16.05.2021 - 21:50
El govern dels Estats Units fa dècades que fa servir la intel·ligència artificial per controlar, vigilar, castigar i marginar encara més els pobres i la classe obrera. Com si el govern tingués por que s’unissin i es revoltessin per exigir drets polítics i socials. Les eines digitals els fitxen, els classifiquen i els controlen, alhora que, en molts casos, els marginen. En teoria l’automatització hauria de servir per a racionalitzar el procés d’ajudes socials i eliminar les desigualtats, però a la pràctica serveix per a augmentar la injustícia i la discriminació, tot negant i limitant encara més la despesa pública en matèria social, majoritàriament amb excuses falses.
Els algoritmes que informen els departaments d’Afers Socials dels Estats Units poden considerar que les famílies negres són disfuncionals i retirar-los l’ajuda mèdica, el Medicaid, tot al·legant “manca de col·laboració”, com succeeix amb infants de famílies pobres que tenen malalties greus i amb els malalts terminals. Els algoritmes seleccionen quins nens són susceptibles d’obtenir una ajuda per violència o desatenció, i quins sense-sostre poden accedir a un pis de protecció oficial. Val a dir, com és obvi, que els algoritmes han estat creats per l’home seguint com sempre uns criteris empresarials d’estalvi i eficàcia en la reducció de despeses.
La immensa tasca en mans d’empreses privades de captació de dades i presa de decisions digitals fa augmentar la injustícia i la sospita permanent sobre els ciutadans més marginats. Criminalitza i aboca a un carreró sense sortida milions de famílies pobres. Crea guetos físics i digitals, laberints socials sense sortida.
Molts ciutadans pobres i de classe mitjana es troben a un pas de l’asil digital. Abans es veien abocats a les cases de beneficència. Allà, malgrat que vivien en males condicions i sovint eren explotats com a mà d’obra esclava, els interns se sentien una comunitat que eliminava les barreres racials, de classe i de gènere. Avui, els pobres són aïllats, vigilats, criminalitzats, multats i castigats, amb arguments que emanen de “les màquines”, molt sovint sense fonament i en contra d’allò que estipulen les lleis. Les màquines li fan a l’home la feina bruta.
Les grans empreses digitals, com ara IBM, fabriquen aquestes eines tecnològiques i els governs les adopten com a solucions en pro de l’austeritat, l’eficàcia i la neutralitat. Tanmateix, els fets demostren que, quan s’apliquen als pobres i a la classe treballadora, els nous sistemes de recopilació i d’anàlisi de dades (que, en alguns casos, poden vulnerar el dret de privadesa) serveixen per a continuar expandint la concepció moralista i punitiva que les nostres societats tenen amb la pobresa des del segle XIX.
Ho ha investigat durant anys Virginia Eubanks, professora de ciència política de la Universitat d’Albany, que ara publica el resultat dels seus estudis al llibre La automatización de la desigualdad (Capitán Swing, 2021). “Aquest llibre és aterridor de debò, però amb la seva investigació colpidora i els relats commovedors i inesborrables de la vida a ‘la llar digital dels pobres’ en sortiràs més intel·ligent i amb més poder per a exigir justícia”, ha dit l’activista i escriptora Naomi Klein, autora de La doctrina del xoc i Això ho canvia tot, entre més llibres.
Als Estats Units hi ha milers de nens pobres que són rebutjats amb excuses diverses per a l’accés al sistema d’ajudes, siguin sanitàries, siguin d’alimentació o d’habitatge. L’excusa habitual per a l’ús d’eines de selecció informàtiques sol ser la racionalització del treball i la lluita contra el frau, cosa que converteix tots els pobres en sospitosos i, a la més mínima dada no computable o contradictòria per a les màquines, els retira l’ajuda i els deixa en uns llimbs legals dels quals cada dia costa més de sortir. Moltes famílies no disposen del temps necessari, ni el suport comunitari, ni la paciència, ni l’habilitat per a defensar-se davant els arguments impertèrrits, absurds i irreals del sistema digital, i acaben encara més perduts i marginats que no abans.
“Cap raó no justifica negar a una nena de cinc anys l’accés al servei sanitari. És una manera inhumana i inacceptable d’organitzar una societat”, proclama l’autora. I ella n’és prou conscient, perquè ha estudiat uns quants casos a fons i sobre el terreny, i ha fet centenars d’entrevistes a afectats, familiars, treballadors socials, advocats, activistes, policies, periodistes i polítics locals.
Tres han estat els àmbits que l’autora ha investigat i descrit per il·lustrar amb quina rapidesa ha augmentat la complexitat ètica i tècnica de la presa automatitzada de decisions d’aquesta dècada: el sistema d’elegibilitat per a accedir a ajuts públics a Indiana, el registre electrònic dels 66.000 sense-sostre de Los Angeles per a accedir a un habitatge i l’eina de cribratge de famílies d’Allegheny (Pennsilvània) que decideix si convé o no obrir investigacions per maltractament o abandonament infantil.
De les cases de beneficència a l’asil digital
Fa un segle, als Estats Units, la “caritat científica” tractava els pobres com a delinqüents. Tendia a considerar la pobresa com un error dels afectats, no com una conseqüència del sistema polític i econòmic. Ni de les desigualtats socials, racials, culturals i de gènere. Els afroamericans sempre veien disminuïts els seus drets en favor dels abusos de poder dels blancs, per exemple.
Així va néixer el concepte de “l’asil digital”, una barrera i un sistema “intel·ligent” per a calibrar la pobresa i reduir les ajudes socials. Se sancionava als pobres per motius tan diversos com arribar tard a una cita, no voler sotmetre’s a una prova de detecció de drogues o a una visita al psicòleg, no assistir a un curs de formació o no anar de voluntari a una feina. I això sense tenir en compte la complicació de respondre digitalment i burocràticament a tots els qüestionaris que, com paranys digitals, esquiven la demanda dels drets dels pobres.
El llibre aporta dades molt clares: entre el 1996 i el 2006, prop de vuit milions i mig de persones van ser excloses de les llistes d’assistència social. El 2014 rebien prestacions en metàl·lic menys persones que el 1962. Si el 1973 quatre de cada cinc nens pobres rebien ajudes, en l’actualitat s’atorguen a menys d’un nen de cada cinc. I la pobresa ha anat augmentant de manera implacable des de llavors.
Des dels anys setanta, afirma Virginia Eubanks, ha anat guanyant terreny un contramoviment al dels drets humans dels anys seixanta, ben finançat i amb un ampli suport popular. L’objectiu és negar els drets humans bàsics als pobres i a la classe obrera. Per a xifres estadístiques, entrevistes a afectats, víctimes i una immersió a la realitat de les famílies pobres americanes amb greus problemes de salut, habitatge i marginació, cal que llegiu el llibre. És un relat viu i ben documentat, tant en estadístiques com en casos reals.
El sistema digital emprat a Indiana per decidir qui podia rebre assistència social va desembocar en la denegació d’un milió de prestacions, entre les quals hi havia nenes petites i àvies amb malalties greus privades d’ajut mèdic. La descripció del llibre és inapel·lable. Finalment, per la pressió judicial d’activistes el sistema va ser cancel·lat, però avui les ajudes socials són més baixes que mai, encara que hagin augmentat la pobresa i la precarietat.
Al comtat d’Allegheny (Pennsilvània) es va aplicar un mètode de prevenció de futurs maltractaments d’un nou nat que a Nova Zelanda havien comprovat que s’equivocava en un 70% dels casos. Els efectes van ser nefasts: desatenció, arbitrarietat, retirada als pares de la custòdia dels seus fills, etc.
Als sense-sostre de Los Angeles també els va ser adjudicat un control digital. N’hi ha 66.000 i per força uns 25.000 quedarien exclosos de les ajudes. Viuen al centre de la ciutat, a prop de Hollywood, a grans concentracions de tendes d’acampada i barraques a barris com ara Skid Row i South Los Angeles, sense aigua potable ni cap mena d’instal·lació higiènica. Són els marginats del somni americà: borratxos, drogoaddictes, desnonats, desocupats, ex-presidiaris i gent de classe mitjana o obrera que han perdut la feina i la casa, o que mai no n’han tingut.
Res no és casual. Des del 1950 s’han eliminat de Skid Row més de 13.000 habitatges socials que els podrien allotjar gairebé a tots. A més, fins el 1948 el 80% dels contractes de lloguer vetaven els llogaters negres. I així ha anat evolucionant la cosa, impulsada, a més, per la remodelació de la gentrificació que consisteix a expulsar els pobres perquè hi vagin a viure professionals lliberals i de classe mitjana. O per al negoci turístic i recreatiu.
Avui, els 60.000 sense-sostre viuen constantment assetjats per la policia, molts passen per la presó uns mesos cada any i l’espiral de marginació s’agreuja. El 2017 el 75% dels sense-sostre de South Los Angeles estaven completament desemparats. El 70% eren negres.
A Los Angeles, segons l’autora, es combinen la nova vigilància social i la vella. L’antiga se centrava en l’individu vulnerable. La moderna, la digital, elabora uns informes tan exhaustius de les persones i els grups vulnerables que tots queden atrapats en una teranyina digital per la seva identitat, psicologia, actitud o pertinença a un grup social, racial o de gènere. La col·laboració als Estats Units entre els serveis socials i la policia és històrica, i cada dia és més efectiva en la criminalització dels pobres i els obrers.
“L’asil digital –escriu Virginia Eubanks– no es limita a excloure (prohibint l’accés a les ajudes públiques) sinó que introdueix milions de persones en un sistema de control que posa en risc la seva humanitat i la seva autodeterminació.”
Som gaire lluny del cas nord-americà?
De fet, em sembla que els sistemes d’ajuda i control social que aplica el govern nord-americà no són tan allunyats dels que es posen en pràctica a Europa. Llegint el llibre de Virginia Eubanks tens sovint la sensació que has sentit, llegit o sabut de casos d’injustícies similars als països europeus. El protagonista del film de Ken Loach El meu nom és Joe podria haver estat perfectament una de les moltes desenes de persones que Eubanks ha entrevistat. La digitalització mal programada agreuja el problema, però el problema ja hi era i creix arreu del món.
De fet, l’ONU, que ha qualificat els campaments dels sense-sostre de Los Angeles com a camps de refugiats, ja ha fet informes afirmant que els algoritmes fan més gran la desigualtat social.
Algoritmes o no, estigui més avançada o menys l’automatització del sistema de salut i ajudes, la qüestió de fons és que els estats estalvien diners amb la salut dels pobres i d’aquells que ja no són útils per a produir.
El gener va dimitir en bloc el govern holandès per un gran escàndol sobre ajudes a famílies d’immigrants. Unes 26.000 famílies amb doble nacionalitat o d’origen estranger van ser injustament acusades, sense fonament, de frau fiscal amb les ajudes per a pagar les escoles bressol. Milers de famílies van ser condemnades sense motiu a la ruïna.
Intervingui més o menys l’automatització burocràtica, la pobresa augmenta i, amb ella, unes injustícies flagrants que resten impunes, que ningú no assumeix. És la lògica inherent al sistema neoliberal i necroliberal en què vivim. I que tanta gent vota i dóna suport.
A l’estat espanyol s’acaba de crear una plataforma unitària d’entitats per defensar els drets dels usuaris de geriàtrics. A causa de la covid-19 van morir a tot l’estat 40.000 persones a residències, 4.537 a Catalunya. Encara no sabem per què en infinitat de casos es va negar l’assistència mèdica pública a què tenien dret com qualsevol ciutadà. Estan en marxa moltes demandes de familiars. Encara ara ningú no n’ha ofert una explicació. Ningú no n’ha assumit responsabilitats. Ningú no ha dimitit. Fa un any també es van prometre papers per als treballadors temporals que anessin a Lleida. Els papers no van arribar mai. Un any després, encara en plena pandèmia, aquells que hi han anat continuen vivint i treballant en condicions infrahumanes.
Hi ha dades que, en part, són resultat de la crisi generada per la pandèmia, però que, de fa anys, es van enquistant a causa de la ineptitud i el cinisme dels polítics de les administracions estatals, autonòmiques i locals. A l’estat espanyol el 2020 més de 55.000 persones han mort mentre esperaven l’ajut a la dependència. Quants anys fa que tanta gent es mor sense rebre l’ajuda promesa? Segons el XXI Dictamen de l’Observatori de la Dependència, Catalunya es troba entre les comunitats amb llimbs de dependència en situació “molt preocupant”, amb 73.386 casos.
Al seu torn, Càritas ha alertat d’una “crisi sense precedents” a causa de la pandèmia. La institució informa que les demandes d’ajuda s’han disparat aquest any de pandèmia en un 57% i en determinats períodes i llocs s’han triplicat. El problema és que les ajudes no arriben. El 96,4% de les famílies ateses per Càritas no han rebut l’ingrés mínim vital que havien sol·licitat i al 12,8% li han denegat. La manca d’informació ha estat un dels problemes. Si l’any 2019 Càritas havia atès 7.000 persones grans, l’any 2020 van ser-ne 11.000, cosa que evidencia els escassos recursos destinats a l’ajut a domicili.
La pobresa i la marginació augmenta de manera preocupant mentre el poder continua escatimant o negant les ajudes socials. De la mateixa manera que ignoren, escatimen i neguen el problema. No, no som tan lluny d’això que explica la professora Virginia Eubanks al seu assaig La automatización de la desigualdad. En definitiva, les eines digitals mal programades no milloren l’autodeterminació i l’autonomia dels pobres. Són unes eines que no es tolerarien si no fos perquè el seu ús es destina als pobres i a la classe obrera.
