Digues-me “m’agrada” encara que sigui mentida

Hi ha esdeveniments del present que han adquirit tot l’aire de les grans festes rituals. Els mitjans ens anuncien l’inici del Mobile com ens informen del començament del Ramadà, de l’any nou xinès o de la Pasqua cristiana. El cas és que tothom n’acaba al corrent, volent o sense voler, practicants i no practicants. No practicants és un dir, en una societat al cent per cent mobilitzada. Veig un culte del futur en què un fidel no serà considerat com cal si a la vida no ha visitat el MWC com a mínim una vegada.

Ara bé: de moment ningú no neix digital, encara. Un nano no surt de l’úter amb més predisposició tecnològica perquè hagi arribat al món després dels noranta, o perquè sa progenitora hagi fet servir una aplicació de seguiment de l’embaràs. El cervell d’aquests micos que som naltros manté molt poques diferències, si n’hi manté cap, amb el dels nostres avantpassats de fa mil·lennis. Evolutivament parlant, quaranta anys de tecnologies digitals no tenen res a pelar contra els dos mil, vint mil, dos-cents mil precedents. Som l’Home de gel amb mòbil, som Ermessenda de Carcassona amb mòbil, som les bruixes que no vau poder cremar amb mòbil. Ho som els adults i ho són els jóvens al moment del naixement.

Però aquest cervell heretat, és clar, és tan plàstic com sempre a la història, i un cop fora de l’úter s’adapta a la realitat que ensopega amb les eines que té. Els migrants digitals ho tenim comprovat de primera mà, com sigui que hem passat d’un temps que els desitjos anaven a ritme de correu postal a un altre en què la satisfacció pot ser tan instantània com un WhatsApp. I la química que tenim de sèrie als nostres caparrons, com la que regeix l’expectativa o el sentit de recompensa, ha trobat en el mòbil la xucladora ideal: les notificacions, els m’agrades, les interaccions amables són com un massatget al clatell que ens distreu durant uns segons de les nostres inquietuds quotidianes. I l’efecte s’esvaeix tan de pressa que ens incita a repetir i a tornar-hi i a continuar la recerca d’aquell premi com ratolinets de laboratori: digues-me “m’agrada” encara que sigui mentida, perquè al nostre cervell tant li és.

Cada vegada es parla més de la influència del mòbil en relació amb els mals que avui angoixen i oprimeixen la canalla, i els especialistes ho tenen clar: hem posat menors a conduir vehicles d’alta cilindrada sense carnet –i tota comparació amb cap altre invent que no hagi canviat el curs de la humanitat és voler enganyar-nos a naltros mateixos. La fórmula podria ser la següent: un nano amb mòbil és igual a un adult amb mòbil més l’experiència digital i menys l’experiència de vida. I aquest factor vital té un pes clau. Perquè, tot i que és cert que els pares actuals només poden pouar en una infantesa que té poc a veure amb la dels seus fills, no és menys cert que els adults saben més per vells que per dimonis i aquest és un grau que no supleix cap aparell.

Això sí, per més coneixement que hom tingui de les maldats humanes, l’instint de voler ser atès, escoltat, estimat, subjuga petits i grans sense gaires distincions. En aquest sentit, tots som d’alguna manera adolescents digitals. Fins i tot les generacions de les nostres mares i padrines han establert cadenes d’afectes en línia que les tenen pendents com a les nanes de quinze anys. El fenomen paradigmàtic del “bon dia” i “bona nit”, amb les postals photoshopades i els mems ensucrats, estableixen una nova categoria de lligams i reblen els buits de moltes llars. Què els hem d’anar explicant, doncs, als xavals, sobre prescindir d’allò que naltros no en som capaços per una mateixa necessitat? Per això és tan important la crida dels experts que aquesta dependència per vida comenci com més tard millor, que el cervell tingui temps de fer-se al ritme dels estímuls que pot deglutir naturalment, que la misèria de l’espècie li arribi més sincronitzada amb la seua capacitat de comprensió, perquè, per a ser esclau, sempre s’hi és a temps.

Qualsevol migrant digital s’ha demanat alguna vegada com hauria estat el seu jo adolescent en versió hiperconnectada. Molts, coneixent les nostres flaqueses, intuïm que no seríem gaire diferents d’aquests nois i sobretot noies que avui tenen a petar les agendes dels psicòlegs. I ho intuïm en tant que els nostres sentits ja no són capaços de mantenir la mateixa dedicació a tot allò que en un passat analògic ens va fer com som. Però tampoc ara som com hauríem estat –com seríem?– sense aquest aparell disruptor que vetllem tothora i que ens acapara els pensaments talment com als enamorats: quan, enmig d’una lectura, la mà ens emprèn la cerca de l’aparell automàticament, sense motiu aparent; quan busquem el contacte visual amb la pantalla al mig d’un sopar; quan esgarrapem un moment de pau al vàter de la feina per poder-l’hi dedicar. I mentre alguns pensen que no n’hi ha per a tant, ai, n’hi ha que ja voldrien la mateixa devoció d’un marit, d’un fill, d’un amant.