Dibuixar, resistir, mostrar

La historieta gràfica i les vinyetes, ninots i còmics d’autoria femenina assoleixen nivells significatius en l’art del dibuix i de la narració en imatges. Quotes significatives també de lectura, a què el mercat ha hagut de rendir-se i donar cabuda. Som davant un gènere i un tipus de llibres que potser no surten destacats en les llistes de tota mena que es fan al voltant del negoci editorial però que se sostenen admirablement. Si fa poc això passava respecte de la literatura infantil i juvenil, avui àmpliament avalada sota les sigles LIJ, és d’esperar que aviat se’n consideri igual el còmic. Hi ha, a Barcelona, llibreries importants de còmics, l’una a tocar de l’Arc de Triomf i l’altra al Torrent de l’Olla, les més conegudes, llibreries enormes en què treure-hi el nas és abocar-se a un munt de títols, de cada edat lectora, que t’enduries a casa, i també n’hi ha una altra de bona al carrer de la Diputació que ha instaurat un premi i un club de lectura. En totes hi brilla el còmic d’autoria femenina. De manera especial, les històries en què les autores dibuixen per resistir i per mostrar la condició de les dones –armes de guerra, sovint– i la història soterrada de, per exemple, les lesbianes.

Aquests dos títols en són una bona mostra. Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, amb text d’Isabel Franc i dibuixos de Rosa Navarro, edició de l’Ajuntament de Barcelona, és un recorregut desimbolt i ple de dades desconegudes per a la majoria i ben en particular per a la gent jove. De sempre que n’he tingut, d’amigues lesbianes, però fins a aquest llibre no he sabut quins eren alguns dels llocs en què durant la dictadura es van poder trobar per fer festa sense gaire temor de ser “descobertes” i penades. Perquè entre tots els gèneres sexuals haguts i per haver, el de les lesbianes ha estat el més invisible. Dones que vivien juntes eren considerades conques, amigues, les tietes, res de particular. Fins a les Jornades Catalanes de la Dona del 1976, podien trobar-se, de manera clandestina, pels voltants del Teatre Arnau del Paral·lel. Si el moviment homosexual, el masculí, té les seves figures reconegudes de fa temps, com ara Armand de Fluvià, aquest llibre de Franc i Navarro és potser el primer que reconeix, amb abast divulgatiu i pedagògic, dones com Empar Pineda i Gretel Ammann, per dir-ne només dues.

Dibuixar per resistir. Sis autores de còmic contra l’opressió és el títol de Catherine Vuylsteke que, amb traducció de Mercè Ubach, acaba de treure la petita però important editorial Godall, que mereix tot el reconeixement, per les seves col·leccions de contes, poesia (ha rescatat la de Mercè Rodoreda) i còmic. Sis autores que, cadascuna, excepte la nord-americana Ann Telnaes, l’àcida ninotaire del Washington Post (veurem com li va si torna a guanyar Trump), totes elles, cadascuna, viuen als seus respectius països amb el risc d’acabar a la presó pel seu treball. I no callen, no s’aturen i tenen lectors i ressò internacional. Treballen centrades en la condició de les dones –el seu cos com a arma de guerra, val la pena repetir-ho–, un treball de ressonància universal. Allò que els passa a les dones de l’Índia és tan diferent del que ens passa aquí? O a Mèxic, on algú podrà al·legar que el feminicidi és molt superior en xifres, però és que els crims s’han de comptar així? Perquè aquí no ens matin a tantes és per això un feminicidi persistent menys greu?

Les autores són: Amany Al-Ali, siriana; Mar Maremoto, mexicana; Rachita Taneja, índia; Doaa El-Adl, egípcia; l’esmentada nord-americana Telnaes i la russa Victoria Lomasko, avui exiliada a Berlín perquè si no Putin la tancaria a la presó sense remei. Godall ja va publicar l’extraordinari Totes les Rússies de la Lomasko. L’altre tema dominant en aquestes artistes és el poder de la religió als seus països, en què la llibertat d’expressió és un anhel que no pot ser abandonat però que vés a saber quan hi existirà. Llegir aquestes ninotaires, autores de dibuixos i textos, és, a més d’un goig pel seu art, una manera, la sola manera potser, de tenir noció d’allò que el periodisme no fa ni explica ni mostra. En els detalls de la vida quotidiana hi ha, sovint, més veritat.