Diari ociós d’un confinat

Dijous 16. Remenant vells papers, ensopego amb el núm. 3 d’una revista efímera, ‘KO, la revista (in)digna dels Països Catalans’. Hi ha un article significatiu dels efectes dels pactes de la Moncloa del 1977, que tanta gent voldria reviure per reforçar el règim del 78. Tracta de l’absentisme, que la patronal de la CEOE, del patró català Carles Ferrer Salat, va poder colar, entre moltes altres coses, a través del govern de la UCD i dels partits dits de l’oposició (PSOE, PCE, Convergència) que els van acceptar. Aquest ‘absentisme’  incloïa, en el còmput final, fets com la baixa per malaltia o per accident de treball o no, les llicències i permisos de tota mena, el temps ‘perdut’ en les activitats sindicals, el temps dedicat a les innombrables gestions burocràtiques (carnet d’identitat, fe de vida…), les visites ocasionals al metge, el temps per a examinar-se, i, naturalment, les vagues i més alteracions del ritme de treball. I per on va començar a aplicar-se aquest còmput? Per les dones casades i mares de família. Així, a la factoria de la Clausor de Castellbisbal, durant les vacances, van ser acomiadades d’una tirada 22 dones (sobre un gruix de 23), aplicant-los l’article 39 i següents del decret de ‘Relacions de Treball’ sobre absentisme laboral, per castigar cinc dies de vaga que van acabar amb un laude de misèria i que va ser aprofitat per CCOO per desprestigiar i fer inservible el comitè d’empresa. Cosa que va servir a la patronal per a passar a l’ofensiva. Els homes treballadors no hi van respondre: es va estendre l’opinió que les dones s’ho mereixien, que la culpa era d’elles per no pencar, que eren unes irresponsables i demanaven molt, però que no complien la seva obligació, que era la de treballar. ‘Les acomiadades –deia l’article– no van saber defensar el seu cas davant les crítiques dels companys. No van defensar la seva vida quotidiana de treballadora. Van tenir por d’anar al fons. D’explicar que no era un problema de fills i mares […]. La vida quotidiana es muntarà d’acord amb aquesta vida de fàbrica: l’educació dels nens serà la que sigui compatible amb el treball dels pares, l’activitat sexual anirà d’acord amb els horaris de la fàbrica, la vida privada de cadascú tendirà a ser una reproducció de la vida de fàbrica (autoritarisme, funcionalisme, impersonalitat) i esdevindrà un simple lloc de recuperació de forces físiques i de fugida violenta de la consciència de cada dia. Però no, tot això no té importància, les obreres són fetes per a treballar.’

Glossa: Hi va haver denúncies, tancades, segudes, demandes a Magistratura, crides a la solidaritat… enmig de l’ambient hostil dels companys de fàbrica, que no tenien confiança en les acomiadades. En el fons, hi havia un raonament poc o molt acceptat, però present: les noies casades i amb fills han d’ocupar-se de la casa. Això és el que va dir l’empresa en un dels judicis, entre la riota general, però després es va comprovar que, també, una part de les acomiadades, havent guanyat el judici, van preferir ser indemnitzades abans de tornar a la feina: un 50% van deixar l’empresa. Era el moment d’aclarir, des d’una perspectiva de classe i feminista, què significava el terme ‘absentisme’ i l’interès que un treballador cal que tingui respecte del treball assalariat. La victòria obrera va ser pírrica. I Clausor es va quedar sense cap organització de fàbrica – ni tan sols comitè d’empresa. Ja ens ho advertia Simone Weil: ‘La contradicció és la nostra misèria, i la percepció de la nostra misèria és la percepció de la realitat.’ Era l’any 1980.

Divendres 17. Vasos comunicants impensats. Llegia la versió castellana de les Histoires naturelles, de Jules Renard, il·lustrades per Toulouse-Lautrec, i, en deixar-les, se m’acut de tornar a veure Contes de Tokyo (Tokyo monogatari), la pel·lícula d’Ozu.  Quan s’acaba, em sento sorprès per un sotrac emocional davant les imatges caçades a la pel·lícula i les torno a projectar sobre un personatge masculí granadet. I potser…

…potser els fills, pesants com granotes de bronze, no havien respost a les seves expectatives de pare, com en Koichi; o se n’havien anat massa aviat com cavalls petaners i, passats els anys, l’home temia que no arribessin a temps al seu funeral, com en Keizo al de la seva mare.

…potser feia dies que la colometa amb qui s’havia donat el bec no pensava en ell, com la Noriko amb el difunt marit; o maldava per controlar-ho tot –com Shige la Corb– i es limitava a posar-li bé el coll de la jaqueta.

…potser volia emborratxar-se amb dos micos bevedors d’una gràcia primitiva, com en Hattori o en Numata, però ja no li quedaven amics amb un llampec fugisser a la mirada.

…potser volia fer el viatge tardoral de la formigueta Tomi i del cargol Shukichi, però l’esposa no en va tenir ganes.

…potser vivia sol, com el vidu Hirayama, un llangardaix, fill espontani de la pedra, i els dies se li feien massa llargs.

…potser portava un present no merescut, un rellotge-relíquia com el de la sogra de la Noriko, cigne que picoteja núvols de cotó.

…potser fou un gall de cort que també volia ser gall de campanar i va decidir, esperit vulgar, que la vida sempre és decebedora.

Glossa: Jo vull ser una cabra vella i menjar-me els fulls del llibre oblidat.

Dissabte 18. Atès que totes les coses, pensades i decidides amb criteri, necessiten ser expressades amb eloqüència; i atès que les coses dites amb eloqüència tenen més efecte sobre els esperits que les escolten que si no són exposades sense aquesta gràcia; atès tot plegat, podem afirmar que Mercuri, deu de l’eloqüència, no prodiga els seus favors a la portaveu del govern de Madrid ni al cap d’estat major de la Guàrdia Civil. En un gravat fet a partir d’un dibuix de Mantegna, la ignorància regna dalt de tot envoltada dels vicis; la virtut és cremada en un racó, abandonada en un altre, amb el resultat que la humanitat cega, perduda, s’estavella a la part inferior en una canal de pedra, sense sortida, on s’amunteguen els cadàvers. Mentrestant, Mercuri, agenollat vora el fossar, allarga una mà a un desgraciat, que s’hi aferra amb totes les forces. Espera del déu que el salvi de l’abisme on jeuen, barrejades, les ànimes víctimes de la ignorància, l’única enemiga de la virtut, segons el vell Plató.

Diumenge 19. En algun lloc, Borges diu, citant Schopenhauer: ‘Jo sóc els altres, qualsevol home és tots els homes.’ Pel que fa a ell mateix, segur que Borges té raó, amb els seus laberints, cosmogonies i jocs de miralls: tant podia ser l’assassí com el mort, la jugular tallada i l’íntim ganivet que la perfora. Però a mi m’hauria agradat ser Tolstoi i no me n’he sortit. I vés a saber si, en lloc d’escriure el Quixot, Pierre Menard no volia ser, en realitat, Cervantes…Proveu, tanmateix, d’identificar-vos amb aquest 45% de dones de més de vuitanta anys que, segons Crític, s’estan soles a casa en temps de Plaga; o amb aquestes 2.088 dones ateses de violència masclista durant l’estat d’alarma; o amb les 55.000 famílies sense connexió d’internet en temps de criatures en edat escolar tancades a casa, de les quals un 85% no va sortir mai al carrer les dues primeres setmanes de confinament; o amb els assetjats i colpejats per policies racistes… També la literatura té els seus límits.

Glossa: Ja no voltarà més pel barri la senyora que arrossegava cinc carretons de la compra plens a vessar de draps i estris. Com que només els podia moure de dos en dos, feia tres viatges cada deu metres, el trajecte mínim. La senyora era molt neta. Portava una gavardina negra de coll folrat, un vestit blau amb grans flors d’un lila plujós i unes sabatilles d’esport sense cordons blanquíssimes. Solia rentar les fulles d’enciam en una font de la Gran Via i es preparava amanides variades en carmanyoles. On dormiria aquella senyora, que no veia el temps passar amb un afany tan proper i alhora tan llunyà del d’una mestressa de casa? Sorda al xivarri, caminava a poc a poc, pagesa capcota i capblanca per fer-se el jornal. En el seu arrossegar incessant, jo hi veia la representació sense escarafalls del treball sord i circular de les bèsties de càrrega de la història –la seva llar. No resignada, autosuficient, car les havia vistes de tots colors.

Euga de l’última carretada: jo hauria volgut ser el teu poltre i abeurar-me a la teva font.

Dilluns 21.  Totes aquestes vaguetats de l’esperit són per a fer que ‘estigui amb si mateix’ o perquè ‘visqui amb si mateix’, com volia Ciceró,  a fi de llicenciar-lo dels serveis de la passió, l’ambició, les rivalitats i les enemistats… però, sobretot, de la voluptat –’esca dels mals’, segons el vell Plató– que, en la gent gran, com Ciceró mateix posava en llavis de Cató el Vell, no és gens recomanable, perquè arriba a extingir tota llum de l’esperit. No és cosa de discrepar, ara, dels savis antics, però la indefinició de les edats, la confusió dels gèneres i el capgirament dels costums han fet canviar una mica les coses d’ençà del 44 aC. Com deia aquell anglès, els joves posen molta imaginació en l’acte amorós mentre que els vells hi posen fantasia. D’alguna cosa ens havia de servir la literatura…

Glossa:

Dins el recambró buit, només quatre parets

totes entapissades d’un color verd unit,

hi ha una aranya esplèndida, encesa i flamejant;

i en cadascun dels flams s’abrasa

un impuls lúbric, una lasciva passió.

Dins la cambra petita, que brilla, il·luminada

per la foguera de l’aranya, violenta,

no és gens ordinària, aquesta llum que en surt;

no és pels cossos tímids que ha estat feta

la voluptat d’aquesta ardor.

(Cavafis, ‘Aranya’, versió de Joan Ferraté).