Digues com piules (taxonomia del nou opinaire)

*El voyeur o tafaner. Segons els analistes, és el grup més nombrós. No intervé gairebé mai, es limita a fer repiulades i magrades. Raons?: ‘No tinc res original a dir’, ‘Hi ha tanta gent que en sap tant que em fa vergonya’, ‘Em fa molta mandra pensar alguna cosa per escriure’. Tendeix a ser fidel, cosa que permet endevinar-li fàcilment la flaca (si és morrofortista o manigaamplista, en el cas de la llengua). La seva llista de Seguits s’alimenta del Who is Who.

*El hater. El barrufet rondinaire de tota la vida (no s’ha de confondre amb el trol, que és una criatura exclusiva de Twitter). El 90% són perfils anònims. N’hi ha dues varietats principals: el mitòman (concentra tota la ràbia contra una sola persona, per exemple en Toni Soler, i li maleirà els ossos i cada piulada que faci fins al dia que en Soler el bloca, moment a partir del qual passarà a lamentar-se planyívolament que ‘ni tan sols havia interactuat mai amb ell’); i el democràtic (aboca indiscriminadament la seva ira contra tot i tothom. Tot és una puta merda i tots foteu fàstic. Si mai et trobes d’acord amb alguna queixa seva i decideixes seguir-lo, tingues ben clar que un dia et tocarà el rebre a tu). El hater odia el món perquè el món no reconeix les seves virtuts i ho ha de pagar. Surt a mitja dotzena de blocatges diaris.

*El trol. És el buscabregues de sempre. Es pren la xarxa com una barra de bar per exercitar la seva vocació: dur la contrària. Rigorosament encaputxat. El seu lema: ‘la coherència és de covards’. Seria capaç de barallar-se amb ell mateix. Cal distingir entre l’aficionat, que ho fa perquè és l’escorpí de l’acudit, i el mercenari, que cobra per la feina. Cap dels dos té gaire interès, de manera que la recomanació és, tan bon punt els identifiques, blocar-lo.

*El cagamiques, caga-séquies o pixa-soques. L’equivalent en versió XXSS de la padrina que parla amb el senyor del telenotícies. Pateix incontinència i no se sap estar de deixar la seva cagadeta (sempre curteta) en totes i cadascuna de les piulades que li passen per davant (dir ‘les piulades que llegeix’ seria inexacte, perquè sovint només en mira, o n’entén, un trosset). Es reconeix perquè és un final de camí: els seus tweets no tenen pràcticament mai respostes ni agradaments. També perquè s’adreça en segona persona als titulars dels digitals que enllaça (‘Parla per tu’, ‘Més morro i no neixes’…), convençut que ho diu a l’entrevistat. La seva divisa és ‘Sempre dic el que penso’, eufemisme per ‘No tinc ni puta idea de res però a mi no em fa callar ni déu’. Com més jove més tendència al pseudònim.

*El piulaire de cor senzill. Variant de l’anterior. No pateix incontinència però un cert atapeïment sí. Les seves intervencions acostumen a ser extemporànies: quan no s’equivoca de fil fa aportacions tan carregades de bona fe com mancades de trellat. Caracterialment és una persona entranyable: no s’enfada mai, però pot fer perdre la paciència a un sant.

*El replicant: juga sempre a la contra perquè té vocació d’outsider. El seu TL mostra una clara respostocefàlia, com un tennista que no servís mai perquè s’estima més restar. Quan li interessa la llengua és perquè sap de què parla (no és un diletant), fins al punt que el seu esport preferit és enxampar les badades dels especialistes. Res el satisfà més que poder ficar el dit a l’ull d’un expert reconegut, o com a mínim conegut; però com que també és persona intel·ligent, alterna objeccions amb comentaris favorables. El seu gran repte és no blocar ningú, i és dels pocs espècimens que no insulta.

*La gran esperança blanca o talent malbaratat. Variant neuròtica de l’anterior, amb la diferència que s’ho pren seriosament. També coincideix amb el hater en el ressentiment envers aquest món injust que no li reconeix la vàlua. Canalitza per la via digital tota la seva frustració de no haver estat prou tenaç, o decidit, per escriure un llibre, i a cada piulada imparteix doctrina. Hi dedica moltes més hores de les recomanables. En sap molt (és un obsessiu, i per tant va a fons en la matèria que estudia), però la manca d’habilitats socials li impedeix fer vida normal al món presencial.

*El proselitista. És el mormó de Twitter. Ha vingut a la xarxa (i segurament al món) a revelar la veritat als llecs, i no defallirà en l’intent. Qualsevol assumpte que es toqui és bo per girar-lo a favor del seu tema (animalisme, feminisme extrem…), i si no el comença ell igualment. Mostra comportaments de pellprimeta, perquè no hi ha res de més senzill que ofendre qui té ganes de ser ofès. Com que manca de sentit de l’humor, és l’espècie que dedica més estona a barallar-se. Capaç de passar de l’eslògan a l’insult en 0,7 piulets.

*El que respon amb gifs. La meitat de les seves interaccions són dibuixets i fotos animades d’aquestes tan empipadores. Si Freud fos viu l’enviaria a teràpia per tal de superar la fase anal de la comunicació. Cal evitar respondre-li si no vols que el teu TL sembli la carpeta d’un adolescent.

*L’exhibicionista. Mentalment comença cada piulada amb un ‘Estimat diari…’, i ho ensenya tot. Des del que es cruspirà per esmorzar fins al llibre que llegeix o el gatet que li fa tanta companyia. Piula la tristor quan està trista i la joia quan està contenta. I que morena que s’ha posat, i que grassa que ha tornat de les vacances, i que bonic aquest núvol que ha passat. De tant en tant amaneix la projecció de diapositives amb alguna frase inspirada. La xarxa és la seva millor amiga, per això també s’interessa pels altres i participa molt. Com a bona dinamitzadora, sol tenir paciència i no es baralla mai.

*El creador català massa simpàtic per ser català. El compte de Twitter (bé, i l’Insta) només el té per complementar el blog, que és on s’expressa tal com se sent i amb tota llibertat. I en castellà, és clar, perquè ell/a porta un artista a dintre i vol arribar a tanta gent com pugui, perquè l’art no té fronteres, i si n’ha de tenir almenys que siguin prou grosses per fer-hi peles. Si fa servir el català és perquè l’han interpel·lat, però ell/a no té cap problema amb ningú perquè les llengües hi són per comunicar-se. A les batusses per aquest tema sempre va amb els ciutadans del món, els que no tenen prejudicis ni miren cap al passat com uns paletos.

*El menor de vint anys. No és a Twitter. I si hi és, com si no hi fos: tampoc hi entens res. Els codis comunicatius són d’una altra galàxia (començant per la puntuació, que per a ell es va extingir amb els dinosaures).