22.05.2023 - 21:40
Les xifres formen part del nostre dia a dia. Les necessitem per a tot: per a dividir un compte després d’un sopar amb amics, per a saber a quina hora passa el tren, per a calcular el canvi que han de tornar-nos o per a portar la comptabilitat domèstica. Operacions fàcils per a la majoria, però que són un autèntic maldecap per als qui tenen discalcúlia, una dificultat de l’aprenentatge en què costa de processar les xifres: “Presenten problemes en la manipulació de les xifres: llegir els nombres, resoldre càlculs simples i operacions complexes…”, explica Josep Maria Serra, docent i investigador en trastorns del neurodesenvolupament. Ara bé, més enllà dels nombres, l’anomenada dislèxia de les xifres afecta tot allò que té a veure amb el concepte de magnitud: “Els infants i joves a qui els ho diagnostiquen també tenen problemes d’orientació, dificultats per a calcular distàncies, per a saber si una cosa és lluny o a prop, si n’hi ha molt o n’hi ha poc, els costa diferenciar entre dreta i esquerra i interpretar les hores correctament. Per exemple, si els dius, falten vuit hores, els costa saber si és molt o és poc.” En adults, aquestes dificultats canvien i poden tenir problemes per a saber donar el canvi.
Per què passa?
La Clàudia –nom fictici– estudia història a la Universitat de València i sempre ha tingut problemes per a concentrar-se. Quan tenia sis anys li van diagnosticar TDAH i dislèxia, però a la dificultat per a les matemàtiques va costar més temps de posar-li nom: “Va arribar un punt en què jo estava molt frustrada. Sabia fer les coses, però quan arribava l’examen confonia les xifres i feia totes les operacions malament. Jo un milió no sé dir-lo, he de comptar les xifres i em costa molt. Aprendre les hores em va costar un horror, i dir-les, ni t’ho explico. I això genera molta ansietat”, explica. Per això, el diagnòstic va ser alliberador: “Quan em van dir que tenia discalcúlia em va tranquil·litzar. Si ho hagués sabut, ho hauria pogut tractar abans i hagués après a conviure-hi”, assenyala.
Diversos estudis europeus i americans coincideixen que afecta entre un 3% i un 5% de la població infantil i és una condició de per vida, per la qual cosa la relació és la mateixa en els adults, segons els experts. S’acostuma a manifestar en els primers cursos escolars i interfereix de manera clara en el rendiment acadèmic dels infants i en les activitats quotidianes dels adults. La discalcúlia té un origen neurobiològic i, avui en dia, se sap que les persones amb discalcúlia tenen menys volum de substància grisa en unes quantes zones del cervell. Així, els qui en tenen processen la informació numèrica més lentament: “A les persones que tenen discalcúlia la xarxa que permet de processar la informació no els funciona com els hauria de funcionar. Va una mica més lenta”, explica Serra. La discalcúlia pot manifestar-se de manera aïllada o conjuntament amb altres trastorns d’aprenentatge escolar. De fet, segons Serra, entre un 25% i un 30% dels casos també té dislèxia o trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). I de tots els qui tenen dislèxia o TDAH, un 60% té dificultats associades a les matemàtiques en genèric.
Una condició de per vida que es detecta a l’escola: els signes d’alerta
Els primers signes d’alerta apareixen en l’educació infantil, tot i que el diagnòstic es dóna a partir dels sis anys. Ens han de saltar les alarmes si al final d’aquesta etapa els infants continuen tenint dificultats per a classificar els objectes per mida, forma o quantitat, si confonen conceptes com ara “més gran que” o “més petit que”; “més lluny que” o “més a prop que”; “més alt que” o “més baix que”: “El símbol que donem a les xifres són una cosa arbitrària, però el significat que els donem no. En aquest sentit, com a humans, tenim una capacitat innata per a quantificar l’entorn. Per exemple, si fem un recorregut, hem de saber, de manera estimada, quina és la llargada i quant trigarem a fer-lo. I a l’educació infantil aquesta capacitat no simbòlica es treballa intensament i en acabar l’etapa s’ha de controlar”, explica Serra.
Ara bé, després de l’educació infantil els nens també han de dominar la part simbòlica de les xifres, aquella que és arbitrària: el cinc, el set, el deu. Cal estar especialment atents si els infants tenen errors a l’hora d’escriure o anomenar xifres del zero al deu o si els costa de reconèixer símbols matemàtics com ara el més (+) o el menys (-): “Els nens amb discalcúlia tenen dificultats per a identificar els nombres de l’1 al 10 i fer operacions senzilles fins a cinc”, afegeix.
A l’educació primària, com que les matemàtiques són més difícils, els signes d’alerta també són més complexes, però n’hi ha un de molt clar: “Si a partir de segon de primària es continuen fent servir els dits per a fer operacions simples –com ara 14+5 o 19-3 –pot ser que l’infant tingui discalcúlia”. A part, també acostumen a tenir dificultats per a identificar els nombres fins a 100 i problemes per a comptar enrere. Tot plegat queda reflectit en el rendiment acadèmic: “La distància respecte d’allò que es fa a classe cada vegada és més grans. De fet, durant l’educació primària, si es va observant aquests infants, el seu rendiment es va allunyant de la mitjana. A sisè, el nivell en termes matemàtics és inferior a dos cursos acadèmics“, explica Serra.
La Clàudia confon els nombres a l’hora de dir-los, concretament el 2 i el 4; el 5 i el 7 i l’1 i l’11, però això depèn de cada persona. També li ha costat sempre d’identificar dreta i esquerra, però ha trobat tècniques que l’ajuden: “He anat trobant els meus mètodes per a poder fer vida normal. Per exemple, portar la mà esquerra tota plena de polseres i la mà dreta no”, diu. Amb tot, assegura que moltes vegades li costa de conviure amb la discalcúlia, també per l’estigma extern: “La discalcúlia és poc coneguda. Jo pensava que era estúpida i que no sabia res. És molt incòmode perquè et penses que no en saps, però realment és que et passa alguna cosa i has d’aprendre a tractar-ho i suportar-ho. Si a un xiquet li costa, no és boig, li passa alguna cosa”, afegeix.
Com s’ha de tractar?
Per a tractar la discalcúlia ja hi ha mètodes científics especialitzats. De fet, Serra, juntament amb Sergi Grau, són fundadors de NeurekaLab, una empresa de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya que ha elaborat un mètode específic per a tractar aquest trastorn de l’aprenentatge, el NeurekaNUM.
Tots els experts indiquen que és clau una detecció precoç i que s’ha de fer a les escoles: “Si els signes d’alerta s’evidencien a l’educació infantil o a l’educació primària s’ha de començar a treballar amb les dificultats específiques de cada nen”, assenyala Serra. Primer de tot és imprescindible de saber quin és el perfil cognitiu de cada infant: “No sempre serà igual. Amb un potser hem de començar a treballar la identificació dels nombres i amb un altre potser això ja ho tenim resolt i hem de començar a introduir les operacions”, explica. A més, la intervenció no ha de ser lineal, sinó que a mesura que el nen vagi progressant, s’anirà adaptant el programa.
El NeurekaNUM és un joc que es presenta a les escoles i que serveix perquè cada nen vagi avançant al seu ritme, atès que permet de treballar els components clau del processament numèric: el verbal (llegir els nombres); l’executiu (el càlcul mental); el visuoespacial (la construcció de blocs) i el de la magnitud (la comparació). L’han provat en escoles de Barcelona, de Peralada, de Sant Cugat, de Torelló i de Manresa i els resultats són bons.
Les dificultats que presenten aquests alumnes fa que molts rebutgin les matemàtiques i les vegin com una cosa angoixant. Per a contrarestar-ho, Serra diu que és convenient de donar facilitats a aquests estudiants: “L’ensenyament de les matemàtiques s’ha d’adaptar metodològicament per a aquests infants, facilitant-los algunes tasques com ara donar-los més temps, deixar que tinguin les taules de multiplicar al costat, donar-los un suport personal, llegir-los l’enunciat d’un problema en veu alta…”, conclou Serra.
