02.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 02.09.2022 - 21:45
El dictamen del Comitè de Drets Humans de l’ONU que afirma que l’estat espanyol va violar els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull és la desautorització internacional més important de la repressió contra l’independentisme. Els termes en què s’ha fet, que són el resultat de diverses peces que han anat caient com fitxes de dòmino en diversos tribunals internacionals, poden ocasionar un altre efecte en cadena amb la caiguda de peces encara més grosses. Aquest comitè té una autoritat innegable, perquè la seva jurisdicció és equiparable a la del Tribunal Europeu dels Drets Humans i perquè l’estat espanyol té l’obligació de complir, ja que té subscrit el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics d’ençà del 1977. Ara aquest comitè de l’ONU, per una àmplia majoria dels membres que l’integren, diu que Espanya va violar l’article 25 d’aquest Pacte, sobre els drets de participació política. I ho diu d’una manera que desactiva d’arrel l’estratègia de liquidació política de l’independentisme orquestrada per Manuel Marchena i Pablo Llarena, amb la connivència del govern espanyol, tant el del PP com el del PSOE, i retrata novament el paper dels lletrats del parlament com a executors acrítics d’una interpretació rebregada del dret.
L’entrevista amb Susanna Griso del ministre de Justícia espanyol Rafael Catalá el primer de febrer de 2018 és el fet que segurament evidencia més que cap altre que la repressió dels dirigents independentistes després de l’octubre del 2017 responia a una operació d’estat per a apartar-los de la vida pública i no pas a una voluntat d’aplicar el codi penal d’una manera justa. La sensació d’impunitat amb què aleshores tots els poders de l’estat, del mediàtic al judicial, passant pel polític i l’econòmic, castigaven l’independentisme era tan gran que de vegades l’eufòria els feia parlar més del compte i els delatava. Això li va passar a Catalá, just després de la investidura fallida del president Carles Puigdemont, amb un parlament sota el 155 i amb una situació del tot anòmala, amb diputats electes a l’exili i a la presó i sense capacitat d’investir president el diputat amb el suport de la cambra.
El ministre va explicar a Griso quins serien els següents passos que faria el jutge Pablo Llarena per a anul·lar políticament els diputats perseguits pels fets de la tardor anterior que van sortir elegits en les eleccions imposades del 21-D. Griso li comentava una filtració feta des del Suprem a mitjans espanyols segons la qual un processament per rebel·lió els podia deixar a tots inhabilitats. Catalá assentia, i li ho confirmava, bo i afegint que hi havia un article de la llei d’enjudiciament criminal, el 384 bis, que permetia d’inhabilitar políticament els processats per rebel·lió que fossin a la presó. I això abans del judici i tot, que Catalá situava al final d’aquell any. “A totes aquestes persones les treu de la representació pública i les inhabilita […]. Quan es dicti aquest processament, totes aquestes persones seran inhabilitades.”
Un mes i mig després d’aquelles declaracions, Llarena cridava a declarar els diputats que havien sortit en llibertat provisional al desembre, Rull, Turull, Romeva, Bassa i Forcadell. Junqueras i Sànchez, amb Cuixart i Forn, romanien tancats. Els va fer empresonar tots. Que Bassa i Forcadell renunciessin el dia abans de la compareixença a l’acta de diputades, com Marta Rovira, que se’n va anar a Suïssa, no els va servir de res. Que Turull es trobés enmig d’una votació d’investidura, tampoc. Ja hi havia, doncs, el primer requisit per a suspendre els qui encara eren diputats: que estiguessin empresonats. Quedava el segon, com deia Catalá: el processament ferm per rebel·lió, que va arribar finalment el mes de juliol. I aleshores Pablo Llarena, que va seguir fil per randa els vaticinis del ministre, va ordenar al Parlament de Catalunya que suspengués els drets de Carles Puigdemont, Josep Rull, Jordi Turull, Oriol Junqueras, Raül Romeva i Jordi Sànchez.
El paper dels lletrats, l’assumpció de l’abús
Semblava evident que l’ordre de Llarena a un òrgan legislatiu com el parlament i la suspensió de diputats electes en aquelles condicions eren un abús del magistrat, una argúcia sense precedents per a apartar dirigents polítics de la primera línia. I així ho van denunciar tots els afectats. Però tant Junts com ERC es van esbatussar al parlament sobre com calia entomar aquella ingerència de Llarena, aprovant inicialment una declaració pública que deia que no estaven pas suspesos, que va quedar en paper mullat quan uns dies després els lletrats del parlament van fer un informe que avalava la maniobra de Llarena, ni la posava en dubte, i deia que si no designaven un substitut, tal com suggeria el magistrat, el seu vot es podria impugnar. Els diputats de Junts van insistir a continuar delegant el vot, però la mesa, que presidia Roger Torrent, s’hi va negar, tenint en compte l’informe dels lletrats i les conseqüències judicials que podria tenir per a ells si l’acceptaven.
Així doncs, durant mesos, entre l’octubre del 2018 i l’abril del 2019, el parlament va quedar sense majoria independentista perquè no es van comptar els vots de cap d’ells. Es va vulnerar el resultat del 21-D, la majoria absoluta independentista sortida de les eleccions, i Pablo Llarena en va ser el principal responsable, però deixant que fossin les víctimes mateixes del seu abús judicial les que executessin la seva mort política anticipada, abans de cap judici. Els afectats van recórrer al TC, i alguns d’ells van portar la denúncia al Comitè de Drets Humans de l’ONU el desembre d’aquell any, el 2018, gràcies a la insistència i la determinació dels advocats Nico Krisch i Neus Torbisco-Casals, que ja havien assessorat Jordi Sànchez i Carles Puigdemont en unes demandes prèvies al mateix comitè de l’ONU. Sànchez va acabar retirant la seva un temps després, per poder presentar un recurs al Tribunal d’Estrasburg, i el del president a l’exili és encara pendent de resolució.
Rull, Turull, Sànchez i Junqueras van acabar renunciant a l’acta de diputats per ser candidats a les eleccions espanyoles de la primavera següent, que es van fer en ple judici al Tribunal Suprem. I, novament, tots ells van ser elegits diputats, però suspesos posteriorment també per l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, amb Meritxell Batet, presidenta de la cambra, com a responsable d’executar el designi del jutge Marchena.
La resposta tèbia i divergent de l’independentisme a aquell atropellament flagrant dels drets polítics dels seus càrrecs electes fou aprofitada pel govern espanyol de Pedro Sánchez per mirar de desactivar precisament les demandes de quatre d’ells al Comitè de Drets Humans de l’ONU. L’advocacia de l’estat, que depèn del govern espanyol, ha fet mans i mànigues durant aquests darrers quatre anys perquè el comitè no resolgués en favor dels polítics independentistes, i ha seguit una estratègia dilatòria perquè, en tot cas, la resolució arribés com més tard millor. I entre els arguments per a justificar la suspensió dels diputats processats per rebel·lió hi ha aquest: “El parlament va adoptar la mesura de substituir els diputats suspesos per uns altres parlamentaris del mateix grup, i aquesta mesura fou aprovada pels grups parlamentaris dels autors [de la demanda] i per ells mateixos.” I afegia que no es podia dir que la suspensió havia estat automàtica perquè “requeria la participació del parlament.”: “Van acceptar de ser substituïts per uns altres diputats.”
A mesura que passaven els mesos i els anys, durant els quals el comitè anava demanant informació a les parts, l’estat pressionava perquè s’arxivés la causa, perquè amb els diputats condemnats ja havia deixat de tenir sentit, ja no se’ls podia aixecar la suspensió com a diputats perquè la inhabilitació ja era ferma. Però el comitè responia que això no obstava perquè hi hagués pogut haver violacions de drets.
I malgrat tot, el Comitè dels Drets Humans ha publicat aquest dictamen tan clar i contundent, que, tal com deien ahir Romeva i Turull en una conferència de premsa conjunta, els dóna munició per a guanyar les demandes al Tribunal Europeu dels Drets Humans i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Perquè l’afirmació que l’estat ha vulnerat els seus drets polítics és clara i innegable, i perquè desmunta l’estratègia de l’estat que consistia a processar-los per rebel·lió per apartar-los de la vida pública. “L’estat va violar els seus drets en virtut de l’article 25 del Pacte [pels Drets Civils i Polítics] perquè la decisió d’imputar els autors pel delicte de rebel·lió […] no va ser per motius prevists en la legislació que siguin raonables i objectius”, diu el dictamen. I en aquest punt posa de manifest que tots ells “van instar la ciutadania a mantenir-se estrictament pacífica”, i recorda que “la violència contra els participants en una reunió pacífica per part de les autoritats o d’agents provocadors que actuïn en nom seu no fa que la reunió no sigui pacífica.”
Per això és important, perquè desmunta el cor argumental del Suprem, el de la violència de la gent, que durant la instrucció li va permetre el processament per rebel·lió, i després del judici la condemna per sedició, en una altra interpretació abusiva d’aquest tipus penal denunciada per nombroses organitzacions de defensa dels drets humans. El comitè de l’ONU constata una persecució política que els exiliats no es cansen de denunciar en els procediments oberts al Tribunal de Justícia de la UE i que els ex-presos polítics podran fer valdre per guanyar les seves causes al Tribunal d’Estrasburg. L’efecte dòmino que pot tenir el dictamen en l’àmbit jurídic queda clar. Tota una altra cosa és si les peces també aniran caient, una rere l’altra, en l’àmbit polític.
