21.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.01.2023 - 14:52
“Inquiet és el cap que porta la corona”, va escriure Shakespeare, fa molts anys, al segle XVI. Per tant, no és una idea nova que la feina de governar és intensament estressant i comporta un gran cost personal. Els períodes prolongats d’estrès són coneguts pel risc de cremar-se que impliquen.
Tot i això, probablement pocs de nosaltres podrem entendre mai realment com és d’exigent i de difícil governar un país. Cada moviment, cada declaració que fa un mandatari és subjecte a anàlisis i comentaris, especialment en temps de crisi i amb l’entorn de mitjans de comunicació moderns. I com més va més, una característica preocupant dels comentaris sobre la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, ha estat el seu to abusiu, violent, sexista i misogin.
In the last two years the misogyny and violence directed towards Ardern has increased in volume and become more dangerous.
"The language and imagery used to talk about the Prime Minister has become more violent, more vulgar, more crude and repetitive."https://t.co/fjuy9q0qYM
— RNZ (@radionz) January 19, 2023
Encara que ella no s’ha centrat en això com a raó per a decidir de plegar, ser objecte d’aquesta mena d’atacs, i saber que la seva parella i fins i tot el seu fill també en van ser, sens dubte deu haver fet molt més complicada una feina ja difícil d’entrada.
Les crisis són de fa temps enteses com les proves més intenses de les habilitats i el caràcter d’un dirigent. Involucren la presa de decisions importants, a vegades sobre qüestions que literalment tenen implicacions de vida o mort. Les decisions s’han de prendre de pressa, però sovint amb informació insuficient per a preveure’n totes les conseqüències.
En aquest sentit, la presidència d’Ardern ha estat una crisi rere una altra. I una vegada i una altra ha mostrat una gran força de caràcter i unes habilitats de lideratge considerables a l’hora de respondre-hi.
La seva gestió dels atacs terroristes de Christchurch va guanyar l’admiració mundial per les seves bones formes, compassió i resolució decidida per assegurar que aquests actes no es poguessin repetir.
La seva resposta a l’erupció de Whakaari va obtenir elogis semblants, i va mostrar una vegada més com la seva comprensió intuïtiva realment marcava la diferència. Que Ardern hagi cercat de combinar la compassió i la bondat amb el coratge de prendre decisions difícils és una característica clau del seu estil.
Durant la pandèmia, ha demostrat repetidament la seva disposició a prendre decisions valentes, que, combinada amb la seva perícia per a mobilitzar la comprensió i el suport del públic, ha estat clau per a èxit de l’estratègia anticovid. Moltes vides han estat salvades gràcies al seu lideratge.
Quan van aparèixer les variants delta i òmicron, va cercar d’adaptar contínuament les polítiques del govern a un context canviant. Si bé la tenacitat i la resiliència són les fortaleses d’Ardern, també es va palesar que el dogmatisme no és una de les seves debilitats.
És clar que no totes les decisions van ser òptimes, esperar que ho fossin seria molt poc realista. Algunes han causat una resposta negativa forta. Però és irreal esperar la perfecció dels governants, perquè la seva feina inevitablement implica de prendre decisions difícils amb què no tothom està d’acord.
Augment de l’abús sexista i misogin
Cap mandatari no és omnipotent, especialment en una democràcia i en un món interconnectat internacionalment. La darrera crisi amb què Ardern s’ha enfrontat –el cost de la vida a Nova Zelanda– és en gran manera impulsada per forces mundials molt més enllà del control d’un primer ministre del país. La situació de Nova Zelanda és més bona que en molts països més, però desafortunadament per a Ardern això té poca importància per alguns.
La seva impopularitat creixent ha estat basada en part en les expectatives poc realistes de les coses que els dirigents poden fer o no, i també de la necessitat de tenir algú a qui culpar. Però, dit això, no es pot negar que massa crítiques dirigides a ella han estat teixides per actituds sexistes i misògines.
Hi ha un element continu que ho mostra. Comença amb l’ús d’una paraula per referir-s’hi –Cindy–, que és un intent sexista de menystenir la seva autoritat i estatus com a dona adulta elegida com a primera ministra. La recerca del Projecte de Desinformació mostra que el seu ús és entrellaçat en un discurs més ampli que denigra uns altres aspectes de la seva identitat com a dona i arriba fins i tot a fantasiar sobre violar-la i matar-la.
Aquesta mena de comportament és inexcusable. Hauria de ser una vergonya per Nova Zelanda que Ardern hi hagi estat sotmesa. No es pot justificar argumentant que les seves polítiques han estat polèmiques, i que per això “es mereix” aquest abús: aquesta línia de raonament replica la defensa emprada durant molt de temps per violadors i maltractadors.
Clip with @sanjanah gives glimpse into the kind of daily abuse Jacinda Ardern had to weather. pic.twitter.com/CmPtNbVZnP
— Justin Pemberton 💬 (@justinsight) January 19, 2023
Ardern és la tercera primera ministra de Nova Zelanda. El sostre de vidre per a ser-ho és ben trencat. Ara també hi ha una representació paritària al parlament. Però la naturalesa sexista i misògina de moltes de les crítiques i abusos dirigits a Ardern també mostra que som molt lluny d’un tractament igualitari de les dones en el lideratge.
Suze Wilson és professora a la Universitat de Massey, a Nova Zelanda. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.
