22.05.2018 - 11:16
La prostitució ha generat múltiples opinions dins del moviment feminista, que es poden resumir en dues postures contraposades. Per una banda, trobem les partidàries de la legalització o la regulació del seu exercici, en defensa dels drets laborals i socials de les prostitutes; per altra, les que advoquen per l’abolició o prohibició total del treball sexual, entès com una de les pitjors explotacions que sofreix la dona dins un sistema capitalista i patriarcal. Aquesta discussió també es dona en l’arena legislativa. Amb el temps, a Europa s’han acabat dibuixant quatre models legals: el prohibicionista, el reglamentarista, el legalitzador o l’abolicionista.
Entre l’abolició i la reglamentació
Es considera que l’estat espanyol pertany al model reglamentarista. Tot i que la prostitució no està oficialment regulada, tampoc està il·legalitzada: el seu exercici voluntari és permès dins d’uns límits personals i de control de temps, espai o condicions. Fora d’aquestes limitacions, l’activitat se sanciona penalment o administrativament.
De totes maneres, formalment Espanya s’apropa més al model abolicionista. Gemma Nicolás Lazo, doctora en dret per la Universitat de Barcelona, així ho explica: “Espanya forma part d’un sistema de tall abolicionista des que Franco, a través d’un Decret l’any 1965, va abolir la regulació de la prostitució que havia existit durant la segona meitat del segle XIX”. Des d’aleshores el país no ha experimentat cap canvi, i només la Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a “Llei Mordassa”, estableix sancions administratives per aquells qui sol·licitin o acceptin serveis sexuals retribuïts en zones públiques, prop d’espais accessibles a menors o en situacions que puguin generar un risc per a la seguretat viària. A més a més, el Codi Penal tipifica el proxenetisme com a delicte: a Espanya només és il·legal l’obtenció de benefici econòmic a través de l’explotació de l’activitat aliena, encara que existeixi el consentiment de la persona prostituïda.
La confusió sobre quin arquetip impera a l’estat espanyol sorgeix de les normes autonòmiques i locals. Existeix un clar buit legal que facilita a les Comunitats Autònomes i les ciutats adoptar mesures reglamentaristes. És el cas de Catalunya, que va aprovar l’any 2002 un Decret pel qual es regulen els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució. A més a més, s’especifica que els ajuntaments han de ser els encarregats de desenvolupar el dictat a través d’ordenances municipals de caràcter cívic. Barcelona ho va fer l’any 2005 mitjançant l’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència a l’espai públic.
Segons apunta l’advocada Gemma Nicolás, l’objectiu principal de l’ordenança és “regular la presència de dones que ofereixen serveis sexuals al carrer, creant algunes zones de tolerància i permetent l’activitat durant determinades franges horàries”. L’ordenança també atorga llicències i estableix requisits perquè els locals d’altern operin legalment. El dubte que aquestes reglamentacions susciten és si aquests locals estarien incorrent en un delicte de proxenetisme, atès que obtindrien benefici econòmic de la prostitució. Per evitar l’associació amb el delicte de proxenetisme i la vulneració del Codi Penal, s’ha creat una ‘ficció jurídica’, tot fent creure que no existeix cap relació de dependència entre les treballadores sexuals i els propietaris dels locals.
Per la descriminalització de l’ofici
Alguns col·lectius consideren que erradicar el treball sexual és una vulneració dels drets de les dones i de la seva llibertat d’escollir aquesta professió com a forma de subsistència. D’altra banda, tampoc idealitzen el model holandès, que regularitza la prostitució voluntària. Pensen que, més que la garantia de drets cap a les dones, pretén el control social sobre el treball sexual i el lucre de l’empresariat.
Anna Saliente, membre de Genera, entitat que reivindica els drets de les treballadores sexuals, defensa la descriminalització de la prostitució, entesa com una activitat professional. El problema, segons apunta Saliente, és que l’imaginari col·lectiu l’estigmatitza. S’adopten falsos mites que relacionen la prostitució amb la “coacció per una necessitat econòmica”, quan en la majoria de sectors es treballa per subsistir.
L’explotació, terme tan utilitzat per referenciar les condicions laborals de les prostitutes, “és una concepció moral i estigmatitzadora en què es diferencia entre el treball que implica l’àmbit de la sexualitat respecte dels altres àmbits”, segons Saliente. El que afavoreix parlar d’explotació sexual és “donar lloc a discursos que identifiquen tot el treball sexual amb el treball coaccionat i la tracta”. També des del Col·lectiu Hetaira comparteixen aquesta opinió. Com es pot llegir al seu web, “confondre l’explotació laboral amb l’esclavitud sexual ens porta a treure gravetat a les situacions i no ajuda a crear un imaginari col·lectiu que condemni de manera radical la tracta”.
És cert que hi ha prostitutes que exerceixen la professió per voluntat pròpia i són explotades pels seus proxenetes. Però com afirma la transsexual feminista i treballadora sexual Shirley McLaren, “hi ha altres treballs on també s’explota a les dones, on també hi ha abusos i no provoca aquest debat”. La clau de l’escàndol per McLaren rau en la incomoditat que suposa canviar els models establerts, en què originalment l’home s’ha situat en l’esfera pública, mentre la dona ha quedat relegada a l’esfera privada. En la prostitució, en canvi, la dona transgredeix les regles del capitalisme i del patriarcat i passa a ser el subjecte que domina les relacions: exposa la seva sexualitat obertament i, a més a més, és retribuïda per fer-ho.
La prostitució com a violència patriarcal
També trobem qui defensa l’erradicació del treball sexual. L’escriptora i feminista radical Judith Bosch afirma que “en la prostitució es dona l’últim reducte a què acudeixen els homes per sentir-se superiors”. Acabar amb el treball sexual significa abolir la masculinitat hegemònica basada en la creença que els “homes tenen drets sobre els cossos de les dones i que necessiten el sexe com a forma de sotmetiment i de poder”. L’abolicionisme considera que la prostitució atempta contra la dignitat de la dona i que sempre s’ha de qualificar d’explotació “perquè està basada en el lloguer del cos i en la consideració de la dona com a objecte”, assegura Bosch.
En l’ideal abolicionista s’estableix una relació directa entre prostitució i tracta. Quan es parla de llibertat, es parla de capacitat de decisió dins uns límits de dignitat humana i, en aquest sentit, Bosch exclama que “no existeix llibertat, perquè no es pot ser lliure de ser explotada”. Així mateix, el Moviment Democràtic de Dones, entitat feminista que defensa l’abolició, exposa al seu web que “el suposat consentiment no és ni pot ser un atenuant de cap tipus d’explotació”, i que “els drets humans es van establir per posar límits a l’explotació per molt que alguns vulguin mostrar que és una lliure elecció individual”.
Per tant, la via abolicionista clama per acabar d’arrel amb la prostitució i no pas regularitzar-la perquè, d’aquesta manera, s’estaria incorrent en l’acceptació del sotmetiment de la dona i en la perpetuació de la violència i el sistema patriarcal. En paraules de Bosch: “La prostitució no és un problema de dones, sinó que és un problema d’homes que sofreixen les dones”.
