Esborren el barri i el tornem a dibuixar

Dilluns. Passarem per la biblioteca a tornar uns llibres i agafar-ne uns altres; ens calen provisions ara que s’ha acabat l’escola. Ens hi acostem a quarts de sis i hi ha un grupet de gent aturada a la porta. Els llums de la biblioteca apagats. La porta que no s’obre. A dins no hi ha ningú. Un cartell diu: ‘Arran d’un problema amb la climatització, la biblioteca romandrà tancada fins a nou avís’, i ens informen de les biblioteques més properes (la Francesc Boix del Poble-sec i la de Sant Pau a Ciutat Vella). Hi ha més cartells penjats als vidres de l’edifici multipremiat de la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni, són els del col·lectiu Defensem Biblios BCN, que fa setmanes que protesten per les males condicions en què han de treballar els bibliotecaris i bibliotecàries de la ciutat. Un dels cartells diu: ‘Falta manteniment’, i està enganxat ben a la vora de l’avís de tancament, és una resposta clara a les preguntes que ens fem els que ens hem quedat plantats amb les bosses plenes de llibres per tornar davant de la porta de la nostra biblioteca. 

Dimarts. M’arriba per diverses fonts que la situació de la Biblioteca Joan Oliver no és un cas aïllat. Que hi ha més biblioteques amb problemes de climatització que han de tancar aquests dies de calor forta. Que aquest és només un dels problemes que tenen les biblioteques de la ciutat, les biblioteques i els seus treballadors que fa setmanes que s’han organitzat per manifestar-se i fer saber als seus usuaris en quines condicions han de treballar. Que els falta personal i van desbordats. Fa temps, per exemple, que es fa córrer el rumor que tancaran la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai, per traslladar-la al Palau de la Premsa de l’avinguda de Rius i Taulet, perquè se’ls ha fet petita i perquè l’edifici necessita una reforma urgent. És un rumor que segons a qui preguntes és cert o no. Fa la sensació que la informació pel que fa a les biblioteques i el seu estat circula per vies oficials i extraoficials amb tons extremadament diferents, per dir-ho fi. És un tema complex d’abordar i tot just el deixo apuntat aquí perquè em fa la sensació que els mitjans no se n’han fet prou ressò, però no sóc ni de bon tros la persona indicada per explicar-lo amb el detall que mereix.

Dimecres. A les set ens plantem davant de les Escoles Griselda, al carrer del Parlament entre Borrell i Viladomat. Fem Sant Antoni ha organitzat una protesta sota el lema ‘Menys turisme i més escoles’ perquè aquest curs el barri l’acaba amb dos centres educatius menys. La Llar d’Infants Viladomat tanca per una pujada de lloguer impossible d’assumir, i les Escoles Griselda també han de tancar per problemes amb el local –el seu cas és difícil de resumir i no és just simplificar-lo parlant només d’especulació immobiliària, tant Educació com l’Ajuntament de Barcelona els han deixat també a l’estacada exigint-los una sèrie de condicions per ajudar-los que ja es veia que no podrien complir; tampoc sóc qui per explicar-lo amb pèls i senyals, us en podeu fer una idea llegint aquest article d’El diari de l’educació. Som uns quants els que ens trobem davant del que ja es pot dir que és l’antiga Griselda per fer paleses la nostra tristesa i la nostra ràbia. Hi ha diversos parlaments: la directora de l’escola, la presidenta de l’AFA, alguns ex-alumnes ja grans i uns altres que el curs vinent havien d’acabar la Primària a Griselda i ‘fer les colònies tot el grup junt’ –ara els repartiran per altres escoles de la zona, tots els alumnes de la Griselda, els separaran abans d’hora i amb un final interromput. L’ambient és trist però no vençut. Hi som i fem barri. Però no hi ha crits ni cap moment àlgid i després d’uns vint minuts a poc a poc ens dispersem. Per sort, ha vingut la televisió de la ciutat i se n’ha fet ressò. 

Dijous. He d’escriure l’article de divendres (el que llegiu avui) i el volia tornar a dedicar a una pintora fascinant, però la realitat del barri se m’imposa. Hi ha els desnonaments, hi ha les biblioteques en males condicions, hi ha les escoles que tanquen, hi ha la inseguretat en què viuen els comerciants del barri des de fa setmanes perquè cada nit hi ha robatoris –l’11 de juliol hi ha una concentració de protesta als Jardinets de l’Alguer–, hi ha l’allau de turistes que envaeixen la nostra vida diària muntats en artefactes amb rodes de tota mena i que intentem acollir o encaixar sense fer gaires escarafalls però costa, hi ha botigues de tota la vida que tanquen perquè n’obrin de noves que no estan pensades per als veïns, hi ha el que hi ha a tot Barcelona, el que a poc a poc esborra la ciutat de la gent per convertir-la en un destí turístic, hi ha l’emergència climàtica, i hi ha la calor que ho exagera tot i fa que al barri arrosseguem els peus mentre els carrers s’esborren, ens els esborren. 

Les enormes gomes del mercat immobiliari i turístic estan fent desaparèixer un barri que a més viu ara també una desatenció cultural i educativa que ens fa sentir encara més desemparats. Habitatge, seguretat, educació i cultura a la corda fluixa, poca broma. Però la gent som llapis i cada matí, encara que ens pesin les cames, sortim i tornem a traçar els nostres carrers amb tossuderia, amor i fe, fe en nosaltres mateixos, en la gent, que és l’única eina que tenim a l’abast, i que no s’esgota perquè es retroalimenta –és això el que vam fer ahir els més de cent cinquanta veïns que ens vam concentrar al carrer del Parlament. Ens queda això i no ho perdrem, guixarem i guixarem perquè no ens esborrin el barri. 

Ara la calor ens aclapara, i potser pintem més fluix, com si tot plegat fos un esborrany, però vindrà un nou curs, ens recompondrem i continuarem reclamant habitatge digne, seguretat al carrer i als comerços, educació per a tothom i biblioteca en condicions. Toca fer barri, fer ciutat, així, cadascú des del seu pam de terra, pessic a pessic, sumant les forces de tothom, cadascú la seva, que per petita que sigui si se suma pren tot el sentit del món. Un llapis sol fa una línia fina fàcil d’esborrar, un grapat premuts amb la nostra força tracen una ratlla fosca, forta i profunda que deixa una marca, un solc, per sempre al paper, la nostra, la de la gent. Només ens queda això; sense el ‘només’, sense el ‘ens queda’: som això, gent, i hem de seguir sent-ho.