Amenaces de mort a Boye, insults a Tardà i la difícil convivència a Madrid

Aquesta setmana, Pablo Iglesias (Podem) ha denunciat que havia rebut una carta amb dues bales del calibre 7,62 dins, amenaçant-lo de mort, i que no podia portar els nens al parc a Madrid perquè l’insultaven agressivament. El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska (PSOE), i la directora del cos de seguretat, María Gámez, també han rebut cartes amb bales. La ministra Reyes Maroto (PSOE) va rebre una navalla ensangonada. La candidata de Vox a les eleccions de la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, s’ha negat a condemnar les amenaces i Pablo Iglesias se n’ha anat irat de debats. Són mostres d’intolerància política viscudes a la capital espanyola. Una intolerància que fa anys que viuen de manera molt més soterrada altres víctimes.

Pedro Sánchez, president espanyol, diu des de fa mesos que “el problema de Catalunya no és d’independència, sinó que és de convivència”, però la pregunta a fer-se ara és si el problema de convivència no el tenen precisament a Madrid. Un problema que no és d’ara, ni neix amb Vox. Un problema que expliquen testimonis de primera mà, des de fa anys. Però amb la campanya madrilenya d’aquests dies ha ocupat portades i telenotícies.

Joan Tardà (ERC) ha estat quinze anys residint a Madrid com a diputat. Fa uns mesos, explicava a VilaWeb per què no havia anat mai a cap llibreria ni havia agafat el metro a Madrid: “A Madrid nosaltres hem fet vida molt discreta. Per raons de seguretat hem hagut d’acostumar-nos, com a mínim jo, a fer una vida de l’hotel a la feina. He tingut molts problemes a Madrid, sí. Però això és el pa de cada dia. T’insulten. No he anat amb guardaespatlles. Però més d’un cop companys del partit m’han hagut de venir a ajudar. L’època de l’estatut, i del ‘mori el borbó’, no era fàcil caminar pel carrer […] Anar a una llibreria, no ho he fet mai per evitar problemes. I tampoc he anat amb metro, per desgràcia. La immensa majoria de la gent no t’increpa. Però sí que reps ‘viva Espanya’. Insults. Una mica de tot”. El diputat Joan Tardà va acabar vivint a la pensió Olga, a deu metres del congrés, literalment, per estalviar-se problemes pel carrer.

Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont, explica al llibre Cloacas, sí claro (Roca Editorial) que aquests darrers mesos ha rebut amenaces i intents d’agressió al carrer, que ell sempre denuncia i que sempre queden arxivats. “Un d’aquests dies, sortint del despatx, vaig anar amb la meva companya Rocío a celebrar el seu aniversari, a fer unes canyes en una terrassa; quan ja ens n’anàvem, em van envoltar tres homes insultant-me, cridant i intentant d’agredir-me. Feien grans gestos, avisant tot el món: ‘Aquest fill de puta és l’advocat de Puigdemont’,’ets un cabró, un delinqüent, t’han de matar’. Van dir tota mena d’improperis i tenien intencions d’atacar-me, en una trifulga que hauria implicat també la Isabel i la Rocío. El més sensat va ser retirar-nos, però amb el mal gust de boca que això representava: cada dia era més difícil sortir per Madrid sense veure’m enfrontat a aquesta mena d’episodis” (pàgina 48).

En el cas de Boye, la pressió no és al carrer i prou: li han obert una causa penal, li han entrat dues vegades al despatx, li han accedit al telèfon mòbil, li han fet quatre inspeccions d’Hisenda i tres inspeccions de Seguretat Social, el banc li ha retirat el compte corrent. “Cada dia és més evident que som davant una mena de confrontació entre una manera franquista d’entendre la discrepància i abordar-la, i una manera democràtica d’exigir el respecte als drets bàsics de qualsevol minoria nacional, entre els quals es troba el de poder decidir”, diu al llibre.

Laura Borràs, de Junts, denunciava ara fa un any que policies espanyols del sindicat Jusapol l’havien perseguida a la porta del congrés: “Increïble: ens han perseguit a la nostra cap de premsa i a mi des de Cedaceros fins al 40 de San Jerónimo amb màscares i estanqueras”

Increïble: ens han perseguit a la nostra cap de premsa i a mi des de Cedaceros fins al 40 de C. San Jerónimo amb màscares i ‘estanqueras’. Hem demanat protecció a la seguretat del @Congreso_Es per poder pujar al taxi i la resposta és entranyable: ‘para qué, si son policías’ 🤷🏽‍♀️🤦🏽‍♀️.

— Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) March 3, 2020

Periodistes catalans a Madrid recorden l’incident del moderat Carles Campuzano, que durant els anys del procés va haver de ser escortat fora d’un bar per les amenaces físiques de la gent.

Parla una militant de l’antifeixisme madrileny que vol restar en l’anonimat: “El problema del feixisme no és Vox. És molt més ampli. Què ha passat amb els agressors de Blanquerna? Ningú no ha entrat a la presó. Va haver-hi un xat de policies locals de Madrid que deien que havien de liquidar Manuela Carmena. No ha passat res. Hi va haver un franctirador contra Pedro Sánchez. A mi m’han perseguit neonazis per pegar-me perquè vam denunciar que un militar havia assassinat un jove antifeixista, quasi un nen, de setze anys. L’endemà ens van prohibir la manifestació de denúncia, i van deixar lliure la del 20-N. Aquí no és que hi hagi molts feixistes (que hi són, hi són), el problema és la impunitat que tenen. I aquests dies es construeix un marc trampós: el problema és Vox i prou. I no, el problema no és Vox i prou, ve de més enrere.”

De fet, quan Manuela Carmena va arribar a batllia de Madrid, es va trobar que el 2017, en ple segle XXI, la capital espanyola tenia 52 carrers amb noms franquistes, com per exemple: la travessera del General Franco, la plaça Arriba Espanya, el carrer dels Caiguts de la División Azul, la plaça del Caudillo, el carrer del General Astray, el passatge del General Mola, el carrer del General Yagüe o el carrer de Vallejo-Nájera (metge franquista, afecte al nazisme i teòric de la raça espanyola). Dels 52 noms, la justícia dirimeix en aquests moments si vuit es poden retirar o no, com per exemple el carrer de Millán Astray. Encara ho han d’estudiar.

La diferència entre la dreta europea i la dreta a Madrid és que l’europea té passat antifeixista, i l’espanyola, no. I no veu problema a l’hora de pactar amb la ultradreta. L’actual batlle de la ciutat, José Luis Martínez Almeida (PP), ha declarat aquesta setmana: “Sóc alcalde amb un programa de govern amb Vox, i no ha passat res. Això no és feixisme o democràcia, sinó Sanchisme o llibertat”. Segons ell, els qui pacten amb ERC o Junts no els poden donar lliçons a ells, que pacten amb l’extrema dreta de Vox.

Almeida replica al PSOE que es mejor pactar con Vox que con Bildu o ERC: "Vox me parece muchísimo mejor que Bildu. Soy alcalde con un programa de Gobierno con Vox, y no ha pasado nada. Esto no es fascismo o democracia, sino 'sanchismo' o libertad" https://t.co/RT4gKD1U0t pic.twitter.com/oEpYzuTiua

— Europa Press (@europapress) April 26, 2021

L’actual presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, pot seguir els passos del batlle i pactar amb l’extrema dreta en una ciutat on hi ha episodis de manca de convivència i exaltació del feixisme de fa molts anys. L’entrada de Vox ha fet aflorar un problema que fa anys que denuncien diversos testimonis. L’advocat Jordi Pina, al llibre El judici de la meva vida, retrata l’ambient que va viure a la manifestació de Colón, convocada per Vox, sí, però també pel PP i Ciutadans. Era el febrer del 2019, i de visita a Madrid per qüestions de feina, s’hi va trobar sense voler:

“Jo no recordava que el trifachito havia convocat una manifestació a la plaça de Colón per refermar la ‘unidad del Imperio Español’, i quan vaig enfilar cap on havíem quedat, em vaig trobar de cop i volta amb milers d’individus amb banderes espanyoles, la majoria preconstitucionals, i em vaig acollonir. No sabia si em reconeixien o no, però fos com fos em demanava què feia jo enmig d’aquella gent. Vaig arribar fins al bar on havíem quedat amb l’Anna, i era ple de gent amb banderes espanyoles que prenien un cafè o un entrepà abans d’anar a la manifestació. Li vaig trucar per dir-li que em batia en retirada, que no tenia nassos d’entrar allà dins. […] Estava ben espantat” (pàgina 193-194).