05.01.2021 - 05:59
A escala global, 1.900 milions d’adults tenen sobrepès, dels quals 650 milions presenten obesitat, amb les repercussions consegüents sobre la salut i l’economia. El tractament de l’obesitat implica estratègies com l’activitat física i la planificació dietètica, sempre que siguen realitzades per professionals sanitaris. En les últimes dècades han aparegut dietes miraculoses, que tenen el seu origen a començament del segle XX, i que poden implicar problemes de salut per als seus usuaris. Una manera pràctica de detectar-les és que prometen pèrdues ràpides de pes (més d’1 kg per setmana), asseguren que es realitzen sense esforç, tenen restriccions excessives d’energia i exclouen de la dieta aliments o nutrients necessaris per a l’organisme.
Paraules clau: dietes miraculoses, monodietes, dieta d’Atkins, salut, obesitat.
A les acaballes del segle XX, l’obesitat, una malaltia crònica multifactorial caracteritzada per una acumulació excessiva de greix, era ja considerada una pandèmia. Les dades, en aquelles dates, apuntaven al fet que el sobrepès afectava més de 300 milions d’adults i al voltant de 25 milions de nens i adolescents (WHO, 2000). Aquesta situació, fins i tot tenint en compte les polítiques alimentàries mundials, nacionals i locals, no ha disminuït, sinó que és més alarmant (WHO, 2016): més de 1.900 milions d’adults tenen sobrepès, 650 milions més dels quals pateixen obesitat, mentre que més de 340 milions de la població infantil i adolescent presenta sobrepès i obesitat.
Al nostre país aquesta situació exponencial s’ha vist reflectida, segons les dades de l’Enquesta Nacional de Salut (Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, 2018), en el fet que un de cada deu nens i adolescents presenta obesitat. A més de l’efecte en el sistema sanitari, aquestes dades també tenen un fort impacte econòmic: quasi 2.000 milions d’euros del Sistema Nacional de Salut (2016) es gasten per a sufragar el sobrecost directe del tractament de l’excés de pes, al qual cal sumar una quantitat pràcticament similar en costos d’incapacitat laboral i menor productivitat en el treball (Hernáez et al., 2019). És curiós, perquè aquesta mateixa quantitat és la que gasten els espanyols en productes miracle o llibres per a aprimar-se, encara que en aquests últims s’haja vist que el 67% de la informació nutricional que presenten manca de base científica (FESNAD, 2008).
«A la fi del segle XX, l’obesitat, una malaltia crònica multifactorial caracteritzada per una acumulació excessiva de greix, era ja considerada una pandèmia»
En l’àmbit de la salut, l’obesitat, segons el Centre Internacional d’Investigacions sobre el Càncer (IARC, 2018), pot afavorir la predisposició a patir diversos tipus de càncer (de còlon i recte, esòfag, ronyó –carcinoma de cèl·lules renals–, fetge, vesícula, pàncrees, ovari, tiroides, endometri en l’úter, pròstata, de mama en dones postmenopàusiques i en homes, tumors en l’estómac, així com meningioma i mieloma múltiple). També pot incrementar la prevalença de les patologies del sistema cardiovascular (insuficiència cardíaca i arrítmies, entre altres), gastrointestinal (com ara malaltia de reflux gastroesofàgic i fetge gras), endocrí (diabetis), renal i genitourinari (com ara disfunció erèctil i insuficiència renal crònica), obstètric (sofriment fetal agut), dèrmic (com estries, acantosi nigricans i cel·lulitis), muscular esquelètic (predisposició a gota, osteoartritis i mal d’esquena), neurològic (accident cerebrovascular i meralgia parestèsica), respiratori (dispnea, apnea obstructiva del somni i asma) i psicològic (depressió i baixa autoestima).
Les eines disponibles per a lluitar contra l’obesitat són l’activitat física, restricció de la ingesta d’energia i tractament cognitivoconductual, farmacològic i cirurgia bariàtrica (National Institute for Health and Care Excellence, 2014). L’ús d’aquestes dues últimes opcions només s’hauria de seleccionar quan les altres han fracassat. L’objectiu d’un pla dietètic per a restringir la ingesta d’energia i d’una pauta per a incrementar l’activitat física és aconseguir un balanç energètic negatiu perquè l’organisme obtinga energia a costa de les reserves de greixos depositats en el teixit adipós, les quals constitueixen la major reserva energètica de l’organisme. No obstant això, actualment, es troben disponibles una elevada varietat de règims dietètics que, basats en diferents principis, busquen una ràpida reducció de pes sense que s’hagen avaluat adequadament la seua efectivitat i el seu impacte sobre la salut.
L’època de les anomenades «dietes de calaix», que es donaven al pacient sense tindre en compte els seus gustos, despesa energètica total, estil o aversions alimentàries, no té cabuda en l’actualitat. Només la intervenció d’una nutrició personalitzada establida per la figura del dietista-nutricionista permetrà aconseguir l’objectiu saludable i espantarà el pacient perquè no caiga en les anomenades dietes miraculoses (també conegudes com a dietes falses o dietes màgiques).
La dieta, una gran desconeguda
Si introduïm el terme dietes en Google apareixen més d’un milió de resultats, i si ho indiquem en espanyol més de 55 milions. I encara que el binomi d’obesitat-dieta es troba en la ment de la població, no sembla tan clar que s’entenga el concepte de dieta en el seu conjunt. És un terme que prové del llatí diaeta, i aquest –al seu torn– del grec díaita, que vol dir “règim de vida”. La Real Academia Española (RAE) el defineix mitjançant tres accepcions. En primer lloc, com un «règim que es mana observar als malalts o convalescents en el menjar i beure i, per extensió, aquest menjar i beguda». En segon, com el «conjunt de substàncies que regularment s’ingereixen com a aliment». I, finalment, com la «privació completa de menjar». Per la seua banda, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO, s/d, p. 128) la defineix com la «mescla d’aliments sòlids i líquids que un individu o grup consumeix. La seua composició depèn de la disponibilitat dels aliments, el seu cost, els hàbits alimentaris i el valor cultural dels aliments».
Totes aquestes definicions tenen diversos problemes en les seues accepcions. En el cas de la RAE, englobar només els malalts o convalescents és un error. La dieta, per exemple, es pot plantejar per a diferents situacions fisiològiques com és el cas de la gestació o la infantesa, i no únicament davant situacions patològiques. Pel que fa a la segona accepció, és més pròxima a la realitat, encara que hauria d’especificar-se per a quin propòsit són ingerides les substàncies. L’última entrada està enfocada més aviat al dejuni. A nivell pràctic, avui dia seria més correcta una definició com la que proposem: «aliments líquids o sòlids establerts i pautats, per un o una dietista-nutricionista, per a usuaris o pacients amb una determinada situació fisiològica o patològica amb l’objectiu d’establir un règim i qualitat de vida tan bons com siga possible».
«L’època de les anomenades “dietes de calaix”, que es donaven al pacient sense tindre en compte els seus gustos, despesa energètica total, estil o aversions alimentàries, no té cabuda en l’actualitat»
Històricament, la primera dieta de la història es troba continguda en el papir d’Ebers, datat al voltant de 1550 aC, adquirit en 1872 per l’egiptòleg George Ebers a Luxor, i en el qual es presenten al voltant de 250 quadres clínics. En un s’elabora una recepta per a una dieta, a base d’una mescla de sèmola de blat, dàtils i ocre de Núbia, presentada en una preparació aquosa, que s’ha de prendre durant quatre dies, per a pacients que tenien símptomes similars a la diabetis (Ebers, 1873).
No obstant això, no és fins a començaments del segle XX quan es presenta la primera dieta d’aprimament de la mà d’un empresari anomenat Horace Fletcher. Aquest indica l’eficàcia d’un tractament amb el qual ha aconseguit mastegar cada mos de menjar fins a cent vegades, i perdre 18 kg mastegant, fet que el va fer mereixedor del sobrenom de «el gran mastegador». Decideix publicar un llibre que es converteix en best-seller (Fletcher, 1903), i que donaria lloc a dos termes nous: fletcherism i fletcherizing corresponents a fletcherisme (dieta que segueix els principis d’Horace Fletcher) i fletcherització (acte de masticació d’acord amb el fletcherisme), respectivament. Un dels majors fervents defensors d’aquesta nova tècnica, que va aplicar al balneari de Battle Creek, va ser el doctor John Harvey Kellogg, inventor dels cereals de desdejuni. Però Fletcher pregonava una cosa una mica més extrema: pensava que havíem de mastegar cada mos sense deglutir-lo fins que el menjar es fera líquid (una mica complicat per a molts aliments).
José Miguel Soriano del Castillo és catedràtic de l’Àrea de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de València (Espanya) i director del Food & Health Lab i del Gastrolab – Fernando Sapiña de l’Institut de Ciència dels Materials de la mateixa universitat.
Mª Inmaculada Zarzo Llobell és investigadora predoctoral en el Food & Health Lab de l’Institut de Ciència dels Materials de la Universitat de València i professora externa del Màster Oficial de Nutrició Personalitzada i Comunitària de la Universitat de València.
Llegeix l’article complet a la web de Mètode.
Troba ací més artícles del número 106 de la revista Mètode, ‘Bo per a menjar’.
