D’indignats a soldats

No costava gaire d’endevinar que ser al govern arrossegaria els comuns cap a la defensa de l’estat, i demostraria que Podem va institucionalitzar el moviment dels indignats per a frenar qualsevol mena de canvi i salvar, primer, els socialistes, i després, el règim. No tinc cap dubte que Pablo Iglesias, per ingenu o per encegament egòlatra, es creia que faria la revolució sense fer trontollar l’estat i evitant alhora que l’estat l’engolís. Ni dubto que molta gent honesta creu encara en Podem. Tant és. El cas són els resultats. Convertir el 15-M en partit i impedir-hi la reivindicació nacional va obstruir qualsevol canvi social profund que hagués pogut néixer de la crisi del 2008, i va ser la gota que va començar a aigualir les reivindicacions econòmiques i de classe.

Els qui ràpidament se’n van dir capitosts per fer niu en televisions i diaris van poder fer el salt de places a institucions justament per això. En lloc d’agafar embranzida de la indignació per a promoure una revolta amb contingut i estructurada, van convertir la indignació en l’estructura, i quan això passa, l’únic gran canvi que acabes promovent és dialèctic. La casta. La vida. No demanaven, en el fons, res més que respectar l’ideal de democràcia liberal, inclusiva i moderna. Això els permetia una retòrica potent i nova però revolucionàriament incapaç. I el contingut programàtic que pot florir d’aquí no va gaire més enllà d’allò simbòlic.

Assumint d’entrada la impossibilitat d’un canvi sistèmic, l’únic a què podien aspirar Colau, Iglesias i la seva colla era a predicar una mera reforma ètica del règim, un rebuig a l’autoritarisme i als abusos més estridents del capital, una mena d’humanisme polititzat que sumés al carro qualsevol reivindicació popular i permetés cridar fort als quatre vents, però que a efectes pràctics s’esfuma de seguida que governes, esvaeix totes les diferències entre Jordi Hereu i Ada Colau, i colpeja l’encantament quan Manuela Carmena diu que a Espanya no hi ha presos polítics.

Però els mots i les banderes promeses per Podem no haurien caducat tan ràpid si no fos per Catalunya, és clar. El procés va convertir la carrossa en carbasses força abans que no devia preveure Iglesias, perquè va fer evident un segon front d’incongruència. D’una banda, els socialistes van abandonar la defensa de l’autodeterminació de la nit al dia, a mesura que es feia més probable que l’exercíssim. Miquel Iceta ho va poder trampejar sense gaire maldecaps perquè tants anys afilant el cinisme han de servir en algun moment. Però Podem no ha abandonat mai la defensa d’un referèndum, per més eufemismes que hagin trobat. I en canvi, al moment de la veritat, sempre que han hagut de triar entre estat i autodeterminació, han triat estat. Precisament per això, el desengany ha estat més fort: perquè ho han demostrat els fets.

Tots els partits d’esquerres que han de seduir els qui reten obediència nacional a Espanya sempre han de tenir aquests dos baluards: un progressisme desvalgut però cridaner i un anti-catalanisme, més explícit o menys, que es pugui menjar la resta sempre que calgui. Per això Gabriel Rufián és cada dia més desbocadament ofensiu contra el propi independentisme. La seva missió mai no ha estat cap altra que ser l’Alfonso Guerra el Joan Coscubiela d’una ERC obcecada a superar Convergència a còpia de créixer a l’àrea metropolitana de Barcelona. Una altra cosa és que no sàpiga fer-ho igual de bé.

Per això, també, era cosa clara que ser al govern no dretanitzaria el PSOE, sinó que directament el convertiria en Ciutadans, que és l’ala que ha capitanejat sempre el partit. Tampoc no era difícil, l’esforç, amb un PP retrògrad i allunyat de les dretes europees. Fins que no va arribar el coronavirus, Sánchez aspirava justament a fer de Macron. Sense idees ni carisma i sense poder amagar l’opressió nacional tampoc no hagués pogut, però ara tant se val. L’emergència tot ho despulla. Ara que l’estendard més esquerrà de la coalició l’ostenta Podem, a qui van haver de cedir l’etiqueta per sobreviure, el ‘socialisme’ espanyol només és una de les seves dues cares. Però no deixa de ser el roc que pesa més a la balança. I com que en temps de crisi encara pesa més, Podem s’ha hagut de sacrificar i desmaquillar-se del tot.

Han quedat al descobert les funcions úniques que ha llegat la formació de Pablo Iglesias d’ençà que la van fundar. La retòrica inicial ja no els és eficient perquè ha perdut veritat, i l’únic que els resta és un servilisme cruíssim als socialistes i, de retruc, al règim, a canvi només de la poltrona i d’un parell o tres de graus més d’inclinació a favor del seu programa, en algunes mesures esparses de l’executiu de Nadia Calviño. En quinze dies d’estat d’alarma, els comuns i Podem han fet silenci absolut davant de la brutalitat policial contra treballadors, han condemnat que l’oposició democràtica critiqui l’actuació del seu govern amb l’excusa de la caritat, han lloat i vetllat per la militarització de la gestió d’una emergència sanitària, i han estat connivents amb la decisió mortal de no tancar Madrid.

La desfeta, la renúncia de Podem i satèl·lits en l’eix social és inqüestionable. Ara que, amb la direcció dels socialistes i el suport dels comuns, envien l’exèrcit a Catalunya amb l’excusa de la pandèmia, també hauria de ser més inqüestionable que mai que l’ocupació és una qüestió d’estat, i sempre els ha estat bé, a tots, per activa o per passiva, amb més orgull o menys, amb més odi o menys. La realitat s’entossudeix a demostrar que l’única manera d’enderrocar el règim passa per l’alliberament nacional. El gran repte imminent del nou independentisme serà recordar tot això i estructurar-ho, si no volem acabar essent un projecte reactiu i acabar tant despullats com Pablo Iglesias.