Dibuixaria

M’hauria agradat ser dibuixant, dibuixar em sembla la manera més perfecta de traslladar el que imagines al paper. És un poder, és màgia, te n’adones quan tens la sort de veure com ho fa algú que en sap, assistir a l’aparició del dibuix, veure en quin ordre es traça la línia i s’omple o no de color, si de seguida s’endevina què serà o cal esperar a veure-ho acabat, perquè de moment només el dibuixant té clar què en sortirà, d’aquella mescla de línies i taques. 

Per on comences a dibuixar un lleó? I una casa? I un bomber? I un bosc? El lleó pel nas, la casa per la teulada, el bomber pel casc i el bosc pels troncs? Un seguit de taques verdes arrodonides poden ser una pineda o un cuc o una filera de pomes que no han madurat encara. Un quadrat blau pot ser una finestra o la pantalla d’un televisor apagat o unes estovalles acabades de planxar. Un triangle blanc és una vela o una muntanya nevada o una pila de nata ben dolça.

“Dibuixar és descobrir”, ho va dir el geni de la mirada John Berger. Dibuixar és també deixar-se dur pel llapis, pel canell, en el primer traç, i després provar de convertir aquella guixada en alguna cosa que puguem reconèixer. Dibuixar és esbossar suaument amb el grafit i després anar concretant i perfeccionant el traç fins que en surt una silueta ben definida. Dibuixar és anar pintant taques de formes diverses i unir-les fins que tenen una estructura concreta. Dibuixar és descobrir que tot es pot dibuixar perquè dibuixar no és fer fotos. 

“En una línia s’uneix el món, amb una línia es divideix el món, dibuixar és bonic i terrible”, això ho va dir Eduardo Chillida. Les fronteres són ratlles dibuixades deliberadament per excloure, separar, retenir. Els mapes són dibuixos que defineixen i capturen el món. Qui no ha fet lliscar el llapis o el dit de país en país imaginant viatges difícils de dibuixar en la realitat? Qui no ha traçat límits imaginaris o ha esborrat límits reals en països de debò o en altres d’inventats? Dibuixar pot ser terrible, costa de creure, però només cal pensar, per exemple, en qui devia fer els retrats dels reis dèspotes i dels dictadors. Dibuixar pot ser bonic si arrenques un somriure a algú. Dibuixo un bigoti a la foto del polític en campanya electoral i tot pren un altre sentit. 

“Un dibuixant és algú que cada dia ha de dibuixar el mateix sense repetir-se”, ho va dir Charles M. Schulz. Si cada dia dibuixes un drac no és sempre el mateix drac, no ho ha de ser, no ho pot ser, fins i tot si en un sol dia dibuixes una trentena de dracs, no n’hi haurà dos d’iguals. 

Heu assistit mai a l’espectacle que és la cara d’una criatura mentre el dibuix apareix de les mans del dibuixant? La litúrgia d’obrir l’estoig, agafar el llapis o destapar el retolador, o de sucar el pinzell, el full en blanc, el primer traç, fet primer sense tocar el paper, en l’aire, per imaginar com serà la línia un cop es faci realitat. Dir dibuixa’m un drac i esperar que la fera aparegui, anar veient com se li afegeixen detalls fins que ja queda del tot atrapada, retratada, immortalitzada. 

Hem entès tantes coses gràcies al dibuix. No imagino la vida sense il·lustrar. Els dibuixos il·lustren, amb això ho diem tot. Il·luminen. Enlluernen! En un dibuix pots no tenir orelles o comptar només quatre dits a cada mà, però pots entendre el funcionament d’un invent si te’l dibuixen, o les instruccions per muntar un moble. Si hi ha un dibuix alegre, si n’hi ha un de fosc, si no hi ha dibuix, si hi ha dibuixos pertot, si el dibuix és monocrom, si els colors són càlids, si són freds, tot et diu coses, i te les diu només a tu, no hi ha dues maneres idèntiques de mirar i interpretar un dibuix. 

Obriu un llibre il·lustrat, obriu-lo per primer cop, i que algú us miri només la cara mentre vosaltres aneu fixant-vos en els dibuixos. La cara de mirar dibuixos! Sabeu quina és? És la millor cara que fem. Els ulls ocupats seguint traços i taques, el cos en una tensió dolça i la boca que se’ns bada i potser xiuxiuegem “quina meravella”. Si t’endús un dibuix que has vist com apareixia de mica en mica a la pàgina t’endús alguna cosa més que un dibuix. Saps que aquell drac que ara ocupa tota la pàgina va començar sent només dos ulls en blanc ben rodons, dos ulls que haurien pogut ser les dues rodes d’una bicicleta, o els dos vidres d’unes ulleres o un vuit ajagut o el símbol de l’infinit. 

Quan t’il·lustren una història, hi ha aquell moment, el de veure’n els primers esbossos, que és com una primera cita. El protagonista ara ja saps quina cara fa i com es pentina i aviat sabràs de quin color és la teulada de casa seva o si té flors al jardí. Dibuixar una història és traçar-la perquè torni a ser llegida. Text i dibuix sumen i fan una història diferent. 

Pensaments, tots els que he escrit, que em passen pel cap quan passo uns dies entre dibuixants. 

Us els dibuixaria, si pogués.

Dedico aquestes ratlles
a tots els il·lustradors i il·lustradores
que dibuixen per millorar-ho tot.