05.05.2020 - 21:50
Dijous 30. Em persegueix la soledat de la gent gran que s’ha anat morint a les UCI dels hospitals amb el consol proper de les infermeres i el comiat dels seus parents a través del mòbil. Recordo aquella escena del cant XIX de l’Odissea, glosada per Erich Auerbach a Mimesis, quan la dida Euriclea reconeix Ulisses en el foraster a qui renten els peus quan ensopega amb la cicatriu de la ferida que li va causar de jove a la cama l’ullal d’un senglar:
—Oh! Ulisses, ets tu! Fill meu, i jo no t’havia
conegut! Fins que l’he palpat tot ell, el meu amo!
–diu la traducció de Carles Riba.
Rememoro aquell dia que vaig relliscar damunt el terra sembrat de granets d’arròs a la galeria de la meva àvia paterna i em vaig precipitar sobre l’agulla d’una balança de platets que se’m va clavar al bell mig de la cuixa deixant-hi una cicatriu oblonga –encara visible, si t’hi fixes bé. L’altra àvia, la materna, tenia cura dels néts quan quèiem malalts: ens posava lavatives, cremava farigola a l’habitació, ens canviava de pijama, ens feia xocolata desfeta. Ella em podria reconèixer per la ferida a la cuixa, però ja no hi és (l’he somiada molts cops i se m’ha presentat al peu del llit per calmar nits turmentoses): sense ella, no queda ningú que em pogués reconèixer per la vella ferida a la cuixa. I penso altra vegada en els morts de les UCI i en la gran sort de morir-se amb algú al costat que guardi memòria d’una cicatriu al voltant de la qual s’hagi pogut aixecar la memòria d’una vida sencera.
Divendres 1. Fa uns quants dies que es va morir la meva primera xicota, una persona alegre, honesta i valenta. Res de Covid, en aquest cas: un càncer operat un any abans hi havia fet recidiva, i ella no va acceptar més acarnissament terapèutic. Amb la tendresa acumulada els anys joves, manteníem una relació esporàdica a distància. Era una bona lectora, una mica eclèctica: li vaig recomanar autors que no coneixia –els dos Roth, entre altres. Arran d’una conversa telefònica, es va adonar que no havia llegit un llibre meu i li vaig dir que l’hi faria arribar. Van passar els dies i, com que no deia res, li vaig trucar per saber si havia rebut el llibre –no cal dir com ha anat Correus aquests dies de confinament. S’hi va posar la seva filla, sola amb ella a casa per a assistir-la els últims dies: en aquells moments, li començaven a administrar el còctel final. Com que encara es mantenia lúcida, ens vam poder acomiadar i em va preguntar què li havia posat al llibre. ‘De com ens havíem estimat quan érem joves’, li vaig dir –cosa, d’altra banda, absolutament certa. Com que ella vivia sola, i hauran tancat la casa, el meu llibre deu vagar pels espais siderals de l’oblit. Auden deia, a propòsit de Poe, que allò que qualsevol autor espera de la posteritat és justícia, i la maledicció que tem és esdevenir un nom lligat a dos o tres llibres coneguts, mentre la resta de la seva obra no és llegida, o esdevenir l’ídol d’un petit cercle que llegeix cada mot escrit amb la mateixa reverència acrítica. La tercera maledicció, no prevista per Auden, haurà caigut, humilment, sobre el meu llibre.
Dissabte 2. Avui tocaven a desconfinament i m’havia fet a la idea de provar de sortir a veure el món. Però ja era migdia quan m’he adonat que havia passat el matí netejant el bany, netejant la cuina, bullint dues olles de verdura, rentant els caputxons de les teteres –l’anglès Art&Crafts per al te de l’esmorzar de les onze i el blanc amb brodats vegetals per al te de les cinc–, etcètera. I mira que m’havia fet la reflexió que, en tant que escriptor i dietarista, tenia l’obligació de ser testimoni –d’aixecar acta– de l’estat del personal un cop alliberat de la cleda autonòmica pels missatgers de la ‘nova normalitat’. He arribat a la conclusió que no era per hipocondria, agorafòbia, misantropia, o qualsevol altre trastorn de presoner –n’hi ha que en diuen ‘síndrome de la cabana’: la Bel Zaballa n’ha parlat, abans d’ahir, en aquest paper. Però una amiga lleonesa que viu a Madrid m’ha dit que era, senzillament, por. No m’ho vull creure: senzillament, no vull ingressar en la ‘nova normalitat’. No tinc ganes de trobar-me, indefens, davant una generació –la meva– sotmesa, primer, al rigor franquista; arraconada, seguidament, pel miserabilisme autonomista; decebuda, abans d’ahir, per la tebior independentista; i ara, confinada pel despotisme provincial.
Diumenge 3. Quan vaig amunt i avall del pis per moure les cames, i arribo als finestrals del balcó de muntanya, els ulls em van a parar al balcó de la casa de davant, on la gent jove acostuma a prendre el sol de migdia. Sé apreciar la bellesa, i no em tinc pas per un voyeur, però hi he trobat a faltar l’habitual noia esvelta del biquini gris i negre. Potser ha sortit a trobar la ‘nova normalitat’, he pensat. El cas és que tampoc no m’he decidit a sortir al carrer amb els de la meva generació: caminar sol, entre gent de la teva edat, només accentua la teva soledat. Millor a casa. A la tarda, cap a les vuit, comença la serenata diària del veïnat del pati interior de l’illa, un decorat que recorda, inevitablement, La finestra indiscreta. De primer, arriba una remor remota, com de sirena de vaixell al moll que imposa un silenci expectant; seguidament, hi compareixen rostres i cossos per finestres i balcons, que comencen a aplaudir en homenatge als esforçats sanitaris que salven vides als hospitals; hi intervé un quartet format per trombó, corneta, flauta i guitarra (o llaüt, o cítara), amb un fons ocasional d’harmònica, que desentonen amb el ‘Bella, ciao!’, la ‘Pantera Rosa’, l’Himne de l’Alegria, ‘Carros de foc’, la Internacional, ‘l’Estaca’ i ‘la Cucaracha’, sovint acompanyada de la lletra:
La Cucaracha, la Cucaracha,
ya no puede caminar,
porque no tiene,
porque le falta,
marihuana que fumar.
Per acabar, el trombó fa el ‘ta-ta-ta-tata-ta-ta’ de retreta, la gent es retira i el silenci torna a ensenyorir-se de l’illa de cases. La plaga s’ha detingut un quart i ja pot tornar a la càrrega fins al concert de l’endemà. Sense solució de continuïtat, en un quart, el veïnat ha transitat entre la normalitat esportiva i provincial del matí, quan omplia el balcó marítim de l’antic Somorrostro, i el confinament autonòmic i quotidià del capvespre. Diguem-ne la ‘nova normalitat’.
Dilluns 4. Les declaracions de Javier Cercas a El Periódico sobre la irrupció de la història, que, segons ell, el va fer patir més la tardor del 2017 que l’actual crisi pandèmica, obliden que aquella irrupció va ser l’acte conscient de molts milers de persones que pretenien expressar democràticament –i, a més, pagant-ne la despesa– la voluntat d’alliberar-se del jou espanyol sense atacar físicament ningú; en canvi, la crisi pandèmica és l’acció cega d’una naturalesa rebel al domini inconscient de la nostra espècie i una mostra dels límits del poder humà per a manegar al seu aire la vida al planeta. La mateixa indiferència de Cercas respecte al càstig cruel, indiscriminat i massiu que van patir milers de persones a mans de les forces repressores de l’estat –’a por ellos’– ens permet d’inferir que el nombre de morts de la pandèmia tampoc no li dirà gran cosa, a l’escriptor extremeny d’adopció gironina: és el problema de posar majúscules a la Història i la Crisi, o de narrar les aventures d’Homenots, mentre s’ignora el patir concret de les persones reals –que no és pas el mateix que el de les reials persones. Amb el pretext d’allò que va patir la tardor del 2017, Cercas mostra la ferida oberta dels intel·lectuals espanyols amb comptades excepcions: no poden acceptar de cap manera l’alteritat. I tan ferits n’estan que, implícitament, i d’una manera toscament inhumana, posen sobre la taula tants de morts presents com de futurs, si molt calgués, abans que acceptar la voluntat libèrrima dels que malden per fer història a la menuda i en minúscula. Arribats al límit, aquests intel·lectuals espanyols, des de posicions pretesament d’esquerres, són portaveus del més cru dels feixismes, perquè neguen l’altre bo i exhibint, impúdicament, uns sentiments primaris, abocats pel broc gros, sense mediació. Creuen tenir raó per damunt de tot i de tothom, i no dubten a donar suport al poder que calgui per a imposar-la. La política, doncs, els és tot punt innecessària, si no és per aixecar tantes barreres i trinxeres com calguin contra allò que destorbi el seu domini omnipotent: ¿i no és, precisament, aquesta concepció del món, es disfressi com es disfressi, la base i la justificació de qualsevol autoritarisme, de tots els feixismes? Perquè la política, com la cultura, és intermediació entre allò que és primari i allò que és civilitzat, o sigui, la creació i la recreació d’espais simbòlics d’intercanvi per a dirimir el conflicte del ser humà amb la naturalesa i amb la societat. Com deia Mazzarino, la política és l’art de simular i de dissimular: simular que vols una cosa, quan en pretens una altra, i dissimular els teus objectius mitjançant simulacres i miratges. Pot semblar un cinisme de maquiavel·lisme tòpic, aquesta cosa del simular i del dissimular, però, de fet, és una declaració de principis contra emocions primitives, primitivament exposades, com ha fet Cercas: es tracta de l’art d’apaivagar la infèrtil prevalença de l’ego en contrast amb la fecunda modèstia de la col·lectivitat –com succeeix amb els jocs, la música, o la literatura, que exigeixen perseverança i humilitat a qui s’hi acosti si vol conèixer el secret que amaguen. Com la política, per cert.
Dimarts 5. La meva amiga lleonesa de Madrid té raó: no he sortit al carrer perquè em fa por. Però cada matí canta la puput i les tórtores parrupegen a les velles alzines del pati interior d’illa on roman un cobert de l’antic mas.
