25.10.2018 - 01:50
|
Actualització: 25.10.2018 - 08:20
El Departament d’Ensenyament va presentar dimarts al vespre el document ‘El model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya’, que vol actualitzar el model actual. Les propostes que conté aquest nou model han suscitat controvèrsia, amb acusacions contra el departament que dirigeix Bargalló de fer perillar el sistema d’immersió, pel pes que pugui acabar tenint el castellà en les escoles situades en zones ‘de catalanització plena’, tal com diu el document. En una entrevista a VilaWeb, Bargalló ha donat explicacions: ‘El català és i serà la llengua vehicular i això no ho toca ningú’.
Hem parlat amb alguns representants del sector de l’Ensenyament perquè ens expliquin quina opinió tenen del document:
Ramon Font, portaveu d’USTEC: ‘Tirar enrere en una política que no s’ha acabat d’implantar mai del tot no ens agrada’
En primer lloc, m’agradaria remarcar que no ens havien presentat aquest document prèviament ni a nosaltres ni, que sapiguem, a ningú de la comunicat educativa. El govern ha de governar, però escoltar-nos no està malament.
Pensem que si es potencia el castellà en les zones més catalanoparlants –perquè zones cent per cent catalanoparlants ja no n’hi ha–, els castellanoparlants d’aquestes zones no tindran gaires oportunitats d’aprendre el català fora de l’escola. On es garanteix que el català s’aprengui és a l’escola, i no hi ha cap política educativa amb més consens i més d’èxit que aquesta, la lingüística.
Per una altra banda, els territoris on s’ha deixat els projectes lingüístics a la tria de cada centre, com a la Comunitat de Madrid, això ha servit per a augmentar la segregació. La segregació escolar és un dels tres problemes més importants que hi ha en el sistema educatiu. Ens preocupa que amb l’autonomia de centre a partir dels projectes lingüístics augmenti la segregació escolar. Aquest document prové de l’època de la consellera Irene Rigau i ja llavors vam veure que anàvem cap una mena de TIL.
Tenim una llengua minoritzada en contacte amb una llengua molt potent. A primària sembla que el català és més conegut, però a secundària no. A la selectivitat, els alumnes rendeixen més en castellà que no en català. El consum cultural de l’alumnat quan surt de l’escola és majoritàriament en castellà. Algú pot pensar en TV3, però els nens cada vegada miren menys la televisió i més les xarxes socials. No conec cap nen que no entengui el castellà. Si tots els nens parlessin l’anglès com parlen el castellà, això seria un èxit. Si el problema és l’expressió oral d’alguns alumnes, a classe de castellà es pot potenciar. Es pot treballar més i fer exposicions orals en castellà en aquesta classe.
Tot i que no som on ens agradaria, no hi ha cap lloc amb dues llengües oficials a l’estat espanyol que hagi aconseguit tan bé com Catalunya l’objectiu de ser competent en aquestes llengües. Quan una cosa funciona, fer experiments no és adequat, sobretot quan hi ha tantes coses a canviar en el sistema educatiu. Anar a tocar la que funciona millor no ens sembla pertinent. A més, a les zones castellanoparlants es fa servir més que no es reconeix el castellà. Els esforços s’haurien de centrar a revertir això. Tirar enrere en una política que no s’ha acabat d’implantar mai del tot no ens agrada. En ple 155, que la immersió lingüística no es toqués era un cavall de batalla molt important.
Carme-Laura Gil, ex-consellera d’Ensenyament: ‘El document no diu res diferent del que ja es fa ara’
Jo crec que és un document d’una intenció sociopolítica i educativa important, que és, sobretot, consolidar la tolerància i el respecte a la diferència –que comença a l’escola i continua a la societat– i millorar les relacions socioculturals. Ara, també crec que caldran molts anys i molts recursos econòmics per dur-ho a terme. Per això crec que s’ha d’aplicar a mitjà o llarg termini.
Passa que el text és molt confús en el tractament que es dóna a la llengua, perquè parla de ‘llengua vehicular’, ‘llengua de referència’, ‘llengua primera’… I s’utilitza molt poc ‘llengua pròpia’. Amb això, la gent es fa un embolic.
Sobre la polèmica que el castellà sigui la llengua vehicular en llocs molt catalanoparlants, com he llegit en alguns llocs, diria que el text no diu exactament això. Sí que és cert que aquesta part és confusa, però jo entenc que el model no es canvia. L’única cosa que diu és que si es creu que en acabar l’educació obligatòria un alumne o diversos alumnes no aconseguiran el bon domini de la llengua castellana, se’ls assignarà un bloc curricular, és a dir, unes hores més de castellà per a reforçar el seu coneixement sobre aquesta llengua. Això ja es fa: es reforça el castellà on és necessari. No hi ha res diferent del que ja es fa ara.
Marina Solís, professora: ‘Aquest nou model havia d’haver estat acordat entre els agents socials implicats’
A grans trets i com a qüestió de fons, em sembla que el model lingüístic proposat és molt rigorós des d’un punt de vista metodològic, i ideal en una situació de normalitat lingüística del català a les aules, però les percepcions –que no han estat objectivades en trenta anys, sobretot a l’àrea metropolitana i les comarques de Tarragona– sobre l’ús del castellà especialment a secundària, són poc favorables a l’ús del català.
En aquest sentit, només hi ha dades de l’any 2005, de la inspecció educativa, en què un 40% del professorat declarava utilitzar el castellà a les aules de secundària.
A partir d’això, podem fer-nos diverses qüestions: per què no tenim dades oficials sobre els usos lingüístics de cada centre? Per què no es va implementar la immersió a secundària? Per què no implementem la vehicularitat del català a zones on sabem per les macroenquestes oficials sobre usos lingüístics que el català ja hi retrocedeix, sobretot entre la població més jove? A propòsit d’això, a més, des del 2010 amb la sentència del TC que tots recordem, la normativa juríidico-lingüística quant a la normal vehicularitat del català en els diferents àmbits d’ús formals és paper mullat.
Finalment, però, penso que aquest nou model lingüístic havia d’haver estat acordat almenys entre els agents socials implicats en polítiques educatives. Només des de l’administració –per subordinació política i cultural– crec que no s’atreveixen a agafar el bou per les banyes. O és que no en saben, que és pitjor.
