Ens volen enganyar

Els qui manen als partits estan avesats a cobrar bons sous, segurs i sense gaire risc. El que em pense és que la gent els deixarà definitivament enrere, en els propers mesos. Ja van estar a punt després del 2010, però ara no els veig amb possibilitats de reeixir. Al meu parer, el procés és impossible d’aturar. Els qui van patir la violència del 1-O, tot el què ha vingut des d’aquell dia i les mostres d’odi i intolerància, no ho oblidaran mai. Ni perdonaran als qui gosen agafar-se de bracet amb els botxins. Per cap motiu.

La situació actual és la conseqüència lògica del que havia de passar a partir del moment que ERC va posar l’interès del partit per sobre del del país. No és la primera vegada que ho fa, ni serà la última.
Els dirigents d’ERC es pensen que els altres són rucs. Què les línies vermelles només són pels altres, que ells tenen bula per què són “d’esquerra” i poden pactar amb qui vulguin. S’imaginen un escenari i es pensen que tots els altres els hi ho posaran en safata. Però de moment no n’han encertat ni una. Llavors es fan les víctimes, cosa en la que ja estàn entrenats, i tota la seva clientela els plora al voltant.
Al final l’hi haurem de donar les gràcies al murri de l’Iceta, que és qui s’ha emportat el gat a l’aigua, per dinamitar el miratge de que els partits independentistes eren diferents. A més ha demostrat que el seu partit “si que és transversal” per què és capaç de pactar amb uns i altres. Cosa que els independentistes són incapaços de fer entre ells.
I nosaltres, ja podem anar buscant alternatives, a tots ells, que aquí no hi ha ni un pam de net.

Perdoneu, si fem memòria i seguim els fets des de fa uns set anys, ja ens indicaven que aquests partits del regim mai, mai, mai, havien tingut al cap un referendum com l’1-0. La política dona tombs i la Gabriel en aquest cas va estar encertada i la seva negatica al Mas va obrir les portes a un home que no va sortir com haguessin volgut els seus mentors. En Puidemont. Si no fos per la CUP i tres o quatre periodistes encara estirem encallats discutin una Constitució d’un país que tampoc existia legalment. Vaja, patada i endavant, com han fet sempre. I els d’ERC jugaven al mateix joc amb la voluntat d’erosionar, com així han fet al seu enemic numero 1, que no és l’Estat ni el Maligne…ES LA BURGESIA CATALANA…LA DEL PURO I EL BARRET DE COPA….Mare meua…cal eliminar aquest grapat de trinxaraires. L’ha feta molt grossa…Jo estic molt, molt, molt, emprenyat…

Per això he criticat tant durament ERc, en aquests últims 2 anys. Vicent, sé que mires de no empitjorar-ho, però ja abans del Referèndum Oriol Junqueras donava mostres clares de partidisme. I s’ ha de ser molt innocent per pensar que si un prioritza el partit al projecte, l’ altre callarà i callarà eternament. Tard o d’ hora explotarà i dirà:” si tú hi renúncies jo sol no vaig enlloc, doncs x no anar-hi no et donaré a més a més el gust de fer-me desaparèixer del mapa polític”. I aquí estem. Trist, horrós i lamentable. Però no puc acceptar que tots dos són iguals, i que tots dos ténen la mateixa culpa. Perquè no és així. Hi ha un sector de Juntxcat molt honest i molt compromès, que segurament per haver frenat a l’ altre sector i no deixar-los entrar en guerra bruta abans, han perdut vots. Ser partidista és tant fàcil com ser egoísta i no té cap mèrit, només comptes tú i els teus objectius, no has de pensar tant com si mires d’ arribar-hi respectant als altres i mirant per un bé comú.

Ara bé, arribats aquí, i veient que els que han de fer autocrítica es reforcen en la seva estratègia i demonitzen a Juntsxcat pel pacte a la diputació (pacte que no cal dir que condemno enèrgicament), doncs ja podem dir que els dos grans partits ja no están per la independència. Perquè Juntxcat sense ERC no va enlloc, per tant ja han decidit que s’ ha acabat.

O ens imposem nosaltres i els amanacem amb castigar-los a les urnes a tots dos, o estem acabats. Si ells són del morro fort, nosaltres els hem de demostrar que ho sóm molt més, o seguirán ignorant-nos. Prou de deixar fer o fer parròquia. Actuem ja! Anem a les seus dels partits a dir-los que ens sabem enganyats, no li fem la gara-gara ni a Omnium ni a ANC fins que no tornin a ser com nosaltres. L’ 11 de setembre o deixem els carrers buits o fem la proposta de la carta a Vilaweb que és molt potent i espantaria a tothom: Espanya, Europa, els partits, les entitats, a tothom. Hem de començar a fer por gent, o se’ ns rifarán com una xoxona de fira.

Llavors potser el millor que podem fer és dissenyar i publicar nosaltres un pla d’acció per a fer efectiva la República a veure si aconseguim que obrin els ulls vegin que la llibertat és possible. Aquí va una proposta:

0) Des de el campament base a Waterloo es comença l’alliberament del país.

1) Conquesta de la Vall del Ciberespai. Es conquereix el primer espai de sobirania de la República. Una zona del ciberespai fora del control de les forces d’ocupació on els ciutadans lliures poden comunicar-se planificar i prendre decisions sense ser espiats per les forces d’ocupació. On les forces d’ocupació no poden imposar la seva llei de protecció de dades. On es fan públiques les dades personals dels policies, jutges i fiscals que cometin crims contra la humanitat. On es recull informació sensible de l’enemic sense que l’enemic ho pugui clausurar ni censurar ni trobar qui ho administra.

2) A partir de la Vall del Ciberespai, es conquisten els Pics de l’Economia. Es crea el Banc de la República, la moneda pròpia de la República, la borsa de valors… Controlat des de la Vall del Ciberespai lliure, els ciutadans de la República Catalana comencen a allunyar de les urpes de les forces d’ocupació feixista les seves rendes i els seus patrimonis. Boicot a les empreses colonials espanyoles i promoció de les empreses fidels a la República Catalana.

3) Una vegada controlada la Vall del Ciberespai i una part significativa dels Pics de l’Economia es llança l’assalt a la Serralada dels Mitjans de Comunicació. Boicot total als mitjans espanyolistes feixistes, promoció dels mitjans catalans, bloqueig del colonialisme mediàtic espanyol a Catalunya. Persecució dels Trolls del espanyolisme als mitjans de comunicació. Operació Galinsoga elevada a la enèsima potència.

4) A Partir d’aquí el següent avenç és la ocupació de les Conques de la Societat civil. Control a favor de la República de les càmeres de comerç, dels col·legis professionals, dels clubs esportius, del Barça, sindicats i patronals, de les associacions i agrupacions de tota mena i tipus…

5) Tot seguit es procedeix a l’assalt a la Plana del Poder Polític: Ajuntaments inclòs el de Barcelona, diputacions, Generalitat i s’infiltren fins al moll de l’os les forces d’ocupació feixistes: partits espanyols feixistes a Catalunya, policies espanyols feixistes i guàrdies civils feixistes (fent neteja dels infiltrats i talps espanyols feixistes al mossos i a les policies municipals), inspectors feixistes d’hisenda, alts empleats feixistes de grans empreses espanyoles, alts funcionaris feixistes de l’estat opressor a Catalunya. Els que no es poden infiltrar es mantenen controlats les 24h del dia. (El feixisme és una amenaça molt més perillosa que el terrorisme).

6) Finalment es conquereix la llibertat del país passant a controlar el territori per part de les institucions democràtiques i es neutralitzen les forces d’ocupació feixista bloquejant els seus agents clau.

7) Arribats a aquest punt l’escanyament de l’economia de l’estat opressor farà caure pel seu propi pes el feixisme i les potències occidentals no tindran més remei (si volen que el deute de l’estat feixista sigui sostenible) que aliar-se contra el feixisme i reconèixer la República Catalana i imposar una mediació on s’acabi en un acord amb una profunda desfeixistització i desfranquitització d’Espanya, la llibertat i el reconeixement internacional de Catalunya i, si cal, un pa Marshall per regenerar l’economia espanyola desterrant-ne la corrupció i les obres faraòniques per sempre més i imposant-los una nova constitució en la que els partits feixistes no puguin mai més prendre el control i obligant-los a establir una democràcia amb el corresponent judici de Nuremberg per condemnar als jutges, policies i fiscals espanyols que hagin comés cims contra la humanitat, expropiar les fortunes heretades del franquisme i indemnitzar les víctimes del franquisme.

De fet, benvolgudes i benvolguts, a la gent honesta, coherent i endreçada, sempre ens han enganyat, tot pensant-nos que ” … si, ara si que va de debó”. Res de nou, doncs, amb aquesta manera de fer que ja és descaradament barroera, sense cap mena de miraments o de hipocresies polítiques.
Penso que hem de passar a l’acció per empènyer, fora de partits i partidets, amb accions sistemàtiques i contundents per a sortir-nos d’aquest món tant preparat per a utilitzar-nos. Cal coordinació soterrània per emprendre accions contra la manipulació dels grans capitals que segueixen manant via aquests pocavergonyes dels aparells dels partits i, repeteixo, partidets.
Ací estem per quan calgui ordir un altre 1-O, ara malgrat les forces d’ocupació i el servilisme dels ocupats, mesells i vividors.

A les últimes eleccions espanyoles es va presentar una formació a contracorrent de l’independentisme “institucional” i va aconseguir poc mes de 110.000 vots, que donada la participació van ser insuficients.

L’ostracisme també consisteix en aixó: que només surtin els qui han de sortir i no uns altres, si no surts als mitjants ho tens molt complicat i aquests (en la seva gran majoria) estan en mans de qui estan. L’any 2010 ho teniem complicat pero ara encara mes (ells també n’aprenen)

ERC ha entrat en una guerra que no pot guanyar perquè mai no l’ha guanyada. Dit això, he de confessar que sento vergonya i indignació per l’actitud d’ambdós partits. Crec que tots dos tenen part de culpa però la part d’ERC és, a parer meu, força més gran. N’ha fet de l’alçada d’un campanar. Ha enganyat els seus electors dient que buscava la independència. S’ha negat a fer president en Puigdemont trencant tots els pactes i menyspreant la voluntat del poble. Ha rebutjat amb excuses peregrines qualsevol oferta d’unitat i, un cop més, ha menyspreat la voluntat d’un poble que cridava unitat gairebé desesperadament. La reacció del PDeCAT de “si voleu jugar a aquest joc, hi jugarem tots” era una de les possibles i que ERC no l’esperés indica que no està preparada per a aquesta mena de guerres. Ha posat PDeCAT contra les cordes i s’ha trobat que els altres també en saben de jugar a aquest joc. És més, si jo hi juguen, estan abocats a desaparèixer.

PDeCAT també té una part significativa de la seva gent en contra del procés. La Pascal i en Bonvehí en són un exemple. Però en Puigdemont i el seu entorn s’han mogut per anul·lar aquesta gent. A ERC no he vist cap moviment d’aquesta mena. És més, jo hi veig cap Puigdemont, a ERC.

I és que els partits, com els escorpins, fan allò que els mana la natura. Fa temps que defenso que els partits tradicionals no serveixen ni per fer la independència ni tan sols per fer política (la de veritat, la que està al servei del poble). La seva estructura fa que no serveixin per altra cosa que per generar mediocres que només defensen els seus interessos.

Cal que sorgeixin partits nous amb estructures noves que els protegeixin le les inèrcies dels partits convencionals. I serà molt difícil perquè els partits de sempre se’ls intentaran cruspir. Aquí és on ha d’entrar la intel·ligència del poble, crec.

I per acabar,dir que ajornar la independència és negar-la. Només el treball organitzat, constant i diari ens hi podrà dur. Els qui volen ajornar la independència no són independentistes.

Seixanta anys esperant poder votar per acabar veient aquesta PALLASSADA. La incultura política crea mentiders, la immaduresa política crea problemes. Si la Independència es l’objectiu i els partits suposadament independentistes no saben, poden o volen la unitat, no es gaire difícil pensar que un d’ells no es independentista. Des de la sorpresa desencaixada que varen tenir en front de l’aplicació del 155, que no me’n refio de cap. Uns “polítics”que teòricament juguen fort, en front d’un problema monumental (la unitat de Espanya), que s’estranyen de la reacció d’Espanya , tocada a on li dol més…..Sincerament, ami em va extranyar que no sortis l’ Exercit, es clar que jo no soc polític.
M’ho heu posat difícil a l’hora de votar.Si ho faig.

Totalment d’acord amb els comentaris De la Rosa Gispert, la Gemma R. I el Francesco Rosés: donar el partidisme descarta d’ERC i el seu intent descarat d’anul.lar JxC, aquest no té més reméis que respondre de la mateixa manera no només per a sobreviure, sino per a poder seguir defendant dins del que encara sigui possible la independència que ERC ha abandonat tan evidentment. Hi he dit abans: per molt que no vulguis lluitar, si et trobes dins d’un combat de boxa sense àrbitre I ja has rebut uns quants cops de puny mentre demanaves unitat no et queda més remei que començar a tornar algun cop de puny.

De fet, tot i que generalment estic d’acord amb l’anàlisi, el to de l’editorial d’avui em sembla seriosament esbiaixat: quan per exemple diu que “la resposta que dona el partit de Puigdemont excedeix qualsevol límit tolerable” fa com si els pactes de JxC amb el PSC fossin d’alguna manera pitjors que els d’ERC amb el mateix PSC – i això no només no té sentit sino que tergiversa les implicacions lògiques de la seva pròpia anàlisi, que és que ERC ha intentat i intenta anorrear JxC, el partit del President Puigdemont (és a dir, per cert, just el mateix que volen els partits I poders unionistes) i precisament l’única oportunitat que tenim de que ERC vegi fins a quien punt aquesta estratègia és negativa passa per que JxC els demostri que els pot pagar amb la mateixa moneda…

Qanta raó teniu Sr. Partal!!!,,,i quina vergonya!!. Els independentiste ens sentim profundament decebuts…orfes de partits que vulguin treballar honestament per la Independencia!!
Tinc la impressió que tant Esquerra com Junts són dos alumnes avantatjats de la fundaació FAES,des d’on el seu Gran Guru, l’Aznar, predica allò de “Catalunya antes rota que roja (sic) republicana”
També començo apensar que haurem de pressionar perque l’ANC es presenti a les eleccions

partal

No ens decebem tant i anem per feina. Que ens han enganyat els que creiem guies del procés, és cert. Que saber driblar l’atac constant de l’espanyolisme més podrit és molt difícil, també ho sabem. Però sabem reaccionar. No és pas la primera vegada que ens trobem en aquesta situació, i hem de trobar cada vegada un camí prou intel·ligent per a vèncer la seva força bruta. Caldria que l’ANC, que ha demostrat que per a ella també primer és el país que els poders personals, hauria d’estudiar una estructura diferent de la dels partits que fos de polítics no professionals i sense ni un sol contracte laboral per a evitar vividors i menjadores. Tothom hauria d’aportar coneixement i opinió voluntàriament. Existeixen suficients mitjans per a evitar assemblees multitudinàries a base de votacions contínues. Simultàniament caldria que -en aquest cas- l’ANC fes tots els tràmits per a poder-se presentar a unes eleccions. Mentrestant el President Puigdemont i el Conseller Comin ja hauran pogut entrar al Parlament Europeu i podran començar a pressionar i a fer política des de dins. Quan això passi, el President Torra hauria de convocar eleccions, i llavors, tota la gent que considera que el país val més que un partidet, s’hauria de donar de baixa i posar-se a disposició de l’ANC per a dirigir el seu talent i intel·ligència cap a una central on es pugui gestionar i posar a la pràctica si convé. En fi, cal que pensem. Nosaltres no tenim cap força ni neta ni bruta, però som molt més intel·ligents, com ens demostren ells solets un dia darrere l’altre.
No em crec que tingui cap solució màgica, ni pretenc ser cap il·luminat, ni crec que tingui cap soliució, però em nego a conformar-me amb aquesta claveguera on ens han conduït aquesta colla d’ineptes i intento cercar un camí que ens porti a la independència, i crec que el primer que ens hem de proposar-nos és no rebaixar el nostre nivell d’exigència. Voldria que abandonéssim els plors i ens poséssim a treballar amb idees positives aportant-les a una bústia de l’ANC per exemple o creant un altre ens. La nova Constitució Islandesa de fa dos anys o tres, la van fer a base de trucades telefòniques i webs on es podien exposar els desitjos de cada ciutadà. Perquè no ho copiem i ens posem a construir a banda dels partits que ens han abandonat amb les seves absurdes guerretes? Ells que continuïn matant-se, però nosaltres anem per feina.

VICENÇ Gracies per la teva fantástica visió del tema politic catala, pero hi ha fa temps que aquets partis ens estan prenguem el número o el pel , pero aixo s’ha d’acabar i aviat Perque sino al final hi perderem tots i no perque el que s’ha fet no es pot perdre de cap de les maneras, per tant i per el que vaig escoltant a gent i agrupacions començerem a fer man ifestacions davant de las seus del partit implicats el govern de la Generalitat i tot alla a on radiqui algún poder politic per tal de mostrar-lis la nostre disconformitat i reprovació de com van les coses que no som el que harían de esser inclús una part bastant important també en contra la manera de fere darrerament del PUIGDEMONT que ja esta be de aixicar-nos la camisa.

ERC ha regalatl’Alcaldia de Barcelona perque anava per la Diputació.
Es veritat a mi m’han enganyat i tambe ens han utilitzat tant ERC com JXCAT.
Ells només busque poder ( especialment económic = Diputacions ) el que ens hagin enganyat forma part dels polítics.
Continuaré ferm en kles meves idees vull una Catalunya lliura i una Republi ca per el meu pais.
Pero sense politics voltors.
Sapigueu ho ERC i JXCAT menys un coip excepcional de la meva vida que vaig cometre l’error de votar un dels del 155 8 PSC ) creient que eren catalanistes, sempre us he votat a vosaltres dos.
Dons s’acabat per sempre. Mai mes votaré en sentit de partit perque quan sentiu l’olor dels diners us ordenen de ser uns traidors.
A partir d’ara no creure en CAP partit ni en els meus de fins ara.
Votaré etica, honradesa, patriotisme de persones o dirfectament CONTRA els parttits enemics del 155 votant a qui els pugui fer mes mal duirant els 4 anys.
No mereixeu els vots que vareu tenir.
Adeu ERC i JXCATespero que podeu arrivar a dormir tranquils al meyns un dia a la setmana. Pero no espero res mes de vosaltres mentiders.

Sobra decir que el momento es patético. Llevo hablando del quintacolumnismo desde el minuto 0 allá en diciembre de 2017. Para mí estaba más claro que el agua que el problema no lo teníamos en primer lugar con la Corte del Reino (deben estar partiéndose de la risa) sino unos de los nuestros, los partidos políticos.

Pero la situación no deja de ser interesantísima porque hemos llegado al meollo de la cuestión. ¿Estará el pueblo catalán independentista a la altura de las circunstancias? ¿Es el pueblo catalán políticamente hablando menos borrego que los pueblos que le rodean? ¿Seguirá votando el pueblo catalán a su “partido de toda la vida” aunque su partido le estafe?

Yo propongo hacerles un sorpasso. Sé que no es fácil porque, entre otras cosas, el clientelismo pesa mucho a la hora de votar, no porque no haya cabezas pensantes suficientes como para estructurarlo (el sorpasso).

Por cierto, no estaría de más que en los estatutos de la ANC se regulase que la secretaria general de la Assemblea no es, ni debe ser un trampolín para acabar ocupando cargo en alguna de las formaciones que tantos dolores de cabeza nos están dando. Resta credibilidad.

Ara per ara, potser l’ANC és qui te més dades per agrupar-nos i treballar. També crec que des de fora, el President Puigdemont ha demostrat que pot moure a la gent, per tant hem de seguir al peu de la lletra el que ens diguin.

Confia la llibertat i les solucions a unes persones que es dediquen a la política ficats dintre un partit i no tenen en compte que hi ha gent privada de llibertat, no m’entra al cap, m’horroritza de tal manera que no em deixa dormir, ni descansar i em genera una lluita interna que m’es difícil controlar-me la violència.

Pensar que m’estiro a la platja i no veig en Turull, per dir un nom, amb la seva família jugar a la platja, i a l’altre costat hi veig la família Torrent i els nebots de la Marta Pascal, per dir dos noms, jugant amb els nets d’en Florentino Perez i els de l’Isidre Fainé, per dir dos noms de terroristes, com voleu que no em generi violència? Tinc que marxar de vergonya? De les rialles i rialles que fan assenyalant-me amb el dit i rient-se de mi?.

I em diuen: tranqui’l Pepet, ja anireu tots junts a la diada de germanor, tranquil.

Ho sento, necessito feina..

D’acord amb Eduard Garcia.
I afegeixo que en un passatge de l’article en Partal diu:
De la negativa d’investir el president Puigdemont, després del 21-D, fins a aquest divendres passat, el full de ruta dels republicans, amb tot el dret del món –això sí–, inclou la perspectiva d’ocupar el màxim espai de poder i condemnar a l’ostracisme Junts per Catalunya, afeblint-lo fins a l’extrem.

Doncs, no. No crec que ERC tingui tot el dret del món a fer -ho.
Aquesta frase “amb tot el dret del mon” demostra una deferencia cap a ERC que, a hores d’ara, em sembla intolerable.

Estic en total desacord amb l’editor quan afirma: “De la negativa d’investir el president Puigdemont, després del 21-D, fins a aquest divendres passat, el full de ruta dels republicans, AMB TOT EL DRET DEL MÓN –això sí–…”

No. No tenen cap dret de cap món a enganyar els votants. Passa que no tenen vergonya ni la coneixen. Passa que no són aquests dirigents de partits que ens portaran a la independència. Passa que n’hi ha prou de perdre temps amb autoenganys. Passa que és hora que els independentistes ho reconeguem i ho acceptem d’una vegada. Passa que cal crear un partit realment independentista. Passa que, en tant no sigui operatiu aquest partit, cal iniciar una campanya per a l’abstenció a les properes autonòmiques. Passa que, cas de tenir èxit l’abstenció independentista, un govern espanyolista de quatre anys a Catalunya no seria pitjor que el que tenim ara mateix. Passa que …

Súbdits.
Ens tracten com a súbdits, o ens volen com a tals. Volem independitzar-nos d’Espanya per deixar la condició de súbdits submissos i esdevenir ciutadans responsables. Però, pel que sembla, els que ens governen no ens volen / tracten així.
Jo, de moment, no faré cas (no donaré suport) als qui no em volen fer cas, els qui no volen que participi activament en les decisions.
Si t’enreden una vegada, és culpa de qui t’enreda. Si t’enreden una segona vegada, també és culpa teva.

Seria molt trist arribar a la conclusió que apunta avui en Vicent Partal, que els partits han renunciat. Desgraciadament aquesta conclusió és aprofitada tant pels eixelebrats (dit amb tot el respecte) que creuen que tot estava fet i guanyat, com pels que volen desactivar el moviment independentista (dit sense cap respecte).

A tots ens agradaria una actitud ferma i decidida dels nostres polítics com si ja fóssim lliures. Però avui encara les úniques lleis vigents són les espanyoles (les catalanes se les carrega el TC), l’única justícia (manipulada, partidista i tendenciosa) és la espanyola i totes les forces armades (policia, guàrdia civil i mossos) estan al seu servei.
Per tant, cal no oblidar que actituds heroiques de càrrecs públics només poden acabar amb nous empresonaments i exilis, sense aportar res a la nostra causa.

És evident que fins que arribem a la llibertat requereix que els polítics també gestionin el dia a dia.
(De cap manera estic d’acord amb un retorn a l’autonomisme dins de l’estat español)
Escoltades les parts, el cas de la Diputació és bon exemple (els d’alguns municipis també) de que cal gestionar el dia a dia.
A molts ens hauria agradat una Diputació controlada per l’independentisme (i també l’ajuntament de Barcelona,…) però d’acord amb el vot de la ciutadania les possibilitats d’acord són les que són, i cap de les alternatives no és bona per l’independentisme.
A partir d’aquest resultat cada partit gestiona la situació com millor creu, per molt que ens desperti l’úlcera. Però no oblidem que tot es conseqüència del vot de la ciutadania a les eleccions municipals, .
(Hi ha moments que per certes actituds i comentaris dubto de si alguns estan preparats per si un dia a l’estat li baixa l’esperit sant i es veu obligat a fer un referèndum i el resultat és el del Quebec o Escòcia?)

Per acabar, diferenciar entre PSC i Comuns en base al seu suport al 155 ho trobo molt ingenu. Els Comuns fins ara li han donat suport per omissió. Si tanquen l’acord de gobierno amb el PSOE passaran a donar-li suport actiu.
Si desgraciadament l’encerto, com segons sembla que serà, la distinció entre PSC i Comuns pel que fa al 155 és, si més no, molt generosa.

Evidentment em faria més feliç ERC presidint la Diputació que si ho fa el partit de l’Iceta, tot i que els Comuns dins la Diputació pot ser un càncer encara més gran.

PD:: Si algú llegeix aquesta opinió i li sembla poc “patriòtica” o derrotista que em disculpi, sàpiga que només pretenc tocar de peus a terra per seguir lluitant fins a vèncer, sí, vèncer a la batalla final.
Crec que part dels nostres mals és que alguns no han sabut llegir l’octubre-17, confonent desitjos (per molt anhelats que siguin) i realitat.
Cal no aturar res, seguir mobilitzats, ser visibles, evitar desercions (amb discursos derrotistes) i…. també eixamplar la base (hem de ser més, i la prova és la Diputació o l’Ajuntament de Barcelona).

En Jordi Alvarez diu que nous empresonaments no aportarien res. Quants empresonats podria suportar l’Estat espanyol?

Millor que, com insinua, esperem tranquil.lament que un dia, per gràcia celestial, ens caigui un referèndum del cel encara que el perdéssim com a Escòcia o el Quebec.

I mentre la terra se’ns va dessagnant, perquè si ens nostres governants són fluixos per a liderar l’alliberament del país, també ho són per protegir el territori, les necessitats, les gents, els arbres, els rius, els animals, la mar.. Tot va lligat.

I sense uns governants dignes i valents, respectuosos i protectors de les necessitats del país, és ben natural que algú pensi que un referèndum es podria perdre. Perquè si abans que el coratge de defendre, tot i el risc d’acabar a la presó, la norma segueix sent el blanquejament de l’espoli i la repressió, potser sigui que no cal.

PODEM ASSALTAR LA SEU DELS PARTITS…
PERÒ NO TENIM ALTERNATIVES PER DIRIGIR LA REVOLTA

Avui no entenc gaire l’editorial que sempre va un pas més endavant dels fets. Ja n’hem parlat de les maniobres dels partits independentistes de la deriva autonomista i que cal una resposta no només immediata com planteja l’ANC sinó amb més perspectiva. La lliçó sobre les punyalades i ostracismes bé però… què?

Deixem-nos d’indignacions i decepcions, nosaltres, tots hem apostat perquè foren els partits qui tiressin del carro cap a la república. Un error històric de la ciutadania que no tenim gaire en compte però també va en el sac de les grans gestes.

Ara quina proposta política hi ha sobre la taula?

Pensem que amb una protesta, una clatellada, els partits es redreçaran?Mare meva!En el seu moment uns quants ja opinàvem que els partits, el govern autonòmic no podia ser l’avantguarda de la revolta i que calia una mena d’estat major amb els tres fronts de lluita, etc. Els partits, encara que imprescindibles, els hem d’arrossegar, no pas deixar-los tota la iniciativa. No serà perquè no hi havien fets…què esperavem!

Les entitats, com veiem avui la proposta d’ANC, tenen vocació crítica, de pressionar, però en cap cas volen agafar el relleu polític de la lluita.

Ens trobem en un buit de poder de l’independentisme que serà ocupat per la reacció, sigui autonòmica o unionista directament.

El moviment ciutadà per la república ha de fer un gran pas i gestar una direcció política que substitueixi als partits. La situació clama perquè passi. No és fàcil i serà llarg. Esperances, totes. D’aquestes cendres n’han de sortir brots verds.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Porqué luchamos?
Parece obvio, pero seguramente es una pregunta que nos tenemos que hacer cada día, como asearnos al despertarnos …
Los partidos politicos, todos, tienen su propia dinámica consistenete a la larga con la necesidad de su supervivencia y éxito como tales organizaciones, más allá de la liturgia de sus discursos.
La sociedad catalana, a través y por medio de sus organizaciones civiles ha sido la clave del “empodera.iento” de la gente, del ejercicio del derecho a decidir, del “no tenim por” del 18A al “votarem” del 1 O.
Esa lucha, pacifica, insurreccional en su más noble significado, es la lucha por la soberania de la República Catalana, por la democracia, por la igualdad, por un “mundo mejor”.
Esta lucha tiene hoy una obra en construcción: es el “consell per la Republica”, la forma más efectiva de hacer un “tortosa” a todos los que con buenao mala voluntad, nos quieren llevar a senderos desviados.
La confluencia de todos los independentistas, es el “consell per la república”. cada uno y cada una con su mochila, con su bagaje de creencias, ilusiones, vivencias, expectativas …

Segurament ara entrarem en un període de baixa intensitat, d’autonomisme, que potser durarà uns quants anys. Hem fet un salt massa gran, l’1-O de 2017 no estàvem preparats per res, ni per una república ni per la repressió que va seguir. L’11 de setembre de 2012 va empènyer a Mas a demanar un pacte fiscal que Rajoy li va negar, CDC fa el salt cap a la independència i CIU es va trencar. Durant uns anys vam viure en una bombolla màgica en que tothom estava convençut que anàvem de pet a un estat independent, ERC els primers. Semblava que n’hi havia prou de fer lleis al Parlament que ens desconnectarien de l’estat i les manifestacions independentistes massives no deixaven veure la cara fosca de la lluna. Bé, ara ja hem aterrat, ha caigut la careta als nostres polítics i, sí, per més greu que ens sàpiga, ens han pres el pel i l’estat espanyol no sé si ha guanyat aquesta guerra però sí una batalla important, transcendental pels que, per raó d’edat (no vells), no veuran mai una Catalunya independent. Hem fet massa folklore i en això hem posat una extraordinària il·lusió i fins i tot diners, però això no ha tombat ni esquerdat el mur. ANC i Òmnium estan esgotats, no saben sortir de les propostes simbòliques i l’ambient, en general, és de frustració sideral. Potser arribarà un dia en que la independència de la nostra nació serà un objectiu únic, deslligat de cap ideologia, potser la CUP, ERC, JXCAT i molts més deixaran en segon ordre el seu model de societat per assolir la llibertat, quan això arribi, si arriba, segurament els polítics actuals ja farà anys que estaran jubilats i potser els infants d’avui ja podran votar, i votaran independència perquè continuarem sent víctimes de l’espoli material i cultural, i potser serem molts, tants que cap repressió serà factible per aturar-nos. Els que són a la presó han de saber que aquest poble farà tant com sigui per treure’ls, encara que per desgràcia la seva llibertat va lligada a la de la nostra nació. No puc deixar de pensar en lo beneits que han estat.

Des de fa dos anys, és a dir, des d’abans dels fets d’octubre’17, que un familiar proper meu, una mica malpensat, de tant en tant, quan s’emprenya, em deixa anar això: “o sigui, que tot plegat, tot el procés, la independència és només bla bla bla, és només l’excusa per simplement canviar el poder autonòmic de mans, de Convergència cap a Esquerra, quina estafa!”; durant molts mesos, jo sempre trobava arguments per dir-li, “no home no, no siguis malpensat”… tristament se m’han acabat els arguments. Tornem on érem fa vint anys: Convergència i PSC, amb l’única diferencia que una part important de l’espai sociopolític que abans era PSC ara està ocupat per ERC. Però amb molt menys poder a repartir, i una patina d’alta traïció que impregna fins a la nàusea als “nostres” partits. Molt bé, si el joc és aquest, juguem-hi, però juguem-hi tots. M’he despertat del somni i torno a la trista realitat; i això no es fa sense una mica de mal de cap i un molt de mala llet.

El sistema colonial espanyol té un manual d’instruccions molt senzill que aplica de manera directa, mitjançant els partits espanyols, o a Catalunya, amb la col.laboració dels partits, es diguin com diguin, encara autonomistes.

Alguns analistes varen alertar de què anava per a la classe política catalana l’1-O, que es va veure desbordada per la voluntat majoritària de la societat catalana que potser, no coneix els mecanismes de dominació -perquè ningú els hi ha explicat-, però sí els seus efectes en la vida quotidiana en forma d’espoli, amenaces, i falta de drets i llibertats.

Per la qual cosa pot, vol, sap, va exercir i guanyar el dret a l’autodeterminació; que el sistema colonial encara imperant vol diluir aplicant el seu manual habitual de manipular, empresonar, exiliar o amenaçar a la població.

Al segle XXI, ni els partits colonials espanyols -dretes i esquerres- ni els partits autonomistes catalans, NO tenen cap dret a mantenir el seu colonialisme per damunt dels drets i les llibertats de Catalunya, ni de cap altre poble que vulgui autodeterminar-se de la Regió d’Espanya espanyolitzada.

A Catalunya, si la població civil democràtica autodeterminada sabem denunciar-ho i actuar, ens alliberarem del sistema colonial espanyol importat i imposat a Catalunya; mitjançant els partits colonials espanyols -de dretes i esquerres- i els autonomistes catalans -es diguin com es diguin-.

L’únic que estan aconseguint aquestos brètols és demostrar que l’escarment funciona i això influirà negativament en la sentencia. Als actuals dirigents d’ERC ja els hi va bé, per a poder fer i desfer, sense que en Junqueres emprenyi pel mig. No se si a l’altre costat funciona igual però no m’estranyaria.
Per al procés, hagués estat millor que, als presos, com feia Franco, els haguessin afusellat, sens dubte hagués estat més dolorós, però menys paralitzant. Ara el procés s’ha tornat una metamorfosi i estem dintre del capoll fins que la sentència ens l’eclosioni i surti la papallona. si la sentencia és condemnatòria ens donarà ales en forma de màrtirs. Si és absolutòria ens donarà les ales de la raó.
En quant als partits polítics, que n’espereu. S’en diuen partits, no units. O és que espereu que els ases volin? Lo millor seria la seva desaparició total i, per aconseguir-ho estic d’acord amb un comentari d’ahir que postulava el vot en blanc massiu. Guanyarien els altres, es cert, però, tal com estan ara, acabarien menjant-se els uns als altres pel poder. I a nosaltres una estoneta de clandestinitat no ens aniria gens malament, encara que sols fos per a posar les idees en ordre.

Una cosa queda clara, només ens queda Puigdemont i el Consell per la República. Ha demostrat estar disposat a trencar el seu partit perquè posa per davant la República Catalana. Ha reconegut que és va equivocar al no mantindré la proclamació de la República i ERC ja es va encarregar de no investir-lo i així evitar que pogués corregir el seu error. Molta gent està al seu costat, l’aclama,el vota… però a l’hora d’inscriures al Consell es va avançant en conta gotes, la veritat és que no ho entenc.

Amb els polítics actuals, la repressió i els presos no son un motiu suficient per voler la independència.

S’ha tancat un cicle.
Ens manca una raó col.lectiu, un motiu suficientment poderós, per seguir el camí o claudicar.

La base teòrica sempre ha d’existir i ara ja no la tenim donat que cap líder ni entitat la tenen gens clara.

Potser l’única llum és la de Jordi Cuixart.

Puigdemont només sap dir que “Guanyarem perquè som democràtics” i ha posat tots els ous a l’estratègia dels seus advocats. Pura legalitat.

Com diu Jordi Àlvarez, és ingenu esperar que cap partit es mantingui pur mentre altres creuen una línia vermella darrere l’altra. I no entro en les dificultats de governar quan els pactes independentistes no sumen.
La ciutadania també té una part de responsabilitat quan no vota candidatures transversals i dona prioritat al binomi dreta/esquerra per sobre d’independentisme/155. Dit això, la força només pot venir de la base: el poble ha de pressionar l’ANC, Omnium i altres entitats civils per prendre accions més dràstiques, i aquestes han d’arribar al Consell de la República. En Puigdemont és el més independent dels independentistes, el que té més visió de líder que de partit. Aquest és l’únic camí que possiblement ens resta obert. Els ciutadans hem de ser més tossuts que l’atonomisme de partits i de certs mitjans de comunicació. Hi ha una conspiració per fer-nos callar, però ningú ens farà callar si no som nosaltres mateixos.

Molt d’acord, com sempre, amb l’Editorial! Només vull assenyalar que els partits no tenen pas, de cap manera, “tot el dret del món”, ni tan sols una mica de dret, a ignorar el mandat que els va fer entrar al nostre Parlament.

Pel que fa a Podemos (i la seva filial els Comuns), és la crossa del PSOE creada el 2010 per la fundació Everis, finançada per l’Ibex, en l’informe Transforma España (vegeu-lo a Internet). Allí apareix per primer cop el lema JUNTOS PODEMOS. Sembla evident que la seva funció, igual com Lerroux a la 2a República espanyola, és arraconar l’independentisme i fer la vista grossa amb el tarannà feixista de l’unionisme, com ja hem comprovat a l’Ajuntament de Barcelona.

Gràcies Vicent, per aquest editorial clarivident i la teva opinió final sobre el partits indepes, dient que en el seu cap la independència ha deixat de ser un projecte, un projecte immediat.

Gracies, és bo que se sàpiga, per redreçar el procés i continuar-lo altrament. Ja he dit fa temps en aquests comentaris i en articles, que des de les Institucions autonòmiques regides per la Constitució Espanyola, on han d’actuar els partits -els actuals i els que es poguessin crear-, no es podria assolir la independència.

Vist així, el pensament en relació a la independència que comencen a confessar implícitament els partits, no és una traïció, sinó uns actes de reconeixement de la realitat on es troben ells en el seu lloc d’acció, uns actes que ens ajuden a que tothom sàpiga també on ens trobem nosaltres, el Poble català, que aspirem a un estat propi reconegut internacionalment. És a dir, amb els nostres drets proclamats a l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides intactes i amb la llibertat moral d’organitzar-nos en institucions de representació noves no regides per l’esmentada constitució del Poble espanyol, sense que els partits ens puguin dir que els hi fem la competència en el seu hipotètic procés de independència.

Sembla que ara sí que ja toca donar impuls general à les propostes de l’antiga Agència del Cens Nacional del Poble Català, ara conduïdes des de fora de l’Estat espanyol per la Federació de Comitès Poble Català. Informació, inscripcions al Cens electoral del Poble Català, formació de Comitès local de promoció i probable pla de fases a aquest enllaç: https://comites-poble-catala.org