Dies de censura

Censura en diversos terrenys: en l’art, el pensament, l’educació, la feina (si n’hi ha). Potser és l’efecte de les xarxes socials estès al periodisme i l’esfera pública consistent a alimentar la complaença en un mateix a través dels seguidors: potenciar la idea que els lectors, oients, espectadors, piuladors només volen llegir, veure, escoltar les informacions i les opinions que coincideixen amb el seu punt de vista previ. Llegim per revalidar-nos, exigim una revalidació constant del que volem llegir, veure, sentir. Sorpreses, no. Menys encara dissidents. Són temps de creences i de creients, tothom té opinió pròpia, totes les opinions valen igual i compten més que els fets. La curiositat va de baixa.

Ho dic com a comportament general, naturalment. Els mitjans i Twitter tenen unes capacitats fantàstiques d’informar, relacionar fets i persones, formar-se un criteri propi, desvetllar el prodigi de la curiositat. Però aquestes capacitats s’usen poc. Aquesta és la censura: que allò que pot servir per a tant de bo s’estigui podrint. És una forma de censura perquè ataca de rel el pluralisme, la polèmica, el debat, en tant que l’opinió pública es decanta així cap a formes tribals de relació. Només compta que et donin la raó. Que ens facin pensar, dubtar, preguntar-nos, que ens informin, no gaire. Que ens contradiguin, de cap de les maneres. És clar que a tots ens agrada que ens donin la raó, però ¿i si fos més interessant que no te la donin, tal com van les coses?

Alguns exemples. El Museu Metropolitan de Nova York, el Met, ha hagut de fer front a una petició d’una visitant acompanyada de  deu mil signatures que exigia la retirada d’un quadre de Balthus, El somni de Thérèse, pel fet de ser ‘sexualment suggeridor’. És una tela de l’any 1938, força coneguda, d’aquest pintor del despertar de la pubertat i del desig sexual. Què hem de fer amb les obres d’art de mirada masculina tan explícita? Cremar-les? Amagar-les? El director del Met ha respost que no retiraria l’obra i celebra ‘un moment com aquest que propicia el debat. L’art és un dels mitjans més significatius que tenim per a reflexionar sobre el passat i sobre el present, per observar així la contínua evolució de la cultura a través d’una discussió informada i respectuosa amb l’expressió creativa’.

Si anem cap al Brasil, que preguntin a la filòsofa Judith Butler, que va ser agredida  al novembre a l’aeroport, només d’arribar-hi per fer una conferència. La va rebre una campanya monumental, de centenars de milers de signatures i gran xivarri a les xarxes al crit de ‘Cremem la bruixa’. Una associació conservadora l’acusa d’atemptar contra la família pels seus llibres sobre les identitats de gènere. Discussió informada? Respecte per l’expressió intel·lectual? Respecte pels diferents? Ho veus per YouTube i fa esfereir.

En l’educació, fer la teva feina et pot portar al jutjat. Sis professors de l’institut de Sant Andreu de la Barca han hagut de testificar per un debat a l’aula l’endemà de l’1 d’octubre, denunciats per algunes famílies d’haver promogut la iniciativa i d’haver ‘malparlat’ dels seus pares als fills de guàrdies civils. Quan va saltar als mitjans, m’hi vaig referir en un article per dir que si els alumnes l’endemà del debat es van concentrar davant l’institut, donant prova del neguit –en silenci–, és que estan sent ben educats i ensenyats en aquest institut. Els professors han declarat al jutge que el debat el van demanar els alumnes i cap professor no va criticar la guàrdia civil. No hi ha motiu per a no creure’ls, els adolescents volen saber, necessiten parlar, aquells dies tots necessitàvem parlar, encara ho necessitem. Els mitjans més grans, però, no van incloure la versió dels professors.

És la censura que corroeix l’expressió pública, ataca l’expressió individual i mina l’ensenyança i el treball docent. La força de les imatges –un quadre en un museu, una foto en un diari, una escena de televisió– és tan gran que substitueixen la vida. És allò del pintor belga Magritte i la pipa que no és una pipa (sinó una representació d’una pipa), quadre que en totes les versions es titula La traïció de les imatges. Revisar la relació que tenim amb les imatges és qüestió de supervivència personal i col·lectiva. També de les imatges que es fan amb paraules i arguments que repeteixen opinions com si fossin fets, perquè en realitat no volem saber.