23.10.2019 - 21:50
El 1691, a Palma, es va fer un acte de fe on moriren a la foguera trenta jueus conversos. El fet podria ser un més de la barbàrie inquisitorial espanyola, però hem de tenir en compte que a Mallorca els jueus s’havien convertit el 1435 (com a tot el territori de la corona catalano-aragonesa) i que ningú no havia molestat aquells que judeïtzaven –açò és, que a casa, portes endins, conservaven la fe judaica– fins el 1688. El perquè d’aquesta convivència pacífica ningú no el sap amb seguretat, però per ventura tenia a veure amb l’activitat de prestadors que tenien molts d’aquests conversos i que sovint eren requerits pels estaments nobiliaris i eclesiàstics, que els demanaven diners.
Els descendents d’aquests jueus conversos –tant els cremats com els que no– varen ser estigmatitzats durant moltes generacions a Mallorca. Són els anomenats ‘xuetes’, que hagueren de suportar la xenofòbia fins ben entrat el segle XX. L’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) explica que quan era nina hi havia infants que insultaven els companys que tenien cognoms xuetes i que allò l’horroritzava. ‘Ho vaig explicar a la meva àvia i em va dir que no ho havia de fer mai i que quan fos gran m’ho explicaria.’ Quan va ser gran Riera es va trobar amb la història de l’acte de fe i amb la coneixença i amistat amb alguns d’aquests descendents de conversos. Durant cinc anys va investigar a tota mena d’arxius i el 1994 publicà Dins el darrer blau, una de les obres cabdals de la ficció narrativa catalana contemporània. Ara, passats vint-i-cinc anys, el llibre s’ha reeditat en català i en castellà en una versió revisada per l’autora. L’edició catalana (Edicions 62) té un postfaci de Manuel Forcano.
A la presentació del volum a la premsa (el 7 de novembre es farà un acte públic dins el festival Barcelona Novel·la Històrica), Riera va explicar alguns fets cabdals que serveixen per a entendre la importància del llibre avui: ‘Heu de pensar que a Mallorca els xuetes han estat estigmatitzats fins fa molt poc. Ramon Aguiló, que va ser batle de Palma pel Partit Socialista, tenia pintades nazis al portal de casa seva i fins i tot l’insultaven dient-li xueta quan es va enfrontar amb els sindicats; i això passava en plena democràcia.’ També va recordar que sovint els descendents dels jueus conversos s’han trobat en terra de ningú. ‘El 1948 alguns varen voler anar a l’estat d’Israel i no els hi varen voler perquè eren conversos; els varen retornar.’ Per sort, les coses han canviat i ara hi ha força entitats que treballen per servar la memòria jueva de Mallorca. Però en el moment en què el llibre va aparèixer hi va haver molta gent que li va dir: ‘La roba bruta es renta a casa.’ També hi va haver la banda bona: ‘Un senyor amb llàgrimes als ulls em va aturar pel carrer i em va dir: Moltes gràcies, vostè ens ha fet justícia.’
Justificacions sociològiques a banda –’La millor cosa que podria passar és que ningú hagués d’escriure una novel·la per demanar perdó’, diu Riera–, el cas és que Dins el darrer blau va marcar una fita molt important en la literatura catalana recent. L’obra va guanyar el premi Josep Pla, el Crexells i el Lletra d’Or, i també el Premio Nacional de Narrativa, que per primera vegada es donava a una obra escrita en català. La versió italiana, publicada el 2000, va obtenir el premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada aquell any.
L’editora Pilar Bertran va aprofitar la trobada amb els mitjans per explicar una anècdota personal: ‘El 1994 jo era alumna de Carme Riera a la universitat. Sovint anàvem plegades amb cotxe, per la carretera de l’Arrabassada, i un dia em va passar les galerades del llibre. Imagineu-vos, llegir això amb tots aquells revolts.’ Sobre la novel·la, va dir: ‘És una obra major i els editors tenen l’obligació de posar les obres majors d’una literatura a l’abast dels lectors i fer-ne de nous. Per això fem aquesta nova edició d’una novel·la que és a la vegada d’intriga, històrica, bizantina i d’aventures i que té el mèrit de tenir-nos atrapats des del primer moment tot i saber que tindrà un final tràgic.’
També és important què diu Manuel Forcano al postfaci: ‘Calia una novel·la com aquesta per educar, per fer conèixer, per fer caure la bena dels ulls. Carme Riera exposa de manera magistral la necessitat d’una única proposta ètica possible: la de refusar el discurs monolític, la de defensar la multiplicitat de veus i d’opinions, la d’acceptar l’alteritat per impedir els estralls de l’exili i de la mort. Mai més com ara, en la lletjor del nostre temps, el missatge i la lliçó de Dins el darrer blau continua crucialment essent d’allò més necessari.’
I efectivament, Riera diu: ‘Aquesta és una novel·la que parla de les minories perseguides, de l’horror, la intransigència i la persecució religiosa i avui la podem llegir amb la perspectiva i la pregunta de com és possible que deixem morir la gent als camps de concentració, perquè els camps de refugiats no són res més que camps de concentració, o al mig de la mar, a la Mediterrània. En aquest sentit, la novel·la no ha envellit gens, al contrari.’
Carme Riera va debutar el 1975 amb Te deix, amor, la mar com a penyora, que ja era un d’aquests llibres que són un punt culminant en una carrera literària, com va passar amb la Pedra de tartera de Maria Barbal. Dins el darrer blau va tornar a marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de la narradora. ‘Vaig patir molt fent aquest llibre, perquè vivia amb els personatges i sabia que no els podia salvar, que no podia fer res per ells. I sí, és cert que ha tapat alguns llibres posteriors, sobretot Cap al cel obert, que d’alguna manera n’és la continuació, que va passar sense pena ni glòria i que va tenir, per mala sort, un procés de canvi editorial que no li va anar gens bé, però és cert que ha ocultat part de la meva producció.’
Pel que fa a la nova edició, Riera explica: ‘Hi ha hagut retocs mínims d’errades que encara hi havia, malgrat les múltiples edicions del llibre, i que només veus amb la distància. I també jo tenia –i encara tenc– la tendència a fer paràgrafs molt llargs. He modificat la puntuació d’algun d’aquests paràgrafs excessius, però els canvis han estat mínims.’
Poc després de l’aparició del llibre a Mallorca, alguns professors es varen atrevir a posar-lo com a lectura al batxillerat perquè era un llibre que volia explicar que la tolerància era un element clau d’una societat. ‘Ara seria impossible: la literatura ha desaparegut del sistema educatiu. Si jo fos editora faria una vaga perquè les campanyes de foment de la lectura no serveixen de res. Abans hi havia una assignatura de literatura, ep, per si sola, no de llengua i literatura sinó només de literatura, i feia venir ganes de llegir als alumnes. En Guardiola llegeix perquè la seva professora de l’institut el va estimular, però ara això no hi és. A França continua havent-hi aquesta assignatura i les diferències entre els francesos i nosaltres són en aquest sentit i en molts altres molt notables.’
Sigui com sigui, independentment de si pot arribar o no als centres escolars, el fet és que Dins el darrer blau encara una nova vida convertida en una novel·la referencial que cerca una nova generació de lectors.
