13.04.2021 - 06:00
Marc Ferri. A finals de novembre de 2017 un mural amb el lema «L’horta és vida» aparegué pintat en un mur proper a la V-21, l’autovia d’entrada nord a la ciutat de València. Al costat del lema, hi havia la «corxofa», una carxofa invertida amb detalls –una gota de sang, dues artèries, una fletxa que la travessa– que recordaven els cors dels enamorats travessats per Cupido, evocant un amor incondicional per l’horta. El mural era fruit de la col·laboració entre el col·lectiu Per l’Horta i el dissenyador gràfic Diego Mir, amb l’objectiu de denunciar i fer visible la previsible destrossa: el Ministeri de Foment projectava ampliar la V-21 a costa de 80.000 m2 d’horta i l’enderroc de l’edifici on es trobava el mural, el Forn de Barraca.
Diego Mir va créixer al barri de Benicalap, amb una horta propera que va veure desaparèixer a mesura que s’anava estenent la ciutat. La seua vocació artística el dugué a iniciar estudis de belles arts a València, però els abandonà per estudiar disseny gràfic a l’EASD de Velluters. Després va estar un temps col·laborant a l’estudi d’Ibán Ramón i va fer una estada d’uns anys a Madrid, per tornar a València en 2016. Diego comenta que el que el portà al món del disseny va ser l’atracció per l’exercici de comunicar, treballar per a un públic determinat. La recerca de la funció social, contraposada al model de l’artista que desenvolupa una obra basant-se en els seus criteris personals.
«Diego Mir crea els seus missatges amb una gran economia de recursos, però aconsegueix que siguen alhora suggeridors i accessibles per al gran públic»
Una funcionalitat social que s’uneix en aquest número de Mètode amb el concepte de ciència ciutadana, que precisament parteix de la participació activa de la societat en la construcció de la ciència. Diego Mir crea els seus missatges amb una gran economia de recursos, però aconsegueix que siguen alhora suggeridors i accessibles per al gran públic. Els seus dissenys es troben assíduament en El País, El Temps o en diferents projectes institucionals com els pòsters recents de les falles de València 2021. Un bon exemple d’aquests artefactes senzills i evocadors alhora és la imatge de la bandera europea, formada per dotze estrelles grogues de paper, que dona peu a diferents lectures. Potser suggereix que a la UE alguns estats són autènticament modèlics –estels perfectes– mentre que altres han patit diferents graus de degradació institucional? Pense en Hongria o Polònia. Tal vegada cal llegir els estels com si foren les dotze hores d’un rellotge. Llavors, el que es contempla, seguint el sentit de les agulles, és la imparable degradació del somni europeu, en un moment marcat pels debats pel Brexit. Una imatge amable i senzilla en un primer colp d’ull, però més complexa i pertorbadora quan comencem a interpretar el seu significat.
Llig l’article complet a la web de Mètode.
Descobreix el número 108 de la revista Mètode: Ciència ciutadana, la societat entra a escena.
Marc Ferri és doctorand del departament d’Història Contemporània de la Universitat de València.
