26.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 28.09.2015 - 12:17
Una nova entrada al nostre diccionari, que teníem una mica oblidat. Avui toca de parlar de les pantalles o monitors, aquest dispositiu que gairebé tots els ordinadors porten, excepte els anomenats força correctament ‘headless’, que són servidors apilats en datacenters i que una bona part es dediquen a fer que la internet funcioni o a publicar webs o blocs.
El monitor permet d’interaccionar amb l’usuari, li ensenya les dades que introdueix i el resultat de les feines o peticions que li fem, normalment via teclat i, els més espavilats, via ordres de veu o dictat.
Ho sé, avui trauré a passejar el meu dinosaure per a parlar de les primeres pantalles o encara abans, de les bombetes que mostraven l’estat de l’ordinador abans que existissin els monitors, aquelles coses enormes, amb un gran cul, monocroms i sense possibilitat de gràfics, moltes d’aquestes amb les lletres de color verd. El cul era per allotjar un tub de raigs catòdics (CRT o ‘cathode ray tube’) que era el sistema ‘original’ per a dibuixar lletres a la pantalla, per bombardeig d’electrons amb resolucions tan baixes que avui ens farien plorar.
No va ser fins el 1977 que Apple va introduir el primer monitor de color a l’Apple II, i Atari el va seguir el 1979 amb l’Atari 800. Penseu que el cost era tan elevat que es feia servir el televisor de casa com a monitor.
Hem d’esperar al final dels anys 1980 perquè els monitors de color es normalitzin, tinguin un preu assequible i permetin resolucions de 1.024 x 768 punts.
Per aquells temps, van començar a aparèixer els portàtils, diguem-ne portables perquè tenien una nansa, però amb pantalles ‘tradicionals’ de tub de raigs, Osborne va presentar el seu Osborne 1 l’abril del 1981 amb una pantalla de 5 polzades monocrom fins a 52 columnes d’amplada, dos disquets, 64 kBytes de RAM, una nansa i, el més important, cabia sota el seient d’un avió, el primer portàtil amb un gran èxit tot i que funcionava sota el sistema operatiu CP/M i tenia el Wordstar i el Supercalc. Perquè us en feu una idea, pesava 10,7 quilos i costava 1.795 dòlars.
El 1982 Compaq va presentar el primer portable, també amb pantalla CRT, compatible amb l’IBM PC. La pantalla ja tenia vuitanta columnes i l’ordinador 128 kBytes de RAM ampliables a 640 kB, però només dos disquets, fins al final del 1983 que apareix el disc dur de 10 mBytes. Això si, 13 quilos i 3.590 dòlars en la seva versió bàsica.
El 1987 van sortir les pantalles de plasma, als sempre innovadors portàtils de Compaq, pantalles de 10 polzades encara que continuaven essent monocroms (de color carabassa), però ja permetien gràfics de 640 x 400. Això sí, s’havien de pagar 4.999 dòlars per un equip amb 640 MB de RAM, un disquet d’1,2 MB i 20 MB de disc dur. Això sí, sense bateries: si no tenies un endoll, no tenies ordinador!
Durant els anys 1990 van aparèixer els monitors LCD (‘liquid crystal display’), principalment als portàtils pel seu baix consum d’energia, portàtils ara ja sí amb bateria i amb moltes opcions de monitor: actiu o passiu monocrom, color passiu o color de matriu activa (TFT, que és una variant dels monitors LCD). I comencen a veure’s monitors per a equips de sobretaula, encara molt cars, però ja es troben al mercat.
L’any 2003, per primera vegada els monitors TFT-LCD es venen més que no els monitors clàssics CRT, consumeixen menys, ocupen molt menys espai a la taula de treball, i menys ‘flicker’ que redueix el cansament ocular. En canvi els monitors CRT tradicionals tenen un contrast superior, millor temps de resposta i millors resolucions, que ha fet que avui es dediquin a estudis d’investigament de la visió.
D’això al darrer model de monitor, les ulleres de Google, hi ha un bon camí.
Paràmetres
Per mesurar un monitor, tenim en compte els paràmetres següents:
- luminància, mesurada en candeles per metre quadrat
- ‘aspect ratio’, longitud (horitzontal) i alçada
- mida real que es pot veure en diagonal
- resolució, és a dir, el nombre de píxels que pot representar (hor * vert)
- ‘dot pitch’, la distància entre píxels del mateix color, com més baixa és més nítida és la imatge
- ‘refresh rate’, el nombre de vegades per segon que el ‘display’ s’il·lumina
- temps de resposta, el temps, en mil·lisegons, que triga a canviar un píxel d’actiu (blanc) a inactiu (negre) i a blanc de nou
- angle de visió, és el màxim angle al qual les imatges encara són visibles sense degradació de la qualitat, i es mesura horitzontalment i verticalment
Mides
La mida de la imatge visible és la quantitat d’espai disponible per a visualitzar algun contingut. I això que avui, amb les pantalles rectangulars, ja no és tan significatiu: era més important quan el tub de raig era circular o aproximadament rectangular.
En el seu moment es considerava la diagonal o la distància entre dues cantonades oposades.
Ara encara es fa servir el mateix sistema, la distància entre dues cantonades oposades, però aquesta mesura no té en compte l’aspecte de la pantalla. Per exemple, una pantalla de 16:9 (panoràmica) de 21 polzades té menys àrea, 1.210 cm2, que no una pantalla de 21polzades amb aspecte 4:3, que té 1.360 cm2.
Connectors
Curiosament, els connectors dels monitors s’han mantingut invariables fins que no han aparescut els monitors digitals.
El primer connector DB15 com ara el coneixem va aparèixer el 1987, quan van sortir al mercat les targetes VGA (‘video graphics array’) que permetien fins a 256 colors a resolucions de 320 x 200, i que van introduir el connector de 15 pins que tots coneixem, i la resolució de 640 x 480 píxels en 16 colors que es va convertir en estàndard.
Ara els connectors acostumen a ser HDMI per a pantalles digitals o bé una cosa semblant, però en mides molt petites si el monitor s’ha de connectar a un portàtil i el fabricant vol fer-lo molt i molt prim, com el connector d’Apple o, més recentment, el Thunderbolt.
Pantalles analògiques vs digitals
Per fer una similitud, els monitors analògics són com els vells televisors, que van necessitar un sistema de conversió per a rebre digital, mentre que els nous televisors ja tenen els circuits preparats per rebre la tele en format digital nadiu.
Els fabricants de monitors acostumen a fer-los ja amb connexions analògiques i digitals, només ens hem de preocupar que la nostra targeta gràfica també tingui sortida digital perquè les connexions analògiques són susceptibles d’interferències i de distorsions de la imatge, mentre que en un sistema digital no hi ha conversió i, per tant, no hi ha corrupció de la imatge.
A la foto teniu un exemple de targeta gràfica amb els dos connectors, i encara un tercer per a s-Vídeo.
I per acabar, encara no ho hem vist tot. D’aquí a poc temps, en moltes taules de treball, veurem les pantalles que es pleguen…
