16.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 17.09.2021 - 12:32
Aquests dies s’ha reeditat en català L’home revoltat, de Camus, en una traducció revisada per la gran Anna Casassas de la que van fer tan oportunament als anys seixanta ni més ni menys que Joan Fuster i Josep Palacios. El llibre és d’una bellesa i una contundència demolidores d’ençà de la primera línia, d’ençà d’aquella definició incontestable que Raimon va convertir en una de les seues cançons més conegudes: “Què és un home revoltat? Un home revoltat és un home que diu que no.”
I no, rotundament no, és allò que diu, amb una fermesa i una serenitat que admire, Fèlix Colomer en aquesta intervenció al Tot es mou de TV3. Posa sobre la taula de manera ben pedagògica un tema bàsic, de fet, l’arrel de tot. Fins a quin punt s’ha normalitzat que una de les dues parts que teòricament negocien el futur de Catalunya, el PSOE, negue la democràcia, negue que els ciutadans amb els seus vots són els únics que en realitat tenen legitimitat per a resoldre i decidir. Em trec el barret.
📌 @felixcolomer: “La taula de diàleg no existeix. El que existeixen són només les ganes dels polítics de continuar aparentant. S’ha desvirtualitzat la paraula ‘diàleg’, ens hi referim com si fos un mèrit que dues persones parlin”#TotEsMouTV3
▶️ https://t.co/6KIsDkgVJS pic.twitter.com/8Hoq385J0n— Tot es mou (@totesmoutv3) September 15, 2021
No. I un no ben directe i rotund és el que diuen i han dit aquests dies molts dels represaliats. Valguen d’exemple les paraules de Marcel Vivet, recordem-ho, un dels nostres joves sobre qui ja pesa una condemna ferma de presó.
Un dia sortireu de la taula de diàleg emmanillats i no quedarà poble per defensar-vos perquè us l’haureu venut tot. https://t.co/VQBSZPCrCE
— Marcel Vivet Regalón (@MarcelVR1) September 15, 2021
En un altre ambient ben diferent, però totalment complementari, “no” és també allò que va dir l’admirat Biel Mesquida en el seu discurs d’acceptació del premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Mesquida és un doll d’imatges inesgotables, crea amb la llengua figures que hipnotitzen i té, a més, la capacitat de fer-ho no solament escrivint sinó també de viva veu. Mireu: “Fora victimisme! Justícia! Fora polítics venuts! Valor! Fora por! Acció!”
Dir que no, i complir-ho i fer-ho, és allò que fa l’ex-vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, quan adopta la decisió de no reconèixer la capacitat de jutjar el parlament que s’atorga, de manera inaudita en una democràcia, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per això no es presenta a la vista i per això diu allò que diu: “No té sentit dialogar amb uns jutges i fiscals repressors que no entenen conceptes bàsics com la separació de poders.”
No reconec l’autoritat del TSJ per jutjar cap acord del Parlament.
No té sentit dialogar amb uns jutges i fiscals repressors, que no entenen conceptes bàsics com la separació de poders.
L’objectiu és derrotar-los a Europa. Per això he decidit no anar avui a declarar. pic.twitter.com/BFMUrr5TVK— Josep Costa (@josepcosta) September 15, 2021
I diu que no, dient que sí, Àngels Martínez, quan ens parla de la “màgia” de la Diada, d’aquesta alenada d’aire fresc, confiança i optimisme que ens vàrem encomanar tots, els uns als altres, dissabte passat a Barcelona: “La màgia existeix i és la gent quan es troba omplint diades i urnes, i entenen que el fet social i el fet polític són la mateixa cara en els doblers republicans de l’equitat.”
Al seu costat, Julià de Jòdar diu “no” amb majúscules –quin cap tan ben moblat que té!– en aquest article sensacional que publicàvem l’altre dia a VilaWeb: “Ens cal organitzar el poder des de baix“, un article en què descriu admirablement el “sistema de poders intermedis –ells mateixos, amb la institució– cada cop més allunyats de la gent, que veu desaparèixer la iniciativa pròpia mentre la política convencional fa seus els poders guanyats al carrer, se’ls cruspeix i els retorna ben pasteuritzats, ben envasats i ben servits per al consum electoralista”.
Com també diu que no, amb totes les lletres i sense amagar-se’n gens, tal com ha fet tota la vida, Joan Vall Clara en l’article contundent “L’estupidesa de Tardà“, en què retreu al dirigent d’Esquerra Republicana l’atac desmesurat i gratuït contra la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie.
Que diguem no, en fi, és allò que ens diu i ens reclama Joan Ramon Resina en un seguit d’articles d’aquests darrers dilluns a VilaWeb –quan critica el cartell de la Diada, quan afirma que De Gaulle no pot pactar amb Vichy…– que marquen amb una escriptura magisterial els límits del moment polític que vivim. I allò que argumenta Núria Cadenes sobre el PSOE, “cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar“, és perquè sapiguem dir que no.
La llista no vol ser ni pot ser exhaustiva. N’hi ha molts més. Moltíssima més gent. Simplement, posant aquests exemples en aquestes línies, em limite a constatar, i ho faig ben content, que hi ha moltes veus, moltes més de les que ells volen i diuen, que reaccionen amb una gran dignitat i fan d’homes revoltats, en el sentit camusià del terme. Reaccionen contra aquesta enganyifa que l’independentisme oficial ha posat sobre la taula. I ho faig per dir que són importants i que és important que ho entenguem i ens hi reforcem, en aquestes veus. Perquè, posades al costat, formen part de les quatre-centes mil veus que cridaven independència pels carrers de Barcelona dissabte passat, tots i tanta gent més, amb menys renom o amb menys altaveus mediàtics, però que hi va, i hi va, i hi va sempre, són la primera barricada i la més forta. La garantia que no podran fer ara allò que ens van fer el 1977. I que l’exèrcit de venedors de fum, soldadets a les ordres del WhatsApp matinal del partit, patirà, i patirà molt.
