Digues-ne controvèrsia

Dilluns li escalfava el cap a un bon amic parlant-li de Petrocalipsis, el llibre d’Antonio Turiel sobre el col·lapse energètic que ens espera. En un cert moment, em va preguntar si coneixia un determinat fenomen relacionat amb l’energia nuclear i, davant la meva ignorància, me’l va explicar. Jo vaig demanar un parell d’aclariments (en aquests assumptes no rasco bola) i al final vaig inquirir per la seva sapiència en la matèria. “Tinc dos cursos fets de Físiques”, va respondre. Al cap d’una estona, com era de témer, va sortir la qüestió de la llengua, arran d’una consulta seva sobre un aspecte marginal d’una traducció. Però, ai, ara el principi d’autoritat es veu que ja no regia. Per més que jo hagi estudiat no dos sinó els cinc cursos de FilCat que al meu temps havies de cursar per llicenciar-te, no va estar gens ni mica d’acord amb les meves explicacions i les va rebatre amb tenacitat. Hi havia rumiat molt, em va assegurar, malgrat que el seu consum de bibliografia sobre l’assumpte és zero. El desacord, tanmateix, va empitjorar quan vaig voler explicar-li que, segons el meu punt de vista, el seu rebuig per la solució adoptada en l’esmentada traducció tenia a veure amb la subordinació mental. La d’ell i de tots els catalans. “Això sí que no t’ho compro”, em va retopar. No solament no hi va haver manera de fer-li entendre que la submissió lingüística que ens afecta com a comunitat condiciona de dalt a baix la nostra visió del fet lingüístic sinó que es va irritar visiblement. Vaig callar mentre intentava discernir què era el que l’ofenia tant.

Una de les múltiples causes de l’actual estat de coses (caiguda sostinguda de l’ús, degradació de la qualitat del codi, pèrdua de prestigi) és la manca de consciència dels parlants sobre la situació real de la llengua. Els estudiosos ho saben i se’n planyen des de fa dècades. I el fet que una gran majoria dels nostres conciutadans estiguin convençuts de viure en una arcàdia lingüística és conseqüència directa del discurs que han rebut del poder al llarg de quaranta anys: aquí no hi ha conflicte lingüístic, el bilingüisme (social) és una cosa collonuda, català i castellà conviuen en harmonia i no hi ha baralles pels carrers al crit de “catalufos” i “xarnegos”. El xoc, la topada, com és natural, no agraden a ningú, i res millor que aferrar-te a la versió oficial (es publiquen més llibres que mai en català, la llengua no havia tingut mai tants parlants, etc. etc.) per estalviar-te l’amargor de l’agonia. Ja poden escriure mil Linguocalipsis els especialistes, que amb una bena rosa davant dels ulls es viu millor. El parlant cofoïtzat no accepta de cap manera la seva condició de víctima en aquesta pel·lícula, per més que, com el meu amic, en compleixi pràcticament tots els trets. Al contrari, l’ofèn.

Però, dissortadament, de conflicte i de subordinació n’hi ha. Tens un estat que legisla cada dia contra la teva llengua, una justícia que bombardeja a favor de la llengua dominant i un panorama audiovisual que et fa invisible. I tens gent afectada per aquests abusos manifestant-se i protestant; però no, no hi ha conflicte. Tens la comunitat educativa ben xarbotada i en el punt de mira, amb plans imminents de cures intensives per mirar de revertir els efectes de tants anys de deixadesa; i tens, sobretot, una part de la societat, la diguem-ne conscienciada, en estat d’alerta, batallant, amb més o menys traça, des de la trinxera de les xarxes i dels carrers. Però no, es veu que això tampoc és conflicte.

L’estratègia de l’estruç, que ja va començar a fer aigües abans i tot que es generalitzessin els dubtes sobre l’èxit de la immersió, ara directament fa emprenyar.  Què més ens han de fer perquè diguem les coses pel seu nom? Ja sabem que la política, entre altres coses, és precisament l’art de no anomenar-les pel seu nom, les coses; i encara menys en aquests temps nostres tan estults, en què el pellprimisme ens obliga a fer equilibris nominals contínuament. Però si ets el màxim responsable d’Educació has de saber que a no gaires envans del teu despatx acaben de presentar un pacte per la llengua, i que un dels punts que preveu és la publicació d’un diagnòstic que no descriurà precisament una arcàdia feliç. I que si hem arribat fins aquest punt no ha estat precisament per causes naturals. El text del pacte, lògicament, està redactat en la prosa prudent i sempre una mica edulcorada pròpia del rang. Però si proposa tantes accions, i en tants fronts, que més aviat sembla un report de guerra, negar la situació d’hostilitat, de setge, que viu la llengua catalana per part de l’estat i dels seus infiltrats al parlament (i en molts altres àmbits) sona una miqueta cínic.

De què tenim por? Que ens escanyin encara més? Que s’enfadin de debò i vagin a totes? Que potser no és el que fan ara, ja? O tal vegada el que temem és que s’esquerdi del tot aquesta suposada convivència heidiana que només existeix als mitjans i en els discursos oficials? El gran àlibi del cofoisme lingüístic de la transició ha estat la consigna segons la qual el derrotisme no genera adhesió. Venem el vespino fent-lo passar per una bemavé, seria la idea: optimisme, actitud proactiva. Però la moto no ens l’han comprada; al contrari, cada dia n’hi ha més que en baixen. És evident que amb aquest anunci no trobem comprador. I el meu amic, igual que vostè i que jo, té dret a saber realment què li passa per poder començar a posar-hi remei i arribar a ser, si pot, allò que com a parlant aspira legítimament a ser.

Per això proposo afegir un punt al pacte que digui: “No negaràs la realitat per més basarda que et faci.”