20.11.2020 - 21:50
Quan decideixes de fer una exposició, és a dir, una presentació al públic d’una obra artística i les raons que la motiven, les que ha volgut i vol provocar, estàs conjurant el present. Si és d’un artista del passat més o menys recent que continua tapat per a la majoria de les generacions en gran mesura, pots esperar que el conjur, la convocatòria que fas, sigui una aportació, una sorpresa, un valor que el públic reconegui. És un atzar, una revelació només en aparença, que passi una cosa que ara passa a propòsit de tantes bones expos a Barcelona i segurament en altres llocs: ni que fossin pensades per a aquests temps de pandèmia. L’art l’encerta sempre, és així de senzill. Si ara sembla més eloqüent és perquè el necessitem més. La pandèmia aguditza els sentits, i l’art respon.
Qui li havia de dir a l’inclassificable Helios Gómez (Sevilla, 1905 – Barcelona, 1959) que el seu Crist, des de la façana de la Virreina, seria el reclam d’una expo seva que es diu “Dies d’ira” en temps de pandèmia i de desesperació de tanta gent. La Rambla avui solitària, isolada de la ciutat perquè ja gairebé no té veïns, ni té turistes, és alguns dies lloc de la ira dels col·lectius que protesten i reclamen. Poca cosa més. A dins de la Virreina, la polièdrica vitalitat d’aquest “artista de corbata vermella”, com li deien i li agradava que li diguessin, i que va dur la condició gitana al capdamunt del seu art, com un hashtag d’avui a les xarxes, sense defallir ni durant la revolució ni durant la guerra ni a l’exili ni a la Model on va pintar la Capella Gitana per encàrrec del capellà del penal, però que va morir jove, als cinquanta-quatre.
Des que Carlos Pérez el va programar a l’IVAM de la primera i fins ara millor època del gran museu de València, el 1998, l’artista no fa sinó guanyar seguidors i estudiosos, alguns dels quals han constituït l’Associació Cultural Helios Gómez, han dut a l’Arxiu Nacional de Catalunya el seu fons documental i han cedit algunes obres al MNAC. Dibuixant, grafista, pintor. Un dels recurrents vindicadors d’HG és Pedro G. Romero, que ja va participar en el catàleg de l’expo valenciana, i ara presenta molt més.
“Conegut i desconegut alhora, HG és un artista de trajectòria singular”, escriu Romero en el fulletó de la Virreina, un catàleg portàtil que et pots endur de franc, sense més pretensions, ben fet, com és habitual en aquest centre cultural. “Es reconeixia com a sevillà, gitano i barceloní, estava inscrit en algunes de les xarxes de creació més interessants del seu temps i sempre va representar un nus paradoxal entre semblants aparentment antitètics, alhora anacrònic i avançat a la seva època: artista realista, populista i d’avantguarda, activista polític i gitanista militant, comunista llibertari i flamenc dels que canten i ballen. La pertinència de les obres de l’artista HG”, rebla el seu valedor i bon coneixedor de l’època, ell mateix artista, estudiós del flamenc, “és un cas singular dins del panorama artístic europeu del seu temps”. HG forma part dels artistes polítics dels anys vint i trenta passats que van decidir no estar per orgues i dir la seva sense manies i amb molt d’art, un domini de l’ofici i més. El seu Crist repartint les armes entre els reaccionaris és una il·lustració per a la revista Mundo Obrero publicada a Madrid el 19 de novembre de 1931. La república espanyola acabava com qui diu d’engegar, tenia vuit mesos, i molts problemes a afrontar, entre els quals i no pas el menor la relació amb la caverna eclesiàstica.
A Barcelona, HG va treballar molt. Va ser també el fundador i directiu des del començament del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya. De la cultura gitana va extreure una relació potser única entre els artistes d’aquells anys tan dedicats al grafisme –revistes, portades de llibres, cartells polítics i de tota mena, publicitat–, arreu d’Europa, també a l’URSS, on HG va anar tan aviat com va poder: visió del futur sense renúncia a passats oblidats, eludint sovint formes considerades d’avantguarda a favor d’un realisme popular. Tot va començar en el seu cas al Kursaal de Sevilla, una mena d’ateneu, casino obrer i sala de festes, on va trobar els activistes llibertaris pròxims a Solidaridad Obrera que havien deixat Barcelona en ser prohibit el diari, entre ells Felipe Alaiz, l’escriptor i agitador nascut a Bellver de Cinca i instal·lat des de jove a la capital catalana.
Correrà món, publicarà a La Rambla el 1934 les seves impressions i dibuixos de “dos anys entre bolxevics”, viurà la revolució i la guerra del 36 i té, en suma, una trajectòria que Carlos Pérez en deia amb afecte de saltimbanqui polític, com tants dels artistes de la seva generació, els “joves europeus” que ells mateixos es deien. De l’exili torna a Sevilla i d’allí ve cap a Barcelona, les denúncies allà i aquí el porten finalment a la Model. S’hi estarà gairebé vuit anys, del 1947 al 1954. Una bona temporada l’ocupa l’encàrrec del capellà: decorar la capella de la presó. HG sent i xiula els “Angelitos negros” de Machín, un hit de l’època, i decideix, en consonància, que tots seran gitanos: els àngels, és clar, i també Maria i també Jesús. Una reproducció ocupa ara una de les saletes de la Virreina. Dies d’ira a la Rambla. Potser. No se sap mai, Helios.
