Dictadura del feminariat

*A la meva cafeteria de capçalera (ja us en vaig parlar arran del “Tot per emportar“), tres senyores, asseguraria que totes tres indígenes, o com a mínim dues, llançades a un diguioiga compulsiu (allò que els especialistes anomenen hibridació: barrejar llengües). Intento deduir-ne les pautes. L’únic que em sembla veure clar és que el canvi és sempre de CAT a CAST; és a dir, la frase comença en català i en algun moment es gira al castellà. Una ho fa molt aviat, una altra en canvi triga força. Si els ho demanés a elles (deumenguard), m’hi jugo la paga extra que respondrien que no ho saben, o fins i tot que no se n’adonen. Però és com si els haguessin instal·lat al cervell una aplicació que els va recordant que tota l’estona en català no pot ser i que de tant en tant cal una mica de lengua común. Rieu, si voleu, però alerta amb agafar el vici que després costa molt de desempallegar-se’n.

*Un esperpent de la submissió lingüística i nacional com el de Marc Márquez l’altre dia a Cervera, propinant el sermonet als seus seguidors en castellà “per no faltar al respecte a part del meu equip, que són de fora”, tira per terra en un minut mesos de feina per restituir als catalans la dignitat extraviada. Que trist pensar que per cada Oleguer o cada Guardiola surten deu Márquez, Espargaró i companyia.

*De tant en tant faig un tomb per diaris, comptes de Twitter i altres fonts de lectura en castellà fets aquí només per veure si ells també copien o calquen catalanismes. Perquè els desinformats encara es pensen que això del contacte de llengües és simètric (el suadíssim tòtem de la rachola). M’encoratjo a mi mateix dient-me que és treball de camp i que la vida del filòleg de trinxera no és fàcil. En fi, el que constato és que en el cas de la llengua es compleix el mateix principi que en el de la política: com més malda l’esclau per fer-se benvoler, més el menyspresa l’amo. Ni tan sols el més anostrats dels castellanoparlants ho solen fer; per al castellà, un univers lingüístic complet i autoreferencial, el català no existeix. Ni els fa gràcia, ni el troben cool, ni dóna punts. Així és com es comporten els parlants de llengües no subordinades.

*Un redactor que treballa a la CCMA des de fa trenta-cins anys i que ha tocat tots els colls del periodisme es mostra trasbalsat en descobrir que anonadat no és català. Literalment trasbalsat. Cosa que no li havia impedit, dos minuts abans, fer una gran diatriba contra la gent que fa anar “tenir que”.

*Dictadura del feminariat. En una institució de caràcter progressista, que es considera punta de llança de l’experimentació en el seu àmbit, es troben que a la cúpula dirigent no hi ha unanimitat pel que fa a l’anomenat llenguatge inclusiu. Coincideixen en la base diguem teòrica, però en la concreció pràctica no. No tothom és partidari de desdoblar, o de fer servir sistemàticament substantius col·lectius, i encara menys el femení genèric. Malgrat això, la documentació que emeten com a entitat s’envia redactada segons els estrictes preceptes del llenguatge de gènere. Perquè una persona del grup directiu s’ocupa de repassar tots i cada un dels escrits per “feminitzar-los”. Sense que ho hagi acordat cap assemblea ni calgui el vist-i-plau del redactor del document. Perquè sí. Pels meus ovaris.

*Per seguir amb el tema, continuem sense trobar una denominació irònica per a designar el desdoblament a ultrança. Hem provat moltes variacions a partir del totèmic “tots i totes”: totitotisme, totsitotisme, totitotesisme, totsitotessisme, totesitotsisme… Però no n’hi ha cap que ens satisfaci. També m’han suggerit totsitotitis, canviant el sufix. I trobo que fa força patxoca, aquesta. Tot i que, considerant l’element de la pronúncia (un aspecte bàsic que molts semblen no tenir en compte), la primera continua essent, per a mi, la més operativa.

*Llegir premsa en català s’ha convertit en una cursa d’obstacles. Has de tancar els ulls i respirar fondo tantes vegades al llarg d’un article, agafar aire i mirar de tornar-te a centrar en el que llegeixes, provant de no pensar en la degradació del codi, que acabes esgotat. Calcs, construccions artificioses, crosses buides de significat… Un drama.

*Riu-te’n dels paranys lingüístics d’en Puyal. L’autèntic parany és quan algú, conegut o desconegut, et fa una consulta (noranta-nou de cada cent vegades, de contingut lèxic), perquè com que tu ets filòleg… En realitat el fals interessat ja sol tenir una resposta, i el que espera és que l’hi confirmis. Si ho fas, queda satisfet, encara que no entengui el raonament que hi ha al darrere (el més habitual); però si no, s’enfada i procedeix a demanar-ho a algú altre. I si al final no troba ningú que li doni la raó, s’encastella en el consol universal que diu que el català és una llengua molt difícil, i molt rara, i plena d’excepcions i de complicacions.

Baixar del burro, mai. El català de debò és el del meu carrer.

*El verb aprendre és un dels tòtems de la modernitat líquida. “Per estar junts i aprendre els uns dels altres”, llegeixes en tríptics de cursos i estades. No cal especificar què: aprendre i ja està, el complement directe és secundari. Com que aprendre és una activitat positiva per se, un cop més la universalització ha degradat un significat fins a fer-lo desaparèixer, tal com va passar amb compartir. Ja no cal compartir experiències o bons moments: ara amb compartir n’hi ha prou. És la buidor d’aquesta era de niciesa.