El dietari de Joaquim Molas, el projecte fallit de tota una vida

El 15 de març de 2015, un dia abans que Joaquim Molas es morís, la historiadora de la literatura Rosa Cabré el va visitar a casa, com feia sovint aquells darrers dies, i li va preguntar què volia fer-ne, del seu dietari. Molas, que ja pressentia el desenllaç, va autoritzar-ne la publicació, alhora que va desautoritzar unes memòries que havia escrit amb la col·laboració de Marta Nadal. Quan Cabré i Maria Capdevila, vídua del catedràtic i estudiós de la literatura, van posar-se a treballar, van descobrir que el dietari era més aviat un treball en curs de tota una vida, format per carpetes de papers de mida diferent ordenats per anys, manuscrits i mecanoscrits, llibretes i agendes molt difícils d’ordenar. Hi havia des de texts més o menys acabats fins a esquemes i anotacions per desenvolupar.

De fet, allò que en diem el dietari de Joaquim Molas, i que finalment s’ha publicat amb el títol El mirall de la vida. Dietari 1956-2015 (Edicions 62), va ser el gran projecte vital d’aquest home de lletres. Doctorat en filologia romànica a vint-i-vuit anys, lector a la Universitat de Liverpool, professor als Estudis Universitaris Catalans i catedràtic, primer de la Universitat Autònoma de Barcelona (1971-1982) i, després, de la Universitat de Barcelona (1982-2000), Molas va ser per a Cabré “l’últim gran filòleg” d’una genealogia que provenia de Manuel Milà i Fontanals, la dinastia dels Rubió, Martí de Riquer o Antoni Comas, a qui va succeir. Destinat a ser medievalista, Molas va centrar-se en el segle XIX i XX, en un arc temporal que anava de Verdaguer fins a les avantguardes.

L’obra inacabada de tota una vida

Alhora, com a crític literari i editor, juntament amb el seu amic Josep Maria Castellet, va crear col·leccions, antologies i va exercir de “canonista” de la poesia contemporània, d’acord amb el marxisme imperant, que li va fer trepitjar alguns ulls de poll. Molas va ostentar un gran poder de prescripció i influència intel·lectual dins el panorama cultural català sota el franquisme, per dir-ho així, que li va crear una bona colla de deixebles –els coneguts com a “moletes”– i un grapat d’enemics. De fet, ell mateix gaudia de tenir-los, com es pot veure al dietari, perquè només els mediocres no en tenien.

Privadament, però, Molas va voler emular Michel de Montaigne escrivint un diari on quedessin apuntades les seves idees sobre la literatura, el país, la universitat…, des dels anys cinquanta, en ple franquisme, fins al 2014, amb les primeres manifestacions del procés. Un projecte d’enorme ambició pel qual, com recorda Cabré, Molas no acabava de trobar el to, preocupat per com havia de ser el resultat final d’aquesta obra literària.

Perfeccionista com era, mai va acabar de donar forma a un projecte de tanta envergadura, tot i que en va anar fent públics diversos fragments en diverses dècades. Com recorda Cabré, va estar-hi treballant, escrivint, reescrivint i estripant papers –que després va tornar a compondre de memòria– durant gairebé seixanta anys. Diu que Molas pensava a editar-lo, però mai d’una manera prou convençuda per a acabar-ho de fer, malgrat l’oferta d’Edicions 62 –amb la qual va estar estretament vinculada– de publicar-li’l. Segons Cabré, l’ideal de Molas era que quan es morís, algú agafés el dietari i en fes el que volgués. És a dir, que la responsabilitat ja no fos d’ell.

Un resultat desigual

I aquí rau el problema, que el projecte literari de tota una vida, és òbviament desigual. Almenys en la versió que se n’ha acabat publicant, que suma més de nou-centes seixanta pàgines. D’aquestes, cent cinquanta corresponen al que Molas ja va donar a conèixer en vida. Per tant, és el que es pot dir que va donar per bo en vida i probablement d’allò que Molas n’estava més segur i orgullós.

A partir d’aquí, s’acumulen prop de set-centes pàgines de textos inèdits, datats des de 1956 fins a 2015, però de volum i origen molt diferent. Dels vint primers anys del dietari, els fragments inèdits no arriben a cent pàgines. Resulta sorprenent que d’aquests anys clau de la seva vida, en quedin tan pocs records escrits, mentre en els seus darrers anys –quan potser la reescriptura i la destrucció és menys intensa– les pàgines es dilaten i s’esfilagarsen. A banda, als textos datats, s’hi afegeix un apèndix amb una cinquantena de pàgines de fulls sense data i de caràcter aforístic, uns altres fulls sobre l’escriptor català i la seva funció i una sèrie d’apunts per a la introducció dels seus dietaris, si és que mai arribava a publicar-los.

Silencis i papers estripats

Pel que fa al contingut, adeptes i adversaris han trobat a faltar passatges que van compartir amb ell o que bé haurien posat llum als seus enfrontaments. Fins i tot, un d’aquests darrers, el catedràtic Jordi Llovet, amb qui havia competit per la plaça que va quedar vacant amb la mort prematura de Comas, es va permetre de publicar al diari Ara un fragment fake en tota regla, que alguns lectors van prendre per veritable, del dietari de Molas, suposadament censurat per les curadores, en què es feia referència a aquest antic enfrontament entre ells dos i que per alguns lectors tenia el pebre que manca al monumental volum publicat.

Perquè, malauradament, les pàgines i pàgines del llibre resulten sovint un garbuix repetitiu i mal casat. Les pàgines sobre la relació personal de Riba i Espriu, no aporten gaire de nou al coneixement biogràfic d’aquests dos poetes, les reflexions sobre el dietarisme esdevenen sovint contradictòries i es troben a faltar meditacions literàries a l’alçada del seu mandarinatge i la seva ambició, més enllà del llistat dels seus projectes inconclusos, de les seves funcions acadèmiques, les seves lectures i altres apunts de caràcter personal. La tafaneria o l’afany d’intentar comprendre el personatge pot ser una opció per acostar-se al llibre, però no és condició suficient per a la lectura d’un volum mastodòntic, publicat i distribuït pels canals comercials.

De fet, la mateixa Cabré que recorda no ha quedat res per publicar, entre els papers que va llegar a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, està segura que Molas no hauria publicat aquest llibre de gairebé mil pàgines, sinó que n’hauria estripat la majoria. Perquè, els texts que conformen el dietari han passat per diverses fases “destructores”, atès que, per diversos motius, Molas va anar eliminant bona part del que havia escrit. Ho va fer quan van detenir el seu germà, el polític Isidre Molas, però també per la insatisfacció de no trobar el to exacte.

El fracàs de Molas com a escriptor

La publicació del Mirall de la vida, constata malauradament el fracàs de Molas com a escriptor. Un propòsit de consagració literària destruït per la seva permanent insatisfacció i el seu perfeccionisme obsessiu. De fet, ell mateix n’era conscient quan escrivia: “Porto, de manera irregular, des dels anys cinquanta, un diari on apunto idees i sentiments. Uns apunts que són repetitius, anecdòtics i desguitarrats. Una idea a vegades s’allargarssava oferint matisos fins que sortia plena, concisa. I periòdicament/de manera periòdica esquinço, des dels anys, cinquanta, el diari que vaig escrivint”.

La seva fallida com a escriptor, que se’ns presenta sense miraments amb l’edició d’aquest volum, no treu valor, però, al fet que els dietaris, malgrat tot, hauran de servir per valorar-ne la figura, quan hi hagi prou perspectiva. I hauran de ser una referència per a futurs estudis d’història cultural en què serà obligat de veure què hi deia un protagonista tan destacat de l’antifranquisme cultural clandestí, de la represa editorial en català i la modernitat universitària. Tant per les coses que diuen els dietaris (i com ho diuen) i per les que no diuen.