26.07.2020 - 21:50
Durant gairebé quinze anys, el fotògraf Txema Salvans (Barcelona, 1971) ha viatjat amunt i avall de la costa mediterrània, de Barcelona a Algesires, capturant racons insòlits i moments de calma entre la depredació absoluta del paisatge postindustrial, la societat de l’oci i el turisme massiu. Marina d’Or, el pàrquing del Carrefour del Prat del Llobregat i la platja del pont Mayorga a Algesires han estat alguns dels seus escenaris preferits.
Allà hi ha anat, una vegada i una altra, per observar l’espècie humana, per sorprendre-la en hores de lleure i relaxació, deixats anar, en soledat, prenent el sol, dormint i mirant les musaranyes. En pàrquings desoladors. Entre contenidors i tones de ciment, fàbriques, cimenteres, hidroelèctriques, grues i gegantins dipòsits portuaris. Tots són davant el mar, o a prop, però el mar no es veu mai. El fotògraf s’ha situat d’esquena al mar per mostrar-nos la cara de la gent. Què fa quan no fa res. Què deixa a la seva esquena i no vol mirar la gent que va a veure el mar. En aquest treball, com en tota obra d’art, tan important és allò que es veu, com allò que no es veu.
Sembla que ja no hi ha mar. És invisible però té un pes molt especial. Te l’imagines. Cap dels espais fotografiats no té ni la més remota semblança amb una platja. Però hi ha banyistes. La gent és allà, o en les restes que en queden, ulls clucs, prenent el sol, posant la mateixa cara i en la mateixa actitud que devien tenir quan encara hi havia platges i la depredació industrial i de l’oci massiu no ho havien envaït tot, arrasant l’equilibri ecològic i la bellesa del paisatge, la pau i la vida quotidiana que, malgrat la destrossa, les fotos ens mostren que continua existint en les persones. L’ésser humà és capaç de fer-les sobreviure, aparentment, com si res.
En el llibre, Txema Salvans defineix així el treball: ‘Aquest projecte té com a objectiu revelar la resistència física i emocional de la nostra espècie. En aquesta capacitat de recuperació, paradoxalment, hi ha la tragèdia de l’ésser humà. Allà on més espècies es rendeixen, la nostra és capaç de suportar una mica més.’
L’autor va estudiar a l’ICP de Nova York. A 26 anys va guanyar el premi FotoPres, després el Photo España (2005) i més. Ha col·laborat en publicacions com Le Monde, New York Times i Esquire, i ha protagonitzat moltes exposicions, entre les darreres, una al Museu d’Art Contemporani d’Hamburg. Ha dedicat anys de treball a temes com la prostitució a les carreteres del litoral mediterrani i les escenografies de l’oci postindustrial en el mateix litoral. Perfect Day s’insereix amb coherència en la línia de treball que Salvans explora d’ençà de fa molts anys.
Projectes anònims efímers de pau i tranquil·litat
A cada fotografia hi ha una idea individual, un projecte anònim efímer de calma i felicitat, una fuga de la realitat destructora de paisatges i somnis. Davant cadascuna d’elles no saps si riure o plorar. La composició i la distància tan sàvia que sap prendre l’artista t’obren les portes a tot un seguit de les més diverses reflexions sobre el misteri de la supervivència dels humans, la llibertat individual, la destrucció del paisatge i les mínimes condicions que li calen a l’home per a poder sobreviure, fer abstracció, girar l’esquena a tot allò que no vol veure i allunyar-se d’una realitat que pot ser lletja, angoixant i insuportable.
És irònic, fins i tot podria ser cínic, però Txema Salvans té un ull especial amb dots de naturalista per a detectar amb el màxim realisme i veracitat els paisatges extrems, limítrofs. Els marges on acaba el sistema i s’obre el precipici. En aquells llocs hostils encara hi ha vida o, fins i tot, és possible que siguin els llocs on més que mai se celebra la vida de forma inconscient, irracional, mecànica, entre les runes del present de la societat industrial i la de l’oci. Són imatges irreals, inquietants o absurdes, on conviu el sarcasme de la realitat amb els fantasmes de la més afilada reflexió sobre la nostra societat.
Com més freqüenta el fotògraf amb la càmera els límits, l’extraradi d’allò entenem per normalitat, més apedaçat i estrany resulta el paisatge, i més lliures, humans i contingudament salvatges semblen els éssers somnàmbuls que hi conviuen amb la pols, el ciment, les escombraries dissimulades, les males olors, els fums industrials i les horroroses construccions dels complexos recreatius i els polígons industrials.
Tots aquells fragments esquinçats del món i de l’espècie humana que es perden entre rotondes, carreteres secundàries, tones de ciment armat, dipòsits gegants, fums de petroquímiques i asfalt, tones d’asfalt negre desfet i bullent, descolorit per un sol de justícia que sembla haver extingit tot vestigi de vida animal i vegetal. Tota forma de vida, excepte la dels humans que, com criatures ingènues, semblen fer abstracció de l’entorn, tanquen els ulls, es capbussen a la inòpia. I tornen a sentir, potser, aquell simulacre de pau i tranquil·litat que antigament devia envoltar les seves vides.
Allà on vivien, ara, ja només resten fàbriques, naus industrials i éssers somnàmbuls, perduts, desorientats, muts, d’ulls clucs que prenen el sol, de pells blanques, panxes i malucs estèticament incorrectes. Persones que s’han escapat de la rutina, refugiant-se entre muntanyes de ciment, per gaudir del temps lliure. I allà s’inventen la vida. Alliberats, que es dediquen a no fer res, perquè s’han fugat com peixos de la xarxa. Perquè potser un dia, quan eren nens, van tastar aquesta cosa avui tan mitificada, comercial i fantasmal que anomenen felicitat.
Lluny dels acabats perfectes de Marbella, Benidorm i la Costa Brava, també hi ha vida. La que l’home és capaç de reinventar-se en els forats abandonats que han deixat els rics i el capitalisme destructor de la bellesa del paisatge, que l’ha substituït per esguerros arquitectònics, industrials i recreatius. Potser, en el fons, en aquestes imatges s’intueix la veritable independència. La dels homes i les dones comuns.
Són cares serioses, resignades, absents. Hi ha un home solitari que pren el sol assegut en una cadira de platja en un immens pàrquing buit. I la parella que fa el mateix, però han posat dues gàbies d’ocells damunt el sostre del cotxe perquè cantin i s’oxigenin. I el jubilat que, en un altre espai inhòspit, un pàrquing de zona industrial, juga amb un cotxet de joguina teledirigit. Pistes de tenis i piscines buides entre reixes. La buidor abismal dels parcs temàtics de l’oci desèrtics. El grotesc de les atraccions estivals sense ningú. Un rètol que anuncia el camí cap a ‘La araña snac’ en un lloc impossible d’una zona industrial. Una parella que festeja al costat d’uns serveis públics habilitats en un contenidor. Una parella que es disposa a dinar solemnement i ha desplegat la taula i les cadires de càmping al costat del cotxe, d’esquena a uns gegantins dipòsits portuaris.
Aquests escenaris no són ‘no llocs’, com va definir l’antropòleg Marc Augé, perquè no són espais que en el moment de la foto puguin definir-se com a llocs de relació, d’identitat i d’història. La ultramodernitat, segons ell, ha causat la proliferació de ‘no llocs’. Espais sense passat ni memòria, però que tenen algun sentit, ja sigui un aeroport, un club de vacances o un camp de refugiats. Per contra, els llocs que fotografia Txema Salvans, són esquerdes insospitades, racons oblidats, retalls d’un paisatge ultra explotat econòmicament, industrialment, o per la fantasmagòrica indústria de l’oci, i el turisme en massa. Són les esquerdes que es creen a l’atzar entre els llocs i els ‘no llocs’, el sobreeixidor de la societat capitalista, per on s’escapen les ànimes en pena, àvides de solitud, silenci i descans verdader. Ja sigui per pescar, estimar-se, jugar, prendre el sol, assaborir un gelat o anar de putes.
L’escrit del fotògraf Joan Fontcuberta, l’únic text que inclou el llibre, és molt adequat: ‘El treball de Salvans ens parla d’aquesta il·lusió col·lectiva que ens porta a fantasiar amb aquests fragments transitoris del paradís. Com que no tenim cap manera de saber si és possible algun altre paradís, ens acontentem amb aquests moments de tranquil·litat i, fins i tot, de felicitat enmig del ciment i les fàbriques. Però també ens parla d’una paradoxa en la política de veure. La paradoxa és que als espectadors de les fotografies ens és negada l’oportunitat de veure allò que els actors volen veure en les fotografies, mentre que el que se’ns frega en els ulls és el que no volen veure. És Salvans qui maneja les instàncies d’aquesta dialèctica i, en fer-ho, demostra, com va sostenir Nietzsche, que no hi ha fets, només interpretacions.’
A Perfect Day, de Lou Reed a Supertramp
Darrere aquest treball, com darrere tot treball artístic, hi ha moltes idees, molta literatura, moltes cançons i films, moltes vivències. El títol del llibre Perfect Day fa referència a la cançó de Lou Reed del mateix nom. És una banda sonora ideal per a contemplar les fotografies. La lletra, aparentment, descriu un dia idíl·lic d’una parella, amb una visita al parc, al zoo i al cinema, però destil·la una ironia vital molt profunda, sobretot quan diu: ‘I thought I was someone else, someone good’ (Vaig creure que era algú més, algú bo). Aquest sentit trist, sarcàstic, melangiós, de la lletra va fer-se molt evident al film Trainspotting (Danny Boile, 1996) quan musicava l’escena en què el protagonista és víctima d’una sobredosi d’heroïna i un taxista l’abandona, arrossegant-lo, a terra davant un hospital.
No pots evitar d’emmirallar-te i veure-hi les connexions i referents que et pugui suggerir personalment. Un altre possible referent que a mi m’ha vingut al cap veient aquest treball fotogràfic és la portada del disc de Supertramp Crisis. What crisis?, que inclou, precisament, la cançó ‘Just a normal day’, on es repeteix la idea: ‘Well, I just don’t know the reason,/ I don’t know what to say;/ It just seems a normal day/ And, I’ve got to live my own life,/ I just can’t spare the time;/ But, you’ve got strange things on your mind.’ (Bé, simplement no sé la raó/ No sé què dir;/ Només sembla un dia normal/ I he de viure la meva pròpia vida/ Simplement, no puc perdre el temps;/ Però tens coses estranyes a la ment.)
I, sobretot, el film The Florida Project (2017) de Sean Baker, protagonitzat per Willen Dafoe. Un retrat amarg i, a la vegada, tendre, de la cara fosca el somni americà. Rodada, precisament, als suburbis d’Orlando, a l’ombra de Disneyland. Quan es va estrenar, vaig escriure: ‘Baker, com en un joc de miralls, ens mostra el darrere del tapís, la vida dura que s’amaga als voltants del Parc Disney: la més immensa i rendible creació de la fàbrica de somnis americana pel consum i el gaudi dels infants rics d’arreu.’
Caminem agafats de la mà fins a l’extinció
Per si no ens havíem adonat de la càrrega de profunditat que conté aquest treball de Txema Salvans, el fotògraf decideix de tancar el llibre i acomiadar-se amb unes paraules del detectiu Rust Cohle, protagonista de la sèrie ‘True Detective’:
‘Jo em consideraria a mi mateix un realista, d’acord? Però, en termes filosòfics, sóc el tipus de persona que s’anomena pessimista … Crec que la consciència humana és un tràgic error en l’evolució. Arribem a ser massa conscients de nosaltres mateixos. La natura va crear un aspecte de la natura separat per ell mateix. Som criatures que no haurien d’existir per la llei natural … Som coses que treballen amb la il·lusió de tenir un jo, aquesta acumulació d’experiència sensorial i sentiments, programada amb la seguretat total que tots nosaltres som algú, quan de fet tothom és ningú … Crec la cosa més honorable que podem fer com a espècie és negar la nostra programació. Deixem de reproduir-nos, caminem de la mà fins a l’extinció una darrera nit, germans i germanes, per a renunciar a aquest tracte brutal. Per què llevar-se del llit cada matí? M’ho dic a mi mateix, en dono fe. La veritable resposta és que es tracta, evidentment, de la meva programació, i em manca caràcter per al suïcidi.’
