17.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 18.11.2021 - 10:26
En unes declaracions del 2013 al diari Levante-EMV, Vicent Soler (aleshores degà de la Facultat d’Economia de la Universitat de València) asseverava: “El dèficit del finançament del País Valencià es remunta a l’època franquista.” I en una entrevista més recent, del 3 de novembre d’enguany, al mateix diari, Vicent Soler (ara conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana) reivindica la inclusió en el projecte de pressupost autonòmic per al 2022 d’un import de vora mil milions d’euros no reconeguts en les inversions per al País Valencià previstes per l’estat espanyol. La cosa ha estat com una mena d’insistència en la reivindicació institucional d’aquell infrafinançament que ja evidenciava el 2013 i que ha estat repetit en l’exigència de 1.360 milions d’euros més en cadascun dels pressupostos del Botànic des del 2015.
Crida l’atenció que, igual ara que el 2013, la “conversa” entre País Valencià i Madrid s’haja de dur des de les declaracions i els colps de puny institucionals en forma de pressupostos autonòmics. Que no hi ha un fòrum on parlar d’aquestes coses, direu?
Sí, n’hi ha un: el Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes (CPFF). Un òrgan consultiu del Ministeri d’Hisenda creat el 1980 format per la ministra d’Hisenda i els consellers d’Hisenda de cada comunitat autònoma. Entre altres, l’última de les funcions que li reconeix la llei de creació és: “En general, tot aquell aspecte de l’activitat financera de les comunitats autònomes i de la Hisenda de l’estat que, atesa la seua naturalesa, necessite una actuació coordinada.”
Que, fent una interpretació lliure, es podria definir com: “un fòrum per a contenir i marcar el debat sobre el finançament autonòmic en el marc de l’estat espanyol.” I això és així perquè cada comunitat autònoma sempre vol més i la manera que té l’estat d’estalviar en aquest increment de despesa és retardar acords que puguen implicar més dotacions per a algun territori. I ho fan plantejant-ho com un joc de suma zero en què tot allò que es done de més, respecte d’exercicis anteriors, a una de les parts haurà de detraure’s a una altra. Sense entrar al debat de la (in)justícia del model.
Però, com es determina la bondat del model? Hi ha diverses maneres. A mi m’agrada parlar de la balança fiscal, definida com un recompte dels diners que genera un territori, el meu, que són aportats a una caixa comuna, diguem-ne estat espanyol, i un altre recompte dels diners que qui controla el CPFF inverteix en el mateix territori. La diferència és allò que ens falta. I sembla un poc difícil d’entendre, però ens falten diners. Dels diferents mètodes de càlcul del resultat de la balança fiscal, el més acceptat per a fer aquest recompte i centrar-se en l’assignació territorial dels ingressos i les despeses és el de flux monetari. Ho afirmen, entre altres, Guillem López i Casasnovas, de la Universitat Pompeu Fabra; Modest Guinjoan, de la Universitat Autònoma de Barcelona; i Xavier Cuadras Morató, també de la Pompeu Fabra.
I quin saldo ens dóna la balança fiscal entre el País Valencià i l’estat espanyol calculada per flux monetari? Un desastre. Vull dir, el País Valencià aporta més recursos a l’estat dels que rep en inversions i finançament de serveis. I això any rere any. En l’estudi publicat pel Ministeri d’Hisenda el 2005 (sí, 2005, no n’han fet cap més, era donar munició als territoris infrafinançats), el País Valencià tenia un saldo negatiu del 6,33%. Dit d’una altra manera, el 6,33% d’allò que recaptàrem (i des d’aleshores, que la cosa no s’ha arreglat en absolut) se’l quedaren a Madrid. En l’estudi “El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”, de Rafael Beneyto (actual director general de Tributs de la Generalitat Valenciana), publicat per la Fundació Nexe, hi ha un apartat en què compara el finançament rebut per les comunitats autònomes i la seua població: el País Valencià va rebre, aproximadament, 192 euros per capita menys que la mitjana dels habitants de l’estat espanyol. Els nostres diners van ser repartits entre territoris no valencians. Però atenció: entre territoris més rics que el País Valencià.
I això no ha canviat gens, ha empitjorat. Amb dades del 2019, segons un estudi d’Ángel de la Fuente, quan la nostra posició en el PIB per capita de l’estat espanyol era l’onzena en el sistema de liquidació de finançament autonòmic del mateix any ocupàvem la posició… última!
El problema, en definitiva, és que ens quedem, any rere any, sense els nostres diners. Que tampoc no demanem a l’estat que ens finance amb diners aliens, com es fa en més indrets. Demanem el que és nostre. I que el nostre país, el País Valencià, puga, per exemple, tindre les infrastructures ferroviàries i de transport que necessita l’economia valenciana. Perquè serà amb una gestió centrada en el territori que s’impulsarà el corredor mediterrani, per dir alguna inversió imprescindible i que no es veu tan prioritària a Madrid. O l’ensenyament en valencià. No sols l’ensenyament, no sols la proporció alumnat/professorat, o les millores en infrastructures escolars: parlem d’usar els nostres diners per a fomentar i potenciar l’ús de la nostra llengua, de la nostra cultura. Fer, en definitiva, amb els nostres diners, el nostre País Valencià amb la llengua i la cultura pròpies.
David Oliver, tresorer de la Junta d’Acció Cultural del País Valencià.
