06.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 07.08.2024 - 00:59
La data ha estat fixada. El president del parlament, Josep Rull –de qui publiquem avui aquesta entrevista que li hem fet–, ha proposat que el ple d’investidura del president Salvador Illa es faça dijous a les deu del matí. Això implica que, a tot estirar, a eixa hora i eixe dia el president Carles Puigdemont serà a Barcelona, de manera que clourà l’exili que va començar després d’haver proclamat el parlament la independència de Catalunya.
En concret, de segur, sabem això i prou. La resta, i hi ha una resta llarguíssima, són especulacions.
Que si intentaran de detenir-lo els Mossos d’Esquadra abans no arribe al parlament. Que si la sessió d’investidura no es farà en cas que el detinguen. Que si no el detenen i arriba al parlament, aleshores l’espanyolisme prepara aldarulls violents. Que, sorprenentment, no sembla haver-hi cap convocatòria independentista de cap mena. Que el ple no es farà dijous si el detenen i serà ajornat uns quants dies. Que dependrà del jutge Llarena si entra a la presó o no, una volta detingut. Que el govern espanyol no farà res arran de la desobediència del jutge. Que Junts se suposa que trencarà l’acord de Brussel·les i passarà a l’oposició a Madrid. Que amb això es farà impossible l’aprovació de res que propose Pedro Sánchez, ni pressupost ni lleis, ni res de res. Que, passe què passe, ERC no canviarà la decisió d’investir el candidat socialista. I que és probable que hi haja eleccions espanyoles a la tardor. Per exemple.
No són poques, com es pot comprovar, les incògnites –encara una altra: i si el detenen i el deixen en llibertat provisional, què passa? Però hi ha una cosa que podem considerar segura: les aigües calmades d’això que alguns volen que siga l’oasi català recuperat bulliran de sobte aquestes hores vinents, per l’acció d’una sola persona.
En política, sobretot en la política de debò –no tant en el vodevil partidista–, el factor humà és molt important, hi té un pes enorme. No hauríem d’oblidar que la política, en darrera instància, és una empresa humana i, per tant, va intrínsecament lligada a les característiques, capacitats i limitacions de les persones que la practiquen. I és això, en bona part és això, que tots, dijous, podrem veure en directe.
El 130è president, el president del Primer d’Octubre, ha pres una decisió, segons que se sap, molt meditada i, necessàriament, molt personal. En definitiva, és ell qui es posa en risc, i solament amb una manca d’humanitat profunda es pot fer befa o es pot menystenir la gravetat de la decisió i el rigor, per tant, amb què Carles Puigdemont deu haver decidit de fer això que farà.
Evidentment que tothom és lliure de discutir si políticament és una decisió encertada o equivocada, fins i tot si paga la pena o no. No faltaria sinó. Però amb la llista d’incerteses que obre aquest gest –la que he fet abans i la que pot fer qualsevol de vosaltres– ja és evident si més no que la tornada, tota sola, desarticula i desfà l’intent de fer veure –i de fer-nos creure– que Catalunya ha acceptat resignadament d’obrir una nova etapa política en què l’aspiració d’aconseguir la independència volen que siga simplement un record llunyà del passat. I que ací ja no es mou res.
PS1. Sobre aquest mateix tema, avui Julià de Jòdar signa la seua columna setmanal: “El Rubicó de Carles Puigdemont”.
PS2. Amer, la població natal de Carles Puigdemont i de dos presidents de la Generalitat més, es prepara per a rebre’l, però en un ambient molt diferent del que havien imaginat durant tants anys. Emma Granyer hi ha anat i, en aquesta crònica, ens explica com viuen aquestes hores els seus veïns.
PS3. Kamala Harris ha triat finalment el seu candidat a la vice-presidència: Tim Walz, un governador poc conegut, molt d’esquerres per al que és el centre als Estats Units. La seua vida i les seues opinions ens les expliquen les nostres col·legues del Washington Post Amy B. Wang i Sabrina Rodriguez: “De professor d’institut a candidat a la vice-presidència: qui és Tim Walz, el company de candidatura de Kamala Harris?”.
