04.02.2022 - 21:50
El congrés espanyol ha donat el vist-i-plau a la modificació de la legislació laboral acordada entre el govern, la patronal, la UGT i CCOO. Els suports són diferents de la majoria progressista i nacionalista que va possibilitar l’arribada a la presidència de Pedro Sánchez. En aquest cas, els companys de l’executiu procedeixen de les files conservadores, sumant-hi, a més del PSOE i Unides Podem, Ciutadans, Coalició Canària i un vot del PP –després d’haver trencat la disciplina de vot els dos diputats d’UPN.
El camí per a validar aquesta normativa ha estat empedrat per l’adhesió de representants dels grans poders econòmics i de think tanks d’orientació neoliberal. En aquesta operació, Sánchez i la ministra de Treball espanyola, Yolanda Díaz, han comptat, entre més, amb el suport públic de la presidenta del Banc de Santander, Ana Patricia Botín.
Les diverses famílies de la dreta que conviuen al Partit Popular també han expressat la seva satisfacció amb la normativa. La Fundació d’Anàlisi i Estudis Socials (FAES), presidida per José María Aznar, ha assenyalat que la reforma “ni és històrica, ni deroga la del 2012, sinó que la consolida”. En la mateixa direcció, la ministra de Treball de Mariano Rajoy que va impulsar la reforma laboral del 2012, Fátima Báñez, ha reconegut que “és una victòria de les polítiques del PP”.
L’acord formalitza la idea dels socialistes de cercar suports a l’espai del centre i de la dreta, prescindint de les forces nacionalistes. I al mateix temps, mostra la nova línia oberta per Unides Podem després de la marxa de Pablo Iglesias i la seva intenció d’obtenir la benedicció dels poders de l’estat.
És curiós com la reforma ha rebut el vist-i-plau de les mateixes forces polítiques i socials que en el seu moment van avalar la constitució del 1978, des de la patronal i la UCD, a la dreta, fins a la UGT, COOO i el PCE, a l’esquerra. L’han refusada, Martxelo i Vicent, les organitzacions que van oposar-se a la constitució, els nacionalismes sindicals i polítics de Catalunya, el País Basc i Galícia. En definitiva, l’alternativa de ruptura va quedar reduïda a les nacions sense estat.
