord-americà mata per estrangulament el ciutadà afroamericà George Floyd. In memoriam.’