28.04.2020 - 21:50
Divendres 24. La globalització se sustenta en una ideologia relativament senzilla i gens nova: l’imperi del mercat és el requisit indispensable per a garantir el desenvolupament a tots els racons del món; aquest desenvolupament és alhora el garant i suport de la democràcia a escala universal; i aquesta democràcia és, amb totes les seves variables, l’únic sistema de representació política capaç de permetre que el mercat funcioni al servei de tothom. Un circuit autosuficient en forma de peix que es mossega la cua, en què el mode de producció capitalista seria la culminació necessària del progrés humà. Dissolució de la política en l’economia, de les llibertats en les necessitats, res de conflictes: harmonia mundi. En aquest sistema, el territori és concebut com a espai de remodelació, una tabula rasa sense memòria: és un contenidor de reserves naturals i humanes, un mòdul de càlcul geostratègic. La seva conservació forma part d’aquest càlcul, és una part alíquota de la reproducció del sistema. Tambéterra de reconquesta en temps de plaga: províncies espanyoles. Els pobles són la part humana de la reproducció del sistema en un territori determinat: la seva història és interpretable (i negligible i negable), la seva cultura és absorbible (i fagocitzable i exterminable), i la seva llengua és prescindible (i arraconable i minoritzable), d’acord amb les exigències de reproducció del sistema i la capacitat d’adaptació a aquestes exigències. També massa anònima indiferenciada en temps de plaga. La persona és la unitat de càlcul mínima de l’empresa mundial: unitat d’explotació i de conservació per a la seva reproducció com a mercaderia, unitat de conversió i de reconversió per al consum de mercaderies. També unitat comptable de baixes anònimes en temps de plaga.
Dissabte 25. Els moviments antiglobalització han fracassat i han estat integrats dins el sistema perquè no han sabut que a l’ofensiva global del capitalisme en els àmbits de territori, pobles i persones, només s’hi podia oposar un moviment que abastés el conjunt de tots tres, en tant que productors d’història: qualsevol escissió, separació o decantació entre els àmbits esmentats només podia afavorir la penetració de la punta de llança de la globalització dins la carn (el territori), la sang (el poble), o l’esperit (la persona) de la humanitat. Però aquests moviments han vist el territori i la seva formació històrico-cultural i material com una part alíquota en la defensa del medi contra depredadors i especuladors; tanmateix, els pobles que hi formen una unitat indestriable, amb la seva història, la seva cultura i la seva llengua, els han considerat, especularment, com a destinats a dissoldre’s en una humanitat refundadora d’una nova fase històrica del planeta…a partir de pobles que haurien de renunciar a la seva història. O més ben dit: dels pobles que no posseeixin estat, car, aquells que sí que en tenen, d’estat, semblen tenir garantida una presència indiscutible en els afers de la humanitat del futur. D’aquí que, integrats en el sistema, decideixin que són els pobles que no tenen estat els que han de fer ‘política’ només quan soni el xiulet del ministeri de torn, en temps de plaga. O que acceptin humilment, en temps de plaga, la militarització del poder públic enfront de la gent confinada per induir-hi la por abans que la ferida social comenci a supurar.
Diumenge 26. Per a Robert Musil, segons que remarca Josep Casals a Afinidades vienesas, la moral és solidesa i repetició, pilots de conceptes entorn dels quals s’alcen lleis, regles i fórmules per a cobrir el ventall de decisions morals quotidianes. Ben al contrari que l’ètica, arrelada a l’àmbit personal, fluid i irrepetible, en tant que experiència d’allò que és absolut, íntim i transcendent. Occident ha cregut en una veritat única, resultant del progrés, expressada en una sola i única consciència, però ja deia Bahktín, a propòsit de Dostoievski, que es pot perfectament admetre i pensar que una veritat única exigeix una multiplicitat de consciències. (Todorov encara hi afegia: ‘L’interhumà és constitutiu de l’humà.’) I ara que potser la veritat única del neoliberalisme pot entrar en crisi, caldrà veure si es pot arribar a una sola consciència general en benefici de la vida –140.000 famílies a Catalunya amb tots els membres sense feina ni recursos per a sobreviure.
Dilluns 27. Quan llegeixo anuncis de la mort sobtada de gent gran en moltes piulades de Twitter rememoro el dia que es va morir la mare de Cisco Alonso: tenia mal de cap, la filla va anar a buscar aspirines a la farmàcia i, en tornar, ja era morta. Leopardi recordava que, de petit, quan veia marxar una persona considerava la possibilitat de no tornar-la a veure mai més: ‘Ecco l’ultima volta, non lo vedrò mai più.’ (Un ‘mai più’ del qual devien sortir tots els esgarips de les dives de l’òpera romàntica.) Però jo no sóc pas una ‘persona natural’, com deia Leopardi que eren els nens (tot i que ell, malalt congènit, coneixia les conseqüències del confinament), sinó una ‘persona afectada’ pels estralls de la vida, les rutines que anomenem cultura, i la visió d’un aire blau fosc com el del poema de Larkin: ‘That shows nothing, and is nowhere, and is endless.’
Dimarts 28. Malefici de l’última carlinada al Moianès. Patrulla que torna amb la paga, els assalten i assassinen; per dissimular la sang vessada, maten unes cabres i enterren els morts, però els cavalls tornen com gossos fidels al lloc on han soterrat els seus amos. Mentrestant, el fat ha fet el seu fet: en una de les parets del gran casalici de la ignomínia roman l’empremta d’una mà ensagnada que cap fregall ni cap terra d’escudella no sabran netejar. Els segadors no voldran aixoplugar-se sota el sostre de can Muntanyola, perquè cada nit, mentre dormen, senten que una mà freda els frega les galtes…Els que hem de romandre sols a casa, hem sentit alguna cosa semblant, més d’una nit: ja veurem si, en recuperar petits instants de llibertat, escampem aquella boira que fa domini fosc o, espantats, ens tornem a refugiar sota l’emparança de la por que frega galtes amb mà freda…
