10.02.2017 - 11:54
|
Actualització: 13.02.2017 - 11:36
Els dibuixos animats són el primer contacte dels infants amb la ficció. Els nens estan menys preparats que els adults per a ser crítics amb allò que veuen a la pantalla, així que creen models de conducta a partir dels dibuixos més fàcilment. Dins aquest cercle viciós on la ficció reflecteix la realitat sense qüestionar-la, d’alguna manera també la crea i fa que els espectadors la integrin en el seu imaginari. Es tracta d’un doble mirall: la ficció s’inspira en la societat i alhora els espectadors normalitzen allò que veuen a la televisió. Quan aquests missatges s’assimilen des de la infància, és molt més difícil desconstruir-los durant l’adolescència o l’etapa adulta.
La televisió és un mitjà de comunicació de masses amb gran capacitat d’influir en l’opinió pública i de consolidar valors socials. Per tant, té un paper molt important en la perpetuació de rols de gènere i en l’educació en la igualtat, però realment les productores assumeixen aquesta responsabilitat? Segons estableix l’article número 36 del Consell de l’Audiovisual de Catalunya:
“Les emissions de televisió no han d’incloure programes ni escenes o missatges de qualsevol tipus que puguin perjudicar seriosament el desenvolupament físic, mental o moral dels infants i els adolescents, ni programes que fomentin l’odi, el menyspreu o la discriminació”.
Així doncs, la majoria de pares creuen que, pel simple fet de ser dibuixos animats, el seu contingut serà adequat i respectuós. D’altra banda, aquestes sèries sovint reben crítiques pels seus missatges sexistes i pels rols de gènere que perpetuen. Des de la sotmesa Vilma Picapedra o la passiva Olívia de Popeye, fins a les hipersexualitzades Monster High, totes elles formen part del nostre imaginari col·lectiu.
Un estudi de la Universitat de Granada sobre els dibuixos animats que s’emeten a l’Estat espanyol, en el qual s’han analitzat 163 sèries i 621 personatges diferents, afirma que els personatges femenins són “consumistes, superficials, gelosos i obsessionats pel seu aspecte físic”. A més, han comprovat que només un 33,6% dels personatges són noies (parelles, mares o acompanyants del protagonista masculí) i que les directores de sèries d’animació espanyoles només representen un 7,4% del total, tot i haver-hi moltes més dones amb titulacions de Belles Arts o Comunicació Audiovisual.
La presència femenina als dibuixos animats és molt inferior que la masculina, tan davant com darrere la pantalla. Aquest biaix de gènere en les productores perpetua la situació de desigualtat en els dibuixos. Els guionistes, sovint, només fan aparèixer una noia o dona dins un grup d’homes, “per a cobrir la quota”, segons afirma Sonia Herrera, docent del Màster en Comunicació i Gènere a la UAB. A més, el seu paper es redueix al de ser la parella del protagonista masculí, o el seu amor platònic, l’amiga o la mare. Difícilment tenen trets característics més enllà de ser el personatge femení, amb els estereotips que això comporta. És l’anomenada síndrome de la Barrufeta.
Als dibuixos animats dels Barrufets existeixen diversos personatges masculins que se’ls coneix sota el nom de la seva professió o d’un tret característic de la seva personalitat. L’únic personatge femení és la Barrufeta, que no té cap altra funció que la de ser la noia de la sèrie. Passa el mateix amb altres dibuixos animats com Doraemon, Shin Chan, Phineas i Ferb, El Detectiu Conan, Hattori el ninja o Bob Esponja.
La denúncia va més enllà de la invisibilització de la dona i es critica també l’establiment de conductes diferenciades entre els personatges femenins i els masculins, fet que afecta tant a nens com a nenes. Es pressuposen un conjunt de característiques per les noies: han de ser guapes, passives, responsables… D’altra banda, els nois han de ser forts i tenir sempre un paper actiu, tot i que hi ha més personatges masculins, i per tant es troben més prototipus. És per això que preocupa la manca de personatges femenins, perquè hi ha un únic model de referència femení, que segueix sempre aquestes característiques, tant físiques com personals.
Una representació clara dels estereotips de gènere és l’associació del color rosa als personatges femenins.
La majoria de dones dels dibuixos animats, fins i tot aquelles que són les heroïnes, deixen de banda les seves metes personals davant el desig de trobar “l’home de la seva vida”, de manera que els personatges femenins mai són independents, segons Sònia Herrera. Això provoca que el públic assumeixi des de la infància que allò que es prima en una dona és la bellesa i la necessitat de trobar la parella ideal.
És per això que una sèrie com Pippi Calcesllargues, després de tants anys, continua sent transgressora. Presenta un model de dona valenta, independent i rebel, que actualment costa de trobar a la televisió. Això vol dir que, tal com lamenta Encarna Sant-Celoni, escriptora, traductora i activista feminista, “anem endavant i endarrere: hi ha bons exemples, com ara Steven Universo, però també trobem sèries com Monster High”. Steven Universo és una sèrie de dibuixos animats infantil, creada per Rebecca Sugar, on el protagonista és un noi però la majoria de personatges principals són femenins i no estan estereotipats.
Tot i que algunes sèries tracten d’allunyar-se dels patrons esmentats, una gran part encara perpetua conductes i estereotips de gènere que ja no existeixen o que són minoritaris:
-“Misae, porta’m una cervesa i prepara’m la banyera!”
-“Sí, Hiroshi, de seguida. Com ha anat la feina?”
Aquesta és una de les converses habituals entre els pares d’en Shin Chan, el protagonista d’uns dibuixos animats japonesos que s’emeten a Tv3 des del 2001. Com molts d’altres, no reflecteixen la incorporació de la dona al món laboral, que és una realitat en gran part del món, tot i els biaixos de gènere en molts llocs de treball. Això, segons Sonia Herrera, denota un desig de voler aferrar-se a un model tradicional i és fins i tot absurd.
Per tal de comprovar si el masclisme als dibuixos animats és real, podem emprar el test d’Ellen-Willis, normalment aplicat a pel·lícules, però també vàlid pels dibuixos animats. Consisteix a canviar el gènere a tots els personatges i observar si la sèrie continua tenint sentit. Què passaria si una noia alta i forta apallissés a una de ploramiques, mentre una gata robot li treu les castanyes del foc? I si afegíssim un únic noi, intel·ligent, vestit de color rosa i que fos l’objecte de desig de totes les noies de la sèrie? A més, el pare treballaria a casa i la mare seria qui mantingués econòmicament tota la família. Aquest seria el resultat de canviar el gènere als personatges de Doraemon. I si tres nois espies fossin dirigits per una dona gran, vestissin amb roba ajustada i talons i tinguessin com a material un pintallavis i un assecador rosa? Espies de veritat és només un dels diversos exemples de masclisme als dibuixos animats que, en comptes d’educar en valors positius, segueixen inculcant actituds sexistes als més petits.
