06.10.2017 - 02:00
És difícil fer-se entendre a l’altra banda. Fa dies que el grup de whatsapp que tinc amb els cosins treu fum. Una vintena de cosins, tots andalusos tret de dos castellans. Explicant, argumentant, contraargumentant. Hi ha hagut moments que he llançat la tovallola, esgotada dels intents de fer-me entendre. Una mena de barrera infranquejable amb què he topat de cap. Una impotència que em fa cridar per dedins: mitjans que heu manipulat fins a la indecència, no us ho perdonaré mai, tampoc.
Hi havia hagut un silenci molest després del cop d’estat del dia 20. Confesso que em sabia greu no rebre cap missatge de suport o interès de persones que m’estimo i que s’ho miren de lluny. Però diumenge va esclatar tot. Ma germana va enviar un vídeo dels tants que corrien de la violència que havia emprat aquell dia la policia espanyola contra gent pacífica. S’obria la caixa dels trons. Missatges de suport acompanyats constantment d’un però. Jo aquell dia no podia acceptar cap però. Això no fa sinó créixer l’odi, i jo els deia que nosaltres no en teníem pas, d’odi! Doncs aquí sí que n’hi ha, d’odi als catalans, em confessava el de Valladolid, i a mi se’m tancava l’estómac. Ens estan atonyinant, els deia, esperant una condemna absoluta i una abraçada. I sí, va arribar, i tant. Totes les discussions d’aquests dies han acabat sempre amb la cara aquella del petó en forma de cor multiplicada per quatre o cinc i un cuideu-vos. Ho tenim tan clar, els cosins, que per sobre de tot hi som nosaltres.
No, em sembla que no he aconseguit pas que ens entenguin. I per això els debats semblen partits de tenis inacabables. Que si hem arribat aquí per la irresponsabilitat de Rajoy i Puigdemont, i que la culpa és dels polítics que van fent i desfent com volen i se’n riuen de tots nosaltres perquè mentrestant ja no parlem de corrupció, que el poble som tots nosaltres i ens volen dividits. L’única evolució que hi ha hagut és passar de culpar Mas a culpar Puigdemont, i d’aquí no surts. I com us puc fer entendre que això no és cosa de cap dirigent ni de cap partit, sinó d’un poble mobilitzat. D’acord, Bel, però. Sempre un però que acaba esgotant. A veure si veniu aviat, que sempre baixem nosaltres. I petons i promeses de veure’ns.
Ens manipulen, em diuen, referint-se a tots, a ells i nosaltres. I a mi m’emprenya aquesta excusa perquè penso que qui no vol no es deixa manipular, però sí que n’hi ha, de manipulació. Passa que sospito que sempre cau de la mateixa banda, dit amb tota la humilitat. I per això em cago en els manipuladors que durant anys han repetit un discurs fals fins que se l’han cregut, els qui el sentien i els qui el deien, que no és que no hagin sabut explicar què passava aquí sinó que ho han tergiversat amb tota la intencionalitat del món. I encara es creuen que el procés –que ja culmina– és un invent de CiU per a tapar la corrupció. Ens haurem independitzat, després de les mobilitzacions més multitudinàries de la història recent i més transversals, i encara serà una ocurrència dels burgesos per a continuar fent-se rics.
Dilluns, ells mateixos comencen a compartir els vídeos que corren de la brutalitat policial i van indignant-se cada vegada més. Tot i que sempre hi ha l’apunt, i a qui se li acut anar-hi amb el nen sabent que serà perillós. El problema no és la criatura, els dic, és la policia! I quin fàstic i com s’han passat i quina vergonya i així i tot encara tornarà a guanyar el PP, ja ho veureu. Sí, és clar, les imatges tan bèsties de diumenge han despertat la solidaritat, se’ls n’ha anat de mare, ho entenen. Els explico que l’endemà hi ha una vaga general (però general, a on?, ah, llavors no és general), i enmig de tota la tensió, les bromes, que mai no falten i jo no he conegut persones que em facin riure més que aquestes.
Dimarts a migdia, la cosina castellana enganxa un post d’Alex O’Dogherty –he d’anar a mirar qui és, un actor i humorista de Cadis– i se suma a les seves paraules, que segur que poden arribar molt més lluny que totes les que jo els pugui escriure. El dia abans, un cosí m’havia dit, a veure si és veritat que la vaga és per a rebutjar la brutalitat de diumenge i prou i no per la independència, eh? Allò que deia de sempre l’apunt i el però. De manera que els envio totes aquestes fotos que corren d’amics i parelles amb banderes catalanes, espanyoles i estelades, tots ben avinguts. Perquè vegin la fractura social que vivim aquí. S’han quedat com meravellats i tot són respostes amb cors. A la nit em truca un d’ells. Està indignat amb algunes converses que ha sentit al seu poble, un petit municipi malagueny, però també està preocupat. Sobretot per vosaltres, diu. I li dic que no es preocupi pas, que estem bé, i que això ho resoldrem com hem fet fins ara, sense cap engruna de violència per part nostra, per moltes provocacions que rebem. Vés amb compte, eh? I tant de bo el tingués aquí per abraçar-lo ben fort.
El debat no s’atura, i l’endemà i l’altre continuem discutint les mateixes qüestions de sempre, i ara apel·lacions a la legalitat i la constitució. D’aquí, els cops de cap. No puc fer entendre que tot això no és un invent de ningú i que si ho hem fet així és perquè no ens han deixat cap més alternativa. Hi ha un marc mental del qual no els faré sortir, però si més no, després de tots aquests dies, la majoria està d’acord que, arribats fins aquí, només hi ha una manera de resoldre la situació, i és votant. També arribem a una altra conclusió, que és que aquestes discussions per whatsapp són una bogeria, de manera que posem data al calendari per a fer trobada de cosins, que fa molt que no ens veiem i ens enyorem.
