Diari ociós d’un confinat IV

Divendres 8. Celebracions oficials a Europa de la derrota del nazisme; aquí, muts i a la gàbia, com si no haguéssim tingut víctimes als camps de concentració (fins l’any passat, no constaven al registre els 4.427 morts i no hi va haver cap monument de memòria a escala de tot l’estat), records personals –Neus Català, fins abans d’ahir–,  literaris –Amat-Piniella, Montserrat Roig sobre els catalans als camps de concentració–, organitzatius –Amical de Mauthasuen–, o impostors –Enric Marco. Entretant, el Comitè Internacional de Mauthausen celebra la seva conferència anual –aquesta vegada, virtual, i amb protagonisme especial per a la gent jove. La literatura té capacitat per a descriure el sofriment de la humanitat? Com deia Sebald a propòsit de Hölderlin, hi ha moltes formes d’escriure, però només en literatura, per damunt del registre dels fets i de la ciència, es pot intentar la restitució. Recordo aquell passatge de Vonnegut, quan era a Dresden durant el bombardeig aliat de la ciutat el febrer del 1945: «No vam arribar a veure la tempesta de foc. Estàvem en una càmera frigorífica sota un escorxador amb els nostres sis guardes i fileres i fileres de despulles de bestiar, porcs, cavalls i xais. Si haguéssim sortit a donar un cop d’ull, ens hauríem convertit en els típics àtoms de foc: una mena de trastos de fusta carbonitzada de tres o quatre pams –éssers humans ridículament baixets, o enormes saltamartins fregits, si ho preferiu.»  O  aquell fragment de K.L. Reich, quan Amat Piniella descriu les cambres de gas de Mauthausen: «Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres en comptes d’aigua en sortia gas, que aviat saturava l’aire. L’agonia era esgarrifosa: embogits per la desesperació, molts s’estavellaven el cap contra les parets; altres es llançaven damunt els seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns es ficaven els dits fins al fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… A poc a poc anaven caient, els uns damunt els altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos.» Entra, ara, en escena la kultur alemanya, que tanta cura va tenir a separar-se de la política democràtica com per a permetre la barbàrie nazi, per dedicar-nos una ganyota burlesca. Arran, justament, del bombardeig de Dresden, els pocs avions alemanys que encara podien sortir a enfrontar-se amb els avions aliats, volaven en cercle mentre esperaven informacions en clau per saber on s’havien de dirigir a obstaculitzar les ràtzies enemigues. Un d’aquells avions alemanys, mentre sobrevolava Estrasburg, va escoltar l’emissió d’una gravació radiofònica d’uns valsos d’El cavaller de la rosa, l’òpera de Richard Strauss, i els seus tripulants –dos dels quals, amb doctorats universitaris– van pensar a l’acte que s’havien de dirigir a Viena, on no van trobar cap indici d’un atac aliat; aleshores, l’artiller, no menys culte que la resta, va recordar que l’òpera de Strauss s’havia estrenat a Dresden, però, un cop arribats, van haver de girar cua perquè la cosa ja no tenia remei.

Dissabte 9. Entre el 2016 i el 2020, he entrat i sortit centenars de vegades d’UCI hospitalàries per atendre familiars i amics: en tres tandes al Clínic i en dues tandes a Sant Pau. Hores i hores de guàrdia, de visita als malalts, de reunions amb metges, d’esperança i derrota. Enmig del tragí del personal sanitari, els visitants fèiem fila de figures d’un decorat, a vegades amb sensació d’inutilitat, a vegades com si ens fiquéssim on no ens tocava, sempre sense consciència del pas del temps i, sovint, del propi cos. Però les figures del personal sanitari que anaven i venien també semblaven formar part  del decorat, fins que no hi entraves en contacte per inquirir informació amb ànsia, per entreveure senyals de progrés en el seu posat, o per caçar un bri de seguretat al vol. El contacte, per càlid i agraït que fos, es dissolia en la immediatesa del nostre neguit: estaven a la nostra disposició, al servei de la nostra ansietat. Aquest vespre van passar per TV3 un reportatge amb responsables d’urgències i UCI de distints hospitals –Vall d’Hebron, Bellvitge, del Mar, Sagrat Cor, Sant Pau, Clínic– que ens explicaven el sofriment quotidià de tot el personal que es feia càrrec de la riuada de malalts de Covid que els arribaven. Un d’aquells metges em va cridar l’atenció perquè, en el moment de recordar que no podia saber quant de temps feia que els seus fills no anaven a escola, per la senzilla raó que havia perdut la consciència del temps, no gosava mirar a la càmera. I a un altre se li ensorrava el cap al pit quan es preguntava per les seqüeles que els esperaven un cop superat el tràngol. De cop vaig sentir els ulls plens de llàgrimes: aquell personal sanitari ens demanava que ens poséssim a la seva disposició, que estiguéssim al servei de la seva ansietat.

Diumenge 10. Acostumat a no veure ningú i a no ser vist, quan em porten menjar i entreobro la porta, veig en els ulls de l’altre –un fill, una amiga– la figura deforme de mi mateix, barbat. I em demano si els podré tornar a veure com els que eren o com a visitants ocasionals que fugen d’un espectre barbat.

Dilluns 11. Parlo amb un amic del discurs d’en Jaume Asens al Congreso, en què comparava Torra amb el virus i etcètera. Un discurs que lliga amb la irrupció de cavall sicilià de Pablo Iglesias en la política catalana atacant David Fernàndez i amb les pitjors escenificacions de Joan Coscubiela. Increïble relliscada per incompetència comunicadora o caiguda abismal en la deshumanització imposada pel discurs del poder? No importa. El mal ja és fet i, malgrat les disculpes de l’endemà, és una taca inesborrable en la carrera d’una persona provinent del BEI, participant activa en els moviments antiglobalització i en la defensa dels drets humans. Per a mi, el bacil que corroeix els comuns és l’ambició de poder que els va portar a acceptar l’alcaldia de Barcelona amb un vot absolutament espuri, que els ha deixat tacats inesborrablement. Però Asens, que havia patit la disputa pam a pam del poder amb la tecnocràcia municipal, no sembla haver-ne tret les conseqüències. I ara és ell, l’infectat.

Dimarts 12. El Glòria va esquerdar el pont del Petroli i l’Albiol l’acabarà ensorrant per sempre més. Substituir la política per les emocions té això de dolent: un dia, l’antic pantalà, un buc rovellat i perillós, va ser substituït per un pont de més supòsit, que, amenaçat també de mort, va ser rescatat, romànticament, per un senyor que el va repintar: la gent en va fer un símbol badaloní. Però la vella andròmina tenia substància històrica, perquè va ser l’escenari dels jocs i banys dels fills de la feréstega classe obrera industrial badalonina desapareguda, a diferència del Club de Natació, on anaven els nens més polits. I el pont refet i repintat només ha comptat com a símbol susceptible de ser enderrocat segons com bufi el vent, perquè havia esdevingut un passeig de diumenge, una mena de substitut per als que baixen de la perifèria del que va ser la Rambla per als del centre de la vila. La meva germana volia aprofitar els primers dies de bonança de primavera i els començos del desconfinament per escampar-hi, amb una certa clandestinitat, les cendres de ma mare –sembla que per exprés desig de la difunta. M’estranyava molt, perquè ma mare era del camp de Cartagena, i la seva platja era a Los Alcázares del mar Menor, però què hi farem. No l’havia vista mai amb vestit de bany, la meva mare, ni a la platja del pont del Petroli –les Roques– ni a cap altra, tot i que em consta que, de joveneta, hi anava a fer esport –i llegir el Zaratustra de passada– amb la colla cenetista i naturista del barri. Li diré a ma germana que esperi temps millors, quan les dites esquerres progressistes i tal sàpiguen fer baixa política –n’hi ha d’altra?– i posin fi a la desgràcia que s’ha tornat a abatre sobre la ciutat. Aleshores, que ja no hi haurà pont, ho podrà fer a flor d’aigua, vora les Roques, on el vent no les hi tirarà a la cara.