30.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 31.07.2019 - 09:16
Paula Rotger és una treballadora de l’aeroport de Palma. Cada dia passa pels detectors, però fa una setmana li van sonar. Com passa tantes vegades i amb tanta gent en tants aeroports, els agents de seguretat la varen sotmetre a una inspecció abans de deixar-la passar. Al cap d’una estona, mentre feia una reunió ja en el seu lloc de feina, van aparèixer dos guàrdies civils per demanar-li que tornés a passar el control. Ella els va acompanyar i el va passar sense problemes.
Fins ací, la història no tindria gens d’interès per a ningú, una quotidianitat com qualsevol altra. La cosa sorprenent ve després. En acomiadar-se dels guàrdies, Paula Rotger va dir ‘gràcies i bon dia’, amb tota normalitat. Però això va desencadenar un conflicte increïble i indignant. Un dels guàrdies civils la va amenaçar immediatament, dient-li que ‘a l’autoritat se li parla en espanyol’ i posteriorment va imputar-li una infracció per haver ‘posat en perill la seguretat de l’aeroport’. I a conseqüència d’aquesta inexplicable infracció, li demanen dos-cents mil euros de multa.
El cas ha despertat una enorme polèmica i podria ser que, per això mateix, s’acabés resolent. Però la qüestió és que pràcticament no passa cap setmana sense que siga necessari referir-se a alguna agressió lingüística protagonitzada pels cossos policíacs espanyols. La setmana passada va ser el cas de Jafet Pinedo a Elx, aquesta setmana el de Paula Rotger i així anem fent.
En qüestions de llengua i de respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants, és alarmant constatar com va degradant-se la situació. Fa dècades, per exemple, era habitual que les declaracions dels polítics catalans foren subtitulades a les televisions espanyoles sense que això fos cap problema. Ara, en canvi, si un personatge públic es comporta amb normalitat, rep amenaces o una campanya en contra, com va passar fa uns dies al president de la Cambra de Comerç de Barcelona. La barreja del renascut autoritarisme policíac i el creixent supremacisme lingüístic espanyol ens aboca a un pou sense fons del qual no eixirem sense plantar-nos, i plantar-nos de debò. I el pitjor de tot és que, a més, ara aquests energúmens pretenen convèncer-nos que això que fan ells és normal. Però no en té res, de normal.
Perquè no és normal, ni pot ser-ho en cap estat democràtic, que la policia t’amenace si tu no ets cap amenaça. I no és normal que ningú puga identificar un educat ‘gràcies i bon dia’ com un perill de cap mena. Diuen que la ignorància es cura viatjant, i si és així, els unionistes espanyols farien bé, per exemple, d’anar de Son Santjoan a Heathrow. I constatarien, només passar la duana, com un estat que té cura dels seus ciutadans defensa els seus drets i fa bandera d’aquesta defensa, contra els abusos del propi estat. Perquè el primer que t’hi trobes és un gran cartell que recorda dues coses molt elementals, que simplement voldria que foren les normals ací. Avisa que si un dels seus membres no t’ha tractat adequadament, no tan sols tens el dret de denunciar-ho, sinó que ells consideren que en tens l’obligació. Però també recorda, i això em va sorprendre molt la primera vegada que ho vaig veure, que a l’aeroport (londinenc) de Heathrow qualsevol ciutadà té el dret de fer la denúncia en anglès o en gal·lès. D’això, se’n diu estar al servei dels ciutadans, de la gent que paga amb els seus impostos aquell servei.
PS. Thomas Harrington és un professor nord-americà profundament interessat en la realitat catalana, des d’una visió solidària, progressista i molt afilada. El seu article que publiquem avui (‘Rufián: petons cap amunt, patacades cap avall‘) crec que farà pensar molt molta gent. Us recomane també els articles de Julià de Jòdar sobre com hem de refer la situació del moviment independentista (‘La moral dels oprimits‘) i de Gemma Pasqual (‘Les petites coses‘) i les entrevistes amb el vice-president del Consell per la República, Toni Comín, i amb el portaveu d’UGT Ibèria a l’aeroport de Barcelona, Omar Minguillón, una entrevista molt aclaridora sobre el perquè del caos que s’hi viu.
Demà comença l’agost i, com cada any, l’opinió habitual s’aturarà i l’editorial serà fugisser. Sempre que passe alguna cosa rellevant podeu comptar que en faré, però no n’escriuré cada dia com faig la resta de l’any. Això sí, els subscriptors continuaran rebent cada nit el correu amb els articles avançats de l’endemà, puntualment a les deu.
