06.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.06.2024 - 21:55
Els partits polítics independentistes són de vegades tan ridículs que es fa difícil de creure com reaccionen i quines coses fan.
Ahir el Diplocat va morir. Vull dir, oficialment. Per ser més concret, hauria de dir que ahir va signar la seua acta de defunció.
A partir d’ara l’ens es dirà Catalunya Internacional, un nom insuls que tant podria ser el d’un aeroport –si no fos perquè els noms dels aeroports els posa Madrid–, com el d’una marca d’assessoria en negocis globals.
Fins ara el consorci tenia per nom oficial Patronat Catalunya Món – Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. Però, presidit per la consellera Meritxell Serret, el ple de l’organisme –del qual formen part trenta-vuit entitats públiques i privades–va decidir ahir al matí que s’havia acabat, això de Diplocat.
Evidentment, el punt més important no és el canvi de nom. El punt més important és el canvi d’actitud, i això ja s’havia fet i refet.
Entre el 2012 i el 2017, el Diplocat, literalment, va deixar admirada tot Europa per la capacitat diplomàtica i el model de funcionament.
És prou sabuda la sorpresa que s’endugueren els espanyols quan van ocupar la Generalitat, amb el 155, i descobriren que el Departament d’Exteriors i el Diplocat eren capaços, amb tan poca gent, de fer tanta feina, amb tanta agilitat, d’una manera tan innovadora i amb una qualitat i una repercussió tan enormes. La totpoderosa maquinària diplomàtica espanyola havia estat posada contra la paret per un equip de quatre gats, magnífics professionals compromesos. I ells, simplement, no s’ho podien ni creure.
Per desgràcia, de la feina extraordinària que féu aquell Diplocat no en queda res de res. Fa anys que no en queda res de res. Les activitats que va fer el Diplocat entre el 2013 i el 2017 i les que ha fet després s’assemblen com un ou a una castanya. Ací en teniu la memòria d’activitats. Si en trobeu cap que es puga relacionar amb allò que temps enrere s’havia definit com a “actuar com un estat abans de ser estat”, m’ho dieu.
I ara, a més, hi ha la qüestió del nom.
El govern espanyol, usurpant les funcions de govern de la Generalitat el 2017, va provar de liquidar immediatament el Diplocat. Era una autèntica obsessió contra una de les estructures d’estat més potents que teníem i que funcionava.
En relació amb això, tan sols cal recordar –segur que molts no ho heu oblidat– Soraya Sáenz de Santamaria recitant en to burleta la frase: “Sabeu com es diu ara el Diplocat? Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en li-qui-da-ci-ó.”
Malgrat la brometa, ella i els seus homes de negre no ho van aconseguir, perquè un any i mig més tard el president Quim Torra va recuperar la institució, com un dels primers gests del seu mandat. Però ara, quan n’han passats set, ves per on, han estat els nostres gestors autonòmics, ells solets, que han fet realitat el somni de la dirigent del Partit Popular.
Hi ha qui dirà que si el Diplocat ja no feia de Diplocat millor que canvie de nom i deixe d’enganyar. És un bon tema per a discutir, però a mi m’ha indignat molt que en la nota emesa argumenten que el canvi de nom és una ordre de Madrid, de fa quatre anys. I així deixen en ridícul –perquè queden en ridícul– tots els dirigents independentistes, especialment d’ERC i Junts, que el juliol del 2018 tant es van burlar de Soraya Sáenz.
La nota d’ahir diu literalment –en una línia perduda entre un munt de parauletes perquè no s’entenga res de tot això que passa– que el motiu del canvi de nom és que “el 23 de setembre de 2020, el Tribunal Constitucional d’Espanya va dictar una sentència que prohibia l’ús del terme ‘diplomàcia pública’ per referir-se a la tasca que porta a terme Diplocat”. La nota té 2.985 caràcters i la notícia no s’explica fins que no n’han passats 1.677. Com si es pensassen que no sabem llegir o que no ens n’adonarem…
Però, més enllà de l’anècdota concreta, l’afer serveix per a reconèixer que poc seriosa i sense substància que ha estat la política independentista d’aquests darrers anys. Primer es fan la foto i llancen l’eslògan, fan propaganda fent veure que planten cara. Però després –quan la cosa es calma– acaten discretament i s’acomoden sense resistència a la normalitat autonòmicament i espessament espanyola. Si pot ser discretament, no fos cas que perillassen els vots, però, al cap i a la fi, amb el mateix resultat: que no cal que Espanya faça la feina bruta, que ja la fan els nostres.
PS1. Ahir era dijous, de manera que tocava La tertúlia proscrita: “Què passarà dilluns al Parlament de Catalunya?” Perquè passaran moltes coses, de segur…
PS2. Dins el cicle d’entrevistes amb els caps de llista de les europees, avui us oferim aquesta amb Jaume Asens, que parla de moltes coses més que d’eleccions: “Em preocupen els cants de sirena de Junts al PP“.
PS3. Diumenge també hi ha eleccions municipals a l’Alguer. En aquest article de Blai Avià, us expliquem què hi ha en joc i també us oferim entrevistes amb els dos candidats: Marco Tedde (“El català ha de tenir un rol protagonista a l’Alguer”) i Raimondo Cacciotto: (“L’Alguer ha de consolidar les relacions amb la resta dels Països Catalans”).
