03.05.2024 - 21:40
The Washington Post · Widlore Mérancourt i Amanda Coletta
Gairebé tots els llits de l’hospital universitari La Paix són ocupats. Els subministraments mèdics essencials, incloent-hi els tubs de recollida de sang, s’esgoten. Els metges operen sense sang; temen que aviat tampoc tindran anestèsia.
Mentrestant, el flux de pacients és imparable. Hi ha els qui han estat atacats per les bandes armades que controlen el 80% de la capital. Pacients amb ictus. Dones de part. Pacients amb insuficiència renal que necessiten diàlisi –i són rebutjats perquè no n’hi ha. Abans, entre el personal de La Paix hi havia metges internacionals, explica el director Jean-Philippe Lerbourg, que ajudaven els seus homòlegs haitians després del terratrèmol del 2010 que va matar dues-centes vint mil persones.
Ara, mentre Haití afronta allò que els cooperants diuen que és la pitjor crisi humanitària d’aleshores ençà, hi ha molta menys ajuda internacional. Els metges i infermers haitians de l’hospital –molts dels quals han estat obligats a sortir de casa pels paramilitars criminals que segresten, violen i maten impunement– estan sols. “El personal entén que l’ajuda no vindrà de fora, de manera que ve a treballar”, diu Lerbourg. “La situació actual recau sobre nosaltres. És un pes bastant gran que no podem deixar de banda i abandonar.”
Sota un cel en què ressonen els helicòpters que desallotgen diplomàtics i cooperants, mentre el món respon a les crisis a Gaza i Ucraïna, els haitians s’uneixen en el caos polític, la violència desenfrenada i la pobresa endèmica per mantenir-se vius.
Jacky Lumarque, el rector de la Universitat Quisqueya de Port-au-Prince, recorda un “esperit de solidaritat [internacional]” després del terratrèmol. “Avui no hi és.”
“Haití no té amics”, diu Lumarque. “Estem tots sols al món.”
Enguany, les Nacions Unides han fet una crida als donants perquè aportin 674 milions de dòlars d’ajuda per a Haití. Han aportat 97 milions de dòlars –el 14%. L’any passat, la sol·licitud era de 720 milions de dòlars; tan sols en van rebre el 35%.
Hi ha molta competència ara com ara per l’ajuda, segons Carl Skau, director adjunt del Programa Mundial d’Aliments. La crisi a Haití, mentrestant, és “complexa” i “requereix una resposta igual de complexa”. “Però és realment inacceptable, francament, que Haití es trobi en l’estat en què es troba”, diu Skau a The Washington Post. “Els haitians mereixen que el món els presti atenció i els doni més suport.”
Més de dues mil cinc-centes persones han estat ferides o mortes durant el primer trimestre de l’any, la majoria per bandes, segons que ha informat l’oficina de les Nacions Unides al país, i ha estat el període més violent d’ençà que va començar a fer seguiment d’aquests atacs el 2022. Més de noranta mil persones solament a la capital han estat forçades a anar-se’n de casa.
Les bandes en ple creixement han omplert el buit de poder arran de l’assassinat encara no resolt del president Jovenel Moïse el 2021. Aquests darrers mesos, han obert presons, han assetjat comissaries de policia i han tancat l’aeroport internacional. I, cosa que és més inquietant encara, controlen les principals carreteres d’entrada i sortida de la capital, han atacat el principal port marítim i una terminal de carburant clau, fet que ha causat temors d’escassetat i de subministraments blocats. La violència s’ha estès al camp, el graner d’Haití, mentre la meitat de la població afronta una gran fam.
Els membres armats de les bandes controlen molts camps de desplaçats i obliguen els joves a mantenir-hi relacions sexuals per obtenir ajuda, diu Guerda Previlon, que ajuda nens i mares joves que han estat obligats a anar-se’n de casa seva. “No hi ha vida en aquests espais”, explica Previlon, fundadora i directora executiva de la Iniciativa per al Desenvolupament Juvenil d’Haití. “No és un entorn de vida per als nens.”
Ariel Henry, el polèmic primer ministre d’Haití, va plegar la setmana passada i es va crear un govern de transició. L’establiment d’aquest consell de dirigents haitians era una condició per al desplegament d’una força policíaca internacional aprovada per les Nacions Unides, encapçalada per Kenya, però no és clar quan arribarà. La missió de les Nacions Unides, mentrestant, s’ha reduït personal essencial, i pot minvar encara més enmig de les preocupacions per a mantenir l’accés continu a aigua potable neta i carburant.
El Comandament Sud dels Estats Units la setmana passada va coordinar quatre vols militars a Port-au-Prince per reforçar la seguretat de l’ambaixada i lliurar ajuda de donants privats, incloent-hi líquids d’hidratació oral i medicaments.
Hi ha molts aspectes de la resposta al terratrèmol del 2010 que els haitians volen evitar de repetir. Es van destinar milers de milions de dòlars en ajuda a organitzacions internacionals, però gran part es va malgastar. Van culpar els cascs blaus de les Nacions Unides per un brot de còlera que va causar gairebé deu mil morts. Així i tot, els cooperants i els haitians diuen que la resposta avui és totalment insuficient.
“No veig que la mobilització dels donants sigui proporcional a la gravetat de la crisi”, diu Jean-Martin Bauer, director del Programa Mundial d’Aliments a Haití. “Fa vint-i-tres anys que treballo al PMA. Quan vaig començar, no hi havia el Iemen, el Sudan, Ucraïna i Gaza cremant alhora.”
El Centre d’Animació Camperola i Acció Comunitària, una organització sense ànim de lucre a Port-au-Prince que col·labora amb el PMA i més grups d’ajuda, ha donat més de tres-cents mil àpats als desplaçats d’ençà del febrer. En una visita recent, els cuiners preparaven arròs, pebrots i sardines. Benita Isidore Tranquile n’era una. Va ser perseguida per les bandes el 2015, diu. La violència ha impedit que el seu marit condueixi el taxi, de manera que ara és ella qui aporta més diners a la família.
“Aquesta feina em dóna molta alegria”, diu Tranquile a The Washington Post.
La crisi ha obligat el grup a contractar més treballadors, segons Herns Francemy, l’assistent del gerent del PMA. Ara tenen dificultats per a aconseguir subministraments, incloent-hi combustible i aigua, explica.
“Algunes persones depenen del menjar que donem cada dia. Tenim problemes de recursos per a cobrir els necessitats”, diu Francemy. “No obstant això, em sento orgullós de poder satisfer les necessitats d’aquesta gent. Alguns diuen que s’haurien mort de fam si no hi haguéssim estat.”
Lerbourg, el director de l’hospital, va créixer somiant a convertir-se en mestre o advocat, però la seva mare li va treure la idea del cap. Els seus pares se n’han anat d’Haití, però Lerbourg hi ha romàs amb la dona i el fill perquè sent que pot ser útil. No volia ser “només un altre número de la seguretat social”.
“M’encanta la medicina, i no em veig fent res més”, va dir Lerbourg. “Tan bon punt entro a l’hospital, el meu estat d’ànim canvia. Oblido els meus problemes personals i les queixes per la situació. Sóc ací per a salvar vides.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
