16.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 17.12.2019 - 10:20
No sé si vau observar bé les imatges, ahir, però els advocats del president Puigdemont i dels consellers Puig i Comín, i els tres polítics catalans també, feien molt bona cara, a les escales del Tribunal de Brussel·les. Vull dir una bona cara que em va semblar significativa. Delatora.
El tribunal, com és ben sabut, acabava d’acceptar la proposta dels membres del govern a l’exili d’ajornar la vista de l’ordre europea de detenció, tot esperant què diu el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. No solament què diu dijous sobre el vice-president, Oriol Junqueras, sinó què dirà quant a la condició de parlamentaris europeus de Puigdemont i Comín ara, i de la consellera Ponsatí a partir del primer de febrer.
Certament, la decisió era previsible. L’actuació del jutge de primera instància flamenc és simplement lògica, d’acord amb allò que hom espera que faça un tribunal independent i raonable. Però el marge de l’ajornament –la nova vista es farà al febrer– sembla indicar que el tribunal pot calcular que llavors ja s’haurà resolt la incògnita sobre la immunitat dels diputats europeus i, per tant, ni tan sols haurà de tramitar l’euroordre.
La bona cara del president, dels consellers i dels advocats contrastava ahir amb la mala recepció de la notícia als mitjans espanyols, on començaren les ganivetades polítiques entre el PSOE i la dreta arran d’això que molts veuen com un fracàs nacional, i amb l’afegit d’una nova rebequeria de Josep Borrell. A Madrid hi ha una gran preocupació, sobretot perquè dijous el judici del procés pot caure com un castell de cartes –hipòtesi que a mi, ara mateix, em pareix excessiva i poc probable.
Però, siga com siga, cada dia sembla més evident que la situació va fent un tomb i que els acusadors comencen a veure que podrien ser els acusats. Javier Pérez Royo remarcava precisament ahir que el comportament jurídic del president Puigdemont era exquisit i que, en canvi, el dels magistrats espanyols era barroer i indefensable. I amb això advertia que tot plegat pot tenir conseqüències greus durant les hores vinents.
Després de la proclamació d’independència, el govern a l’exili va dir un parell de coses que aviat, si tot va en la línia d’ahir, podrien agafar molt de sentit. Concretament, el president Puigdemont va afirmar en un discurs històric que calia ‘paciència, persistència i perspectiva’ per a derrotar l’estat espanyol. I tots els exiliats van explicar que si s’instal·laven a Brussel·les no era per a fugir de res ni de ningú, sinó per a continuar lluitant, però en unes condicions democràtiques que l’autoritarisme espanyol no permetia a l’interior de les seues fronteres. S’hi han estat dos anys sembrant amb precisió cada pam de terreny i sembla que a la fi arriba l’hora de la collita. Esperem que siga ben abundosa.
PS. Molta atenció al ‘detall Puig’. El conseller Puig no aspira a cap immunitat i tanmateix no ha estat separat del grup dels qui són eurodiputats. L’operació de l’exili no és una qüestió de salvacions personals, sinó que és dissenyada per a anar al fons real del conflicte, molt més enllà de les circumstàncies concretes de cadascú. Potser quan Espanya se n’adonarà ja serà massa tard per a ells.
