10.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 11.01.2016 - 14:25
‘Sessió d’investidura un diumenge. Definitivament, no són espanyols’, deia un piulador en espanyol a Twitter. I és que l’excepcionalitat de la investidura de Carles Puigdemont vessa pertot arreu. S’ha fet un diumenge a la tarda-vespre; s’ha fet a l’últim minut abans de sonar la campana; s’ha fet contra tot pronòstic; s’ha fet amb un protagonista inesperat; i s’ha fet en el context d’un acord sorprenent amb clàusules que no s’havien vist mai. Aquest caràcter tan extraordinari de la jornada es podia observar amb claredat en la cara i la mirada dels diputats de tots colors.
Ahir al Parlament de Catalunya hi havia cares de rigor i cares de murri entre els diputats convergents de Junts pel Sí. Hi havia cares de pomes agres i cares d’alegria entre els diputats republicans del mateix grup. Cares d’emprenyament i cares d’espant entre els diputats de la CUP. Cares de mala bava i cares de desorientació entre els de Catalunya Sí que es Pot. Cares de decepció i cares de rebequeria dels diputats del PSC. Cares de tristesa i cares de sornegueria dels diputats d’Albert Rivera. I cares de mandra absoluta dels diputats del PP.
La fi dels lideratges forts?
Entre aquestes cares, tothom mirava d’escodrinyar quines serien les conseqüències del triple salt mortal (mai tan ben dit) d’Artur Mas dissabte. I era un alt dirigent, de la màxima confiança de Mas, qui justificava la jugada amb una consideració sobre la psicologia col·lectiva catalana. ‘En aquest país no agraden els lideratges forts. Haurem d’adaptar-nos a una cosa diferent.’ ‘Alguns mals vénen d’Almansa –afegia aquest dirigent convergent–, però no pas tots. En tenim de propis, que vénen també de molt lluny.’ Si el president deia ahir que no es podia pujar l’Everest amb espardenyes –cosa que encara s’ha de demostrar, i val més que no ho sentís la Núria Picas–, el seu home de confiança deia que Catalunya havia fet la revolució industrial sense carbó. Volent dir que també farem la independència sense lideratges forts.
És tan cert, això dels lideratges forts, que el nou president es va assabentar que era cridat a fer història poques hores abans de saber-ho la resta de catalans. Bé, el president Mas sí que li n’havia consultat la disponibilitat, juntament amb més possibles candidats. Però la confirmació li va arribar dissabte mateix. I aquesta sorpresa d’última hora potser justificava les cares de pomes agres i d’alegria, mig mig, que feien els diputats republicans. Entre l’alegria dels qui veien com queia la bèstia negra del seu adversari en la pugna per l’hegemonia independentista i les pomes agres dels qui havien albirat la glòria en un hipotètic 6 de març.
Entre els de les pomes agres, un diputat m’explicava que la decisió de Mas responia a la necessitat d’imposar una manera pràctica de fer política. ‘El pragmatisme s’ha imposat a les raons democràtiques’, em deia el republicà. I també posava l’accent en la necessitat d’un lideratge compartit. Puigdemont, Junqueras, Munté i Romeva hauran de saber coordinar un procés que no aguantarà gaires sotragades internes més. ‘Ara cal preparar-se per a les sotragades que arribaran des de fora’, deia.
Emprenyats i el budisme mahayana
Entre els emprenyats, es queixaven del paper que havia tingut ERC en tot aquest procés negociador. Consideren que el cost per a ells ha estat massa alt i, en bona part, culpen els republicans d’haver arribat fins aquí. Si Mas va cometre l’error de dir que allò que no els havien donat les urnes ho havien guanyat en la negociació, algun rupturista emprenyat considerava que la negociació també els havia de donar la força que no havien aconseguit el 27-S. En aquestes files sorprenia ahir la presència d’Antonio Baños. En aquest cas, la cara no era d’espant ni d’emprenyat, sinó d’una mena de placidesa, barreja de gravetat i de budisme mahayana, que contrastava amb la resta d’ànimes parlamentàries. No deu ser pas fàcil de passar de la descompressió que implica dimitir d’aquest guirigall a la reconnexió un diumenge d’investidura havent dinat.
La cara que més lluïa ahir era la de Carme Forcadell. La flamant presidenta del parlament havia assegurat del dret i del revés que hi hauria un acord que impediria unes noves eleccions. La seva reacció al no del consell polític de la CUP va ser contundent. I ara caminava amb pas decidit del seu despatx cap a l’hemicicle i un somriure d’orella a orella.
Somriures i ganyotes
Al carrer, la revolta dels somriures. Al parlament, somriures, sí, però encara massa ganyotes. La sessió d’investidura de Puigdemont –el president que no vol covards, ni temorosos, ni recances– va servir per a començar a guarir les ferides de cent dies d’esgarrapades, ganivetades i cops de puny. Fora de l’hemicicle, en els temps de descans, abans del ple i després, es van poder veure converses amistoses entre convergents, republicans i cupaires. Una complicitat necessària per a reconstruir la dignitat col·lectiva. Perquè –i recordem la citació de Miquel Pairolí que va tancar el discurs del 130è president de la Generalitat– ‘la dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la’.
I una cosa final del candidat, que no haurem explicat prou. Abans de la sessió d’investidura, els independentistes, fent una cara o una altra, expressaven expectació –i, en alguns casos, dubtes– sobre les habilitats de Carles Puigdemont. Després del discurs i el torn de rèpliques, unanimitat: preparat, sòlid, amb sentit de l’humor i amb una habilitat dialèctica increïble. Això sí, els grups contraris a la independència, amb la cua entre cames i mirant de superar els tràngols del debat. Comença el partit i, finalment, la pilota ja corre. Ara sí, cares d’alegria.
