Sant Jordi aclaparat (pim-pam)

Vejam… La història comença un dia plujós de Sant Jordi en una cèntrica llibreria barcelonina. El protagonista –un famós escriptor que aquell any no presentava cap novetat– s’adona que a les taules hi ha unes quantes piles d’un llibre amb el seu rostre i el seu nom a la portada i amb tots els indicis de ser una autobiografia… que no ha escrit ell. Unes piles que, a més, baixen amb gran rapidesa perquè resulta que el llibre en qüestió és l’èxit de vendes del dia.

De seguida s’assabenta que en aquelles pàgines es presenta un retrat de la seva persona ple de racons foscos: infidelitat, violència masclista, allunyament domiciliari i, fins i tot, un assassinat. Es diria que el nostre home està aclaparat per aquella inesperada situació. Si més no, ens ho hauria de fer pensar la proliferació de frases com «Perquè és que a veure. Un moment, no pot ser», «Però… però un moment, però què és això…» o «Però quina broma és aquesta?», que s’escampen per les primeres pàgines. Però alguna cosa no acaba de rutllar com caldria perquè, almenys a mi, que llegeixo el llibre que ho explica (i que ha guanyat el darrer premi Sant Jordi de novel·la), d’angoixa no me’n transmet gaire, francament.

Curiositat sí, perquè de seguida la història es bifurca en dues direccions narratives: d’una banda, els fragments de la falsa autobiografia i, d’una altra, les reaccions de l’escriptor quan els llegeix. A través d’aquest doble recurs m’assabento que la seva vida és bastant anodina, que és professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i que manté una relació amb una de les seves alumnes. També de passada se m’explica que tragina un Rolex aturat a les 6.57 i amb el vidre ratllat

Frases per a subratllar

En aquest punt començo a adonar-me que, més enllà de les tribulacions de l’aclaparat protagonista, el text de Jordi Cabré m’obsequia amb un generós ramell de frases que em criden molt més l’atenció. Com unes quantes de dedicades a la descripció dels atributs físics de la senyoreta –que sempre apareix invocada com a Ella i amb majúscula– majestuosa com «la filla predilecta d’un tsar», dotada «amb nasset de germana de Tintín» i amb «mugrons mig marcats sota la camisa com si fossin poms de calaixos semioberts».

Fugint de la llibreria l’home es refugia al Cafè de la Pedrera mentre espera que arribi la seva agent literària. Aquí la collita continua: «Alço la mirada i contemplo l’arquitectura comestible marcant corbes i fent cantonades enmig de l’Eixample, o més aviat trencant cantonades, trencant Cerdà, com un somni plantat enmig d’un pensament», mentre la meteorologia del dia a poc a poc es va aclarint: «entre el gris dels núvols s’ha obert pas un blau prometedor. Blau perquè sí. Blau amb ganes». Poques pàgines més endavant, mentre fa plans amb l’agent, m’assabento que «el llibre queda obert damunt la taula com una Bíblia basada en fets reals» i quan surt novament al carrer trobo una nova imatge per a l’antologia: «La llum verda d’un taxi lliure avança lentament com una prostituta passant l’escombra.» Més endavant llegeixo encara el que algun malpensat consideraria una definició: «Jo és que mai no havia escrit així. Tan tal com raja, tan pim-pam. És com escriure jazz, com fer de mecanògraf de les entranyes.» Tan pim-pam, diu…

M’adono que encara no he explicat que una part del llibre és ambientada a Cadaqués i que amb aquest pretext l’autor escampa de tant en tant unes quantes referències dalinianes: «Era com els infants de parvulari quan juguen a futbol, perseguint tots alhora la pilota com espermatozous perseguint un ovari… Era com un nen aixecant amb summa precaució la pell del mar per descobrir-hi els misteris ocults…» I com que la fortuna ajuda sempre els audaços, professor i alumna no tarden gaire a trobar-se al catre, cosa que em proporciona un parell de perles més per a la llista: «Jo era aquell d’allà, jo soc aquell. El noiet prim que mai no ha tingut un cos gaire escultural però que per follar amb Ella es va treure els mitjons de l’esperit i els preservatius de l’ànima»  i «Li vaig fer l’amor com ningú, com a ningú, l’hi vaig fer com me l’hauria fet a mi mateix.» Sense descuidar-me’n una altra que trobaré unes quantes pàgines més endavant: «Va obrir-se de cames pornogràficament […], generosa com un dia de l’espectador.»

Realitat, ficció

Com qui no vol la cosa, ja sóc a la meitat de la novel·la i sembla que es va preparant un intercanvi de relats. Vull dir que la realitat i la ficció es comencen a barrejar. De fet, la tercera part del relat, titulada ‘Metamorfosi’, i la referència al títol del llibre ben bé podrien ser-ne pistes: «—Digues. Què vols?. Digues un desig. […] —Algun dia m’agradaria ser un personatge de novel·la.» Però, vaja, la trama continua i, paral·lelament, la llista de fragments a subratllar creix, com quan «un llamp encén el cel com si fos un paparazzi furtiu…», o quan parla d’una església moderna «davant la qual tres o quatre sensesostre construeixen façanes de cartró i parquets de paper de diari», o «La porta és de fusta dura, com un implacable porter de discoteca», una altra perla per a l’antologia; sense oblidar descripcions com aquesta: «Les pedres de davant del Marítim han agafat un to de cendra i d’esquena cremada. També la tarda, a mesura que va marxant el sol, es va fent com més sincera. Més de setembre. Potser també jo escric de manera més sincera perquè s’acaba l’estiu. No sé, tot hi ajuda, no?»

Un altre moment notori de la trama és la visita que el nostre home fa a l’Arantxa, que «és una psicòloga jove amb cara de nudista d’Eivissa», gràcies a la qual descobrirà dues coses: la importància de somriure sempre, fins i tot en les situacions més aclaparadores, i els orígens –ocults en el més pregon de la seva infantesa– del Rolex amb el vidre ratllat i aturat a les 6.57 del qual no se separa mai. No avançaré detalls, només diré que hi surten unes cosinetes.

A mesura que avança la novel·la de l’alumna –sembla que és Ella qui escriu el llibre de l’escàndol– decreix el seu interès pel professor que, en conseqüència, evoluciona de l’aclaparament a la desesperació: «Agafo els coberts i em menjo els ous que no tinc i el valor que mai no tindré, i les paraules que no li vaig dir, amb patates», o «La sensació d’impotència se m’anava acumulant com la radioactivitat d’una central atòmica». I més endavant, tot anant cap a Cadaqués, un parell de detalls més en aquesta mateixa línia: «El cel és molt més negre quan arribo a l’altura de Sant Celoni, amb el massís del Montseny marcant paquet entre la nit i l’autopista» i «Els carrers estan posats abans a Cadaqués que a qualsevol altre poble de la Península. Potser per això les cafeteres del Casino es desperten sense pressa, amb els llençols enganxats, i encara ningú no ha activat el botó que posa en marxa les onades de la badia».

Un llibre catabàtic

La història va acostant-se al final amb uns quants matisos cromàtics dignes de remarca –«El cel es va apagar uns quants pantones més, del 369C al Black C» i «El capvespre s’ha ruboritzat amb una discreció molt professional»– i tot plegat s’acaba com el rosari de l’aurora. Veig, però, que després de la pàgina d’agraïments de l’autor el llibre té encara una coda final en forma de breu comentari del jurat en el qual es defineix Digues un desig com «un joc de miralls de naturalesa catabàtica» (au, cap al diccionari hi falta gent!) «que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura. Una experiència de lectura que ens interroga sobre els mecanismes de la creació i que qüestiona l’estatut de veritat que emmascara l’artefacte.»

Una experiència de lectura catabàtica que dialoga, ens interroga i s’enjogassa, diuen els membres del jurat. Ja m’oriento. I un llibre que, això ho dic jo, sembla que aplega atributs suficients per a guanyar un premi prestigiós com el Sant Jordi en una edició en què, precisament, hi ha canvi d’empresa editorial i de sistema de promoció.

Però, vaja, també podria ser que tot el llibre fos una broma des de la primera pàgina a l’última. Una broma desmesurada, talment com la imitació a escala 1:1 de la novel·la primerenca d’una alumna d’escola d’escriptura. O potser el deliri d’un personatge que figura que és un escriptor el desig més gran del qual és esdevenir un personatge de novel·la. És complicat, tot plegat, ho reconec…

I també, ara que hi penso, podria ser que jo no hagués entès res de res. No ho descarteu pas.