El dilema del tallat

*Sóc consumidor d’això que en italià en diuen caffè macchiato: un cafè curt amb un pessic, una rajolinet o un pensament de llet; també anomenat un espresso amb una goteta de llet; o un tallat molt curt de llet. He provat totes aquestes fórmules de demanar-ho, i n’hi ha que em funcionen i altres que no. Però són sintagmes massa llargs, i per escriure-ho a la pissarreta o a la carta, que és bàsic perquè s’escampi, necessitem una cosa curta, si pot ser un sol mot millor. Per què?, em demanareu, si ja tens justament macchiato. Doncs perquè vull evitar l’efecte machato, que quan li sento al cambrer ja me’l fa anar de través. El clàssic tallat curt fóra operatiu si no fos que no aclareix si la curtesa ha de ser de llet o de cafè.

La meva proposta és un esquitxat (la quantitat de llet és realment escassa). Però el poble català me n’ha ofert moltes més. Les he agrupades per categories.

–Calla, burro, que això en català ja té nom: mulato, trencat.

–Si tu et poses creatiu, nosaltres també: cafè amb llàgrima (de llet), amb núvol/nuvolet (ídem), amb una carallada (ídem), corregit (ídem) (aquest se l’han copiat de caffè corretto, que és un cafè amb gotes).

–Per què esforçar-s’hi? Si en italià es diu macchiato, doncs tacat (és l’opció majoritària).

–No, no, millor esforçar-s’hi. Els imaginatius: pigat, brut, retallat (he he),  amb sense llet (encara més he he). I dins dels imaginatius, els escatològics: amb llufa, amb llepet, amb sipi (de llet), amb un pet (ídem), amb cagadeta (ídem).

–Els inclassificables (com és natural, els meus preferits, entre altres coses perquè és impossible que funcionin): cafè amb només nom de llet (recargolat, oi?) i, atenció, tallat amb descompte. Tan bell com estèril.

I vosaltres, amb quin us quedaríeu?

*Mare (jubilada) i filla (sota la trentena) conversen a la plaça de la vila. La filla està molt animada, xerra pels descosits. Els passen senyores pel costat, amigues de la mare, i la fan petar. La senyora és monolingüe castellana, la noia practica això que els sociolingüistes anomenen code switching i nosaltres en diem canviar de llengua sense motiu aparent. El que crida més l’atenció és que alça molt la veu (realment molt més) quan s’expressa en castellà. Cosa que confirma la constatació de Josep M. Aymà a l’estudi El català, al carrer (2010): “S’ha anat confirmant amb el transcurs de les diverses onades la percepció que el català en general es parla en veu més baixa que en castellà, amb totes les connotacions que el fet pugui comportar.”

*Si hagués de definir en Pedrals, amb dos mots ja ho tindria: l’èxit lèxic.

*Ens trobem al ple de la batalla per la llengua (la qüestió de la immersió que no afluixa, l’ensenyament de poteta d’Ada Colau…) i hi ha diaris catalans que fan notícia de coses així? Considerar que les decisions de l’acadèmia dels veïns són d’interès per a nosaltres és submissió en estat pur. Ens queixem que necessitem col·loquial català, que el jovent ens abandona, i amb l’altra mà peixem el rival. Esquizofrènia nacional? Suïcidi assistit?

*”El govern balear confirma la sortida de copes d’Armengol”, diu el titular. La què? La sortida de copes. No és fàcil d’entendre a la primera, no. Com a mínim hi has de rumiar. Per a mi, és un bon exemple per il·lustrar un principi que caldria tenir molt més en compte: a l’hora de debatre les bondats de termes nous (i per tant la conveniència d’acceptar-los), cal pensar més enllà del mot en qüestió. En fa família. Perquè crush, i mermat, i on line, tard o d’hora generaran derivats, i locucions, i es deformaran i evolucionaran. Si el dia que vam començar a arraconar fer el got/el toc/un beure, o qualsevol dels mil localismes que van sucumbir a l’ímpetu de la supermoderna anar de copes, ho haguéssim tingut en compte, tal vegada ens hauríem estalviat un titular confús com aquest. I els que vindran.

*Ara resulta que arrepenjar(-se) no és normatiu. Que només val repenjar-se. Que hagis d’arribar a aquesta edat per descobrir certes coses…

*Un professor de secundària m’explica que la directora del centre ha enviat una circular a tot el claustre on els prega que s’esforcin tant com puguin per mantenir la llengua i no convergir al castellà, al qual els alumnes els arrosseguen contínuament. Una iniciativa lloable, que neix de la preocupació per l’estat de la qüestió. Però també un bon retrat de la catalanor, atès que la directora en qüestió, m’explica el meu amic, sí que manté la llengua a classe, però amb els seus col·legues canvia a la més mínima. És el mètode català de lingüicidi: en públic demanem, proposem, ens conjurem, però en privat pensem “que s’hi escarrassin els altres”.

*Al dietari passat vaig advertir d’un dels mals que encara llasten la sociolingüística d’ascensor d’aquest país: la idea que tots els mals vénen de Barcelona. La meva articulista de capçalera, si més no en matèries que no tenen a veure amb la llengua, és de la Baixa Segarra (poca broma) i s’està al Vallès. I no tira precisament de cinyells (i mira que és assessora de moda!) ni de continuodepensars. Té, mireu, mireu.