18.09.2024 - 21:40
No diré ara que un llibre pot transformar la història, el món, que et pot canviar la vida o fer la revolució, però sí que és cert que n’hi ha hagut, que n’hi ha i que n’hi haurà (mentre llibres hi hagi) d’influents. No cal pas anar als grans tòtems de la cosa (l’Odissea, la Bíblia i l’Alcorà, L’origen de les espècies, El capital, etcètera) que, per poc que hi pensem, ens en sortirà un ramell. A cadascú el seu. I potser ens adonarem que no som la mateixa persona després d’haver llegit, jo què sé, K. L. Reich, Vida i destí o 1280 ànimes, per dir-ne tres, els primers que m’han passat pel cap, que formen part del meu ramell (i qui diu ramell, diu garba). Més enllà de les vicissituds o la tria personal, però, també hi ha llibres que marquen un abans i un després col·lectiu: perquè defineixen un moment i perquè l’expressen, perquè el fan visible, perquè l’impulsen.
El Jo no sóc espanyol, d’en Víctor Alexandre, posem per cas.
Que resulta que ja té vint-i-cinc anys.
Un quart de segle exacte de vida, des del setembre del 1999. Més concisament, des de l’11 de setembre, que va ser l’ocasió que l’editor, Isidor Cònsul, va triar per a un llibre com aquell: una vintena de converses d’Alexandre amb gent d’àmbits diferents (del bisbe Antoni Deig a l’actor Joel Joan, de l’arquitecte Oriol Bohigas al meteoròleg Alfred Rodríguez Picó) que començaven sempre amb el mateix interrogant: et sents/se sent/us sentiu espanyol/espanyola?
“Un llibre com aquell”, he escrit. És a dir, un llibre-sacsejador, un llibre agosarat, un llibre que va sorprendre i que va encantar i que va fer por. Hi va haver gent que no hi va voler participar, explica Alexandre, precisament per això: per por. Cosa que ens ofereix un petit retrat de la situació, ara fa vint-i-cinc anys: aquella remor que se sent però que no es diu en veu alta, que no es pronuncia en públic (especialment si tens projecció pública o en vols tenir) perquè qui sap què pot passar, si ho fas.
Però es va fer.
En rellegir ara la llista d’entrevistes del Jo no sóc espanyol, de seguida veiem que hi falten dones (tres de vint…). El mateix Alexandre ha dit també que algun d’aquells noms, avui, és clar, no l’hi posaria. Penso que, igual com hi va haver aquella llista (ai, enyorats Joan Brossa i Tísner i Isabel-Clara Simó i Maria Antònia Oliver…), n’hagués pogut sortir una altra. I n’hauria quedat un llibre diferent en els matisos i els punts de vista i les reflexions o aportacions de cadascú des del seu camp, però igual en l’efecte. Perquè Víctor Alexandre no va cercar “els vint que hi havia”, sinó vint que expressaven un moment.
Aquesta era la clau: connexió i empenta. Connectar amb un sentir estès i ajudar a donar-li impuls.
I per això va ser un èxit.
Se’n van fer nou edicions, més les de butxaca. Piles de llibres exposats que s’exhaurien en un no res. Una setantena de presentacions al llarg del país. I tot amb aquell títol. Patam! Directíssim. Un atreviment. I, alhora, una alegria.
“I amb” aquell títol, dic? No: “per” aquell títol.
Que ara no alçaria tanta polseguera, que ara no ens semblaria tan impactant… perquè ja no ho seria. Fa tot just vint-i-cinc anys, però, ho era. Vet aquí la clau: que ho era. I això ens mostra un fum de coses: que la gosadia, quan connecta amb el batec dels dies (soterrat, de vegades, fins que no es manifesta clarament, però batec), esdevé revulsiu, per exemple; o que la roda gira, el món avança i aquest país, també.
Perquè el Jo no sóc espanyol, al capdavall, plantejava la qüestió prèvia, la qüestió necessària abans de cap proposta política: hi ha cas? Vull dir, hi ha res que reclami una proposta política que li ofereixi expressió, camí, solució? La resposta va ser clara, tant per part dels entrevistats (amb la diversitat de tons i de veus i de tot que acabava de donar entitat al conjunt: no hi havia unanimitats en res, ni adhesions a res, i tampoc no es demanaven) com, sobretot, dels que van fer seu aquell llibre-dard (llegint-lo, comprant-lo, regalant-lo, parlant-ne, escampant-lo).
Els anys que van seguir van ser, prou que ho sabem i que ho hem vist i que ho hem viscut tan plenament, els de l’extensió articulada de la proposta, el clam per la independència que ha generat les mobilitzacions polítiques més impressionants que ha tingut mai aquest país. Aleshores, però, això no se sabia. Ningú no s’ho podia imaginar. La coberta del llibre tot just si mostrava quatre barres vermelles difuminades que semblava que es volguessin deslliurar de les dues que se’ls mig superposaven. No hi havia cap estelada. Encara no s’hi parlava (tampoc a la contracoberta) ni d’independència ni d’autodeterminació ni de dret de decidir. Tan sols, d’entrada, el pas previ, essencial: l’afirmació desacomplexada de l’existència, la senzilla afirmació d’això que ets sents, i que et saps, malgrat les imposicions, per sobre de les imposicions. I del que no ets, malgrat les imposicions i per sobre de les imposicions.
Vint-i-cinc anys després, per tant, l’aniversari no és cap nostàlgia sinó celebració: per l’existència d’un llibre-revulsiu com aquell, per constatar, amb ell, amb la seva història, fins a quin punt hem fet, des d’aleshores, sí, veritables passes endavant.
