Diego Ameixeiras: “Als privilegiats se’ls ha de pegar, ni que sigui literàriament”

Diego Ameixeiras (Lausana, 1976) fa més de vint anys que marca tendència en la nova narrativa en gallec. Autor sobretot de novel·la negra, aquest periodista i guionista va tenir un èxit inesperat amb la seva obra més política, Asasinato no Consello Nacional, del 2010, on va parodiar el nacionalisme gallec convuls d’aleshores. De llavors ençà la seva obra s’ha enfosquit i fa anys que escriu novel·les molt negres protagonitzades pels desemparats, en què fa un retrat precís i quirúrgic dels mons marginals gallecs i aprofita per a fer reivindicacions socials constants. El seu darrer llibre publicat és O cervo e a sombra (2021), una obra breu però d’una gran duresa protagonitzada per en Mateo, un petit camell que ha sobreviscut a la devastació de l’heroïna dels anys vuitanta en una ciutat com Ourense i que té una darrera opció de redempció. Ameixeiras participa avui en el festival BCNegra i hem parlat amb ell sobre aquest darrer llibre però també sobre la seva trajectòria.

―Us hem pogut llegir en gallec i aquests darrers anys han aparegut traduccions al castellà, però per a qui no us conegui, qui és Diego Ameixeiras?
―Sóc un escriptor en gallec, periodista, guionista, i fa uns vint anys que vaig començar a escriure novel·les, la majoria de les quals han girat al voltant del gènere negre, algunes més que unes altres. Les primeres no han estat traduïdes, però en tinc algunes de publicades en castellà a Akal, el Fondo de Cultura Económica i ara a Alrevés. Malauradament, no n’hi ha cap en català.

―I en el context de la novel·la negra gallega, on us hem de situar?
―La novel·la negra en gallec comença a principi dels anys vuitanta, i entre els escriptors que la practicaven hi havia un objectiu molt clar, normalitzar l’idioma, és a dir, aconseguir que en gallec hi hagués tota mena de literatura. Jo els tinc molta estima, perquè molts d’ells són referents per a mi com a lector. Però els temps van anar canviant i l’objectiu normalitzador també, i la nova generació que fa novel·la negra en gallec ja no té aquestes cadenes sinó que escriu amb naturalitat. Jo vaig començar a principi dels anys 2000 i no es pretén sinó de fer literatura de la millor manera possible. Em vaig unir a aquesta tradició i em continuo considerant un autor de gènere, a mi m’agrada, i aquí és on em trobo situat, com un dels autors de novel·la negra que practiquem el gènere des de molts angles i on cadascú marca el seu terreny.

―Unes novel·les negres que no han defugit, en els seus orígens, ni la política ni l’humor, com és el cas d’Asasinato no Consello Nacional, on vàreu fer una dissecció molt dura del nacionalisme gallec…
―És que bé prou que s’ho valia. A totes les novel·les sempre hi ha un posicionament polític de l’autor i dels personatges, i aquesta és la meva novel·la més obertament política, on vaig intentar de fer un viatge irònic i punyent per la profunditat del nacionalisme quan se n’havia anat a can Pistraus. Ara no seria possible fer aquella novel·la, que va tenir molt de reconeixement. Els enfrontaments que hi havia llavors en el nacionalisme gallec eren molt aferrissats i em van servir de material per a la història, perquè era fàcil veure-hi una gran tragèdia, en la qual s’enfrontaven visions molt diferenciades del nacionalisme. Vaig pensar que era un tema que mereixia de ser tractat d’una manera desmitificadora i vaig jugar amb la ironia i la mitologia i un detectiu molt personal que investiga l’assassinat en un partit majoritari del bloc que conforma el nacionalisme gallec.

―Un èxit que no s’ha traduït i que va marcar un punt d’inflexió…
―Sí, no es va traduir perquè era una novel·la molt gallega i va tenir l’èxit determinat de documentar l’època d’ara fa tretze anys. Hi va haver moltes reaccions, moltes crítiques i moltes lectures amb el component morbós de saber quins personatges reals s’hi amagaven. Fixa’t si va ser divertit, l’afer, que a la tercera o quarta edició hi ha un pròleg de Xosé Manuel Beiras que diu que ha rigut molt amb el llibre i que s’ha vist reflectit en un dels personatges. No crec que ningú s’enfadés gaire, i si es van enfadar, ja els ha passat.

―A partir d’aquell moment, les vostres novel·les varen passar a ser molt més fosques, molt més negres, i amb un sentit profund de la devastació i de la tristesa…
―Sí, les meves primeres novel·les eren més paròdiques i una forma d’acostar-me al gènere del qual ho anava aprenent tot. Després vaig voler separar-me dels llocs comuns de la mitologia americana els quals ja havia homenatjat i les meves novel·les d’ençà del 2010 són molt més fosques, obscures, amb una visió pessimista de la vida, i la veu de les meves darreres novel·les és una veu molt distinta de la d’aquell escriptor que ho veia tot com un joc. Ara veig el gènere amb les mateixes oportunitats, però jugo molt més amb la imaginació i el joc és més profund, més fosc.

―De fet, la vostra passió pels clàssics us va dur a traduir Hammett i Chandler al gallec.
―No em considero un traductor, però sí que sóc molt pesat. Conec l’Alejandro Tobar, que és traductor, escriptor i ànima de l’editorial Hugin e Munin, i sempre els deia que aquests dos autors clàssics s’havien de traduir, i al final em varen insistir perquè ho fes jo. Vaig traduir Colleita vermella, i després, O longo adeus la férem a mitges entre tots dos. Va ser una gran responsabilitat, però també un plaer absolut, conèixer les entranyes de les dues novel·les. Heu de pensar que, en la traducció de novel·la negra clàssica al gallec, encara som a les beceroles, ben al contrari que el cas català.

―Hi ha qui diu que les vostres novel·les són profundament d’esquerres.
―La veritat és que ni ho havia pensat. És una mica clàssica, aquesta divisió que diu que la novel·la policíaca és conservadora perquè no gosa plantejar un desordre final i vol resoldre el caos i que la novel·la negra és tot el contrari. Doncs si és així, jo sóc a la novel·la negra compromesa des del primer moment, a la novel·la que vol reflectir el present amb contradiccions, com varen fer els autors del neopolar francès i que jo llegia molt i pot ser que hagin quedat dins el cap. De fet, el gènere negre va néixer essent compromès, Colleita vermella és una bufetada al sistema. Jo crec que el gènere negre té un component social, però a mi no m’agrada enviar un missatge, el que s’ha de fer és escriure amb les teves pròpies idees i que d’alguna manera les novel·les facin un diagnòstic de la societat en què estan ambientades i no mirar cap a l’altre costat. Si hi ha dolor i misèria, aquests personatges han d’aparèixer i ens hem de posar al costat dels qui perden i queden desautoritzats. Als privilegiats se’ls ha de pegar, ni que sigui literàriament. En aquesta darrera novel·la, que és escrita des de les vísceres, hi ha unes anarquistes que ocupen un edifici i hi fan una biblioteca. Com vols que no prengui partit per unes idees tan interessants?

―Anem a aquesta darrera novel·la, O cervo e a sombra, una història en primera persona amb un personatge extraordinari, en Mateo, un supervivent de la droga dels anys vuitanta envoltat de personatges secundaris molt potents. Com va néixer?
―La cosa que em va costar més va ser el to, la veu, trobar el lloc des d’on volia explicar la història. I la clau va ser en Mateo, un personatge en carn viva que arrossega un passat molt turbulent, amb records molt foscos i una memòria del dolor molt dura. A mi m’agraden aquestes històries de redempció on hi ha la possibilitat de salvar-se, a la qual s’aferren els protagonistes, com si fos la seva darrera gran oportunitat, i després hi ha la caiguda definitiva. En Mateo és un petit traficant que s’envolta de relacions humanes molt profundes i de personatges perillosos i és la veu de la novel·la, el personatge que hi aporta la mirada profunda.

―Un dels valors afegits de la novel·la és que heu triat Ourense (com altres vegades) com a escenari de l’acció. Poques vegades llegim novel·les ambientades en aquesta ciutat.
―És cert que la novel·la negra gallega no parla gaire d’aquesta ciutat. Vigo és potser la més ben representada, gràcies a la figura i a la feina que va fer el malaguanyat Domingo Villar, que ens va llegar tres novel·les per a la posteritat que han fet que molts lectors associïn Vigo amb la figura de Villar. Però a Ourense hi han acudit molts autors gallecs com a escenari, potser molts no són de novel·la negra i segurament no han estat traduïts, però jo no vull deixar de recomanar A esmorga, d’Eduardo Blanco Amor, que va ser la novel·la que va marcar la meva adolescència. Llegint-la em vaig adonar que m’havia criat en aquells carrers, en els que surten en la literatura de Blanco Amor, i la meva relació amb la ciutat va canviar radicalment. A O cervo e a sombra, la memòria hi té molt de pes i per això hi ha la relació amb la ciutat en la qual em vaig criar i que és la que et saps de memòria perquè és el lloc on hem crescut. Tot i això, hi estic d’acord.

―En què?
―Que Ourense és la gran desconeguda de les ciutats gallegues. Hi ha una separació molt clara entre la Galícia atlàntica i la interior, que ha perdut molt de pes demogràfic i econòmic. Hi ha una frontera que s’ha fet molt profunda i Ourense i Lugo són molt desconegudes, però sostenen una part molt important de la identitat del país.

―Hi apareix un personatge, en Guille, que encara és un jonqui que sobreviu des dels anys vuitanta a aquella pandèmia terrible de l’heroïna, que en el vostre cas us degué agafar essent un nen. Quins records en teniu?
―És exactament així. Jo recordo ser un nen dels anys vuitanta que vivia al barri de San Francisco, a tocar de les vies del tren, i veia personatges ben estranys, xavals de la generació anterior a la meva, que eren els nois i noies arrasats per l’heroïna. Ho vaig viure des de la perspectiva d’un nen i espectador, quan jo era jove l’heroïna ja havia deixat de colpejar amb aquella potència, entraren altres drogues i nosaltres teníem més informació i sabíem que entrar en aquell món era buscar-se la ruïna. En Guille la recorda encara i el seu veritable amor és l’agulla. L’heroïna torna als carrers, però es consumeix d’una altra manera, i els jonquis ja no són tan presents als nostres carrers, el personatge fa de contrapunt de qui podria haver estat en Mateo.

―Tot això, en un país que tenia un president que es vantava de les seves fotografies amb un narcotraficant important i conegut, el mateix president que ara és senador i que es presentarà pel Partit Popular a les eleccions espanyoles.
―El narcotràfic ha estat molt present, aquí, i els personatges i la mitologia al voltant del narco és molt extensa i s’han escrit molts llibres que han servit per a informar-nos i contextualitzar sobre aquest fet. A les meves novel·les no hi apareixen els grans narcos, però sí que hi surt la droga i els petits traficants que són presents a qualsevol ciutat i ambient. A qualsevol extraradi o bar de ciutat la droga hi és d’una manera o una altra, i quan apareix associada a personatges que lluiten per la seva supervivència hi ha situacions molt tenses. Tot i això, va haver-hi un temps en què la relació política amb els narcos existia i tothom la coneixia. Són fotografies d’un passat no gaire llunyà en què Galícia va ser a punt de convertir-se en una narcosocietat, però jo vaig créixer a l’interior i el narcotràfic s’associava a la costa i a nosaltres ens queia una mica lluny. Això era herència dels vells contrabandistes que van passar del tabac a l’haixix i d’aquí a la cocaïna. S’ha escrit molt sobre això, però a mi m’interessen els més desgraciats, els camells petits.

―I entre els personatges secundaris amb què conviu en Mateo, n’hi ha un que per si sol mereix una novel·la, l’Eulàlia, una vella professora que porta flors a una tomba buida i que és el símbol de tantes coses…
―L’Eulàlia és aquest personatge que arriba al final de la seva vida i que en la seva pròpia biografia porta escrita la història d’aquesta tragèdia que va ser la dictadura i que encara impregna l’ambient perquè no s’ha fet justícia. Molts familiars encara cerquen els seus morts i això em commou profundament. L’Eulàlia és un personatge travessat per la història d’un país i sofreix guerra i repressió. Per a ella el passat és una història de dolor profund, amb amors prohibits durant la repressió, perquè en aquest estat durant molts anys estimar en llibertat ha estat perseguit. És un homenatge a la generació dels meus avis, que no varen poder viure en llibertat i que mai no ens cansarem de recordar perquè varen resistir a la barbàrie.