28.02.2019 - 20:20
|
Actualització: 28.02.2019 - 21:15
A Juan Ignacio Zoido, el ministre responsable de la brutalitat policíaca de l’1-O contra els votants, no li han pogut ensenyar avui a la sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol cap imatge d’aquella violència. No és pas cap detall menor, ni cap anècdota, sinó que és la constatació que, amb les declaracions dels testimonis, ja hem entrat en la fase dura del judici, aquella en què cada part juga les seves cartes. El president del tribunal, Manuel Marchena, n’és molt conscient, i avui ha exhibit un canvi substancial en les formes, fins ara d’un garantisme presumptament exquisit. L’aparença de neutralitat era un requisit al començament del judici, amb totes les càmeres enfocant-los, tothom pendent d’ell. Ja havíem explicat que, en relació amb les decisions més de fons, aquelles que afecten més directament la igualtat d’armes amb què treballen acusacions i defenses, això no era tan així. Però avui ja ho ha fet d’una manera més descarada, quan l’advocat Benet Salellas, de la defensa de Jordi Cuixart, ha volgut exhibir a Zoido un vídeo de la violència de la Guàrdia Civil al col·legi electoral de Sant Julià de Ramis l’1-O, allà on havia de votar el president Puigdemont. Marchena ho ha impedit. Ahir Rajoy es va haver d’empassar les ferides que els agents van causar a la gent que va anar a votar a Sant Carles de la Ràpita i la primera setmana Marchena i els altres sis magistrats van haver de veure la puntada de peu voladora a les escales del Pau Claris. Però ja n’hi ha hagut prou.
Marchena no diu pas que no es puguin projectar els vídeos, sinó que ja els veurem en la fase de la prova documental. No pas ara, amb els testimonis. Salellas li ha recordat la importància de fer-ho amb un testimoni com Zoido, per confrontar allò que va passar amb les afirmacions que feia, perquè constatés que efectivament els agents de la Guàrdia Civil havien actuat d’una manera que violava el protocol d’actuació, que diu que no es pot pegar a la part superior del cos ni a la cara. L’informe de Núria Pujol-Moix especifica més d’un centenar de traumatismes a cap i coll i prop de tres-cents en zones superiors del cos. No ho hem pogut veure en imatges. El criteri ha canviat, justament avui, l’endemà de l’incident amb Antonio Baños i Eulàlia Reguant, que no van voler respondre com a testimonis a les preguntes del partit d’extrema dreta Vox.
A Marchena li ha canviat el gest. Avui ha estat més tens, més encrespat, més intransigent, sense la màniga ampla que ha volgut exhibir durant les primeres setmanes de judici. Sembla que ell i els altres magistrats (recordem el jutge Luciano Varela picant indignat amb els papers a la taula quan Baños refusava de respondre) han volgut dir prou. I la caiguda de la màscara garantista arriba molt poc abans de la fase de declaracions de testimonis de comandaments policíacs, que es farà la setmana vinent. Ha arribat el dia que Zoido ha vingut com a testimoni, un aperitiu del que pot venir la setmana vinent. S’ha espolsat les puces de sobre, l’ex-ministre, sobre la responsabilitat de la violència real de l’1-O, la de la policia. Diu que ignorava quin dispositiu es va preparar perquè actués la Guàrdia Civil i la policia espanyola el dia del referèndum i amb quins criteris van actuar, i per què van anar justament als col·legis on havien de votar Puigdemont, Junqueras, Forcadell i més dirigents. Rajoy i Sáenz de Santamaría deien que tampoc no en sabien res, del dispositiu, que ells parlaven amb Zoido. I aquest també diu que ell no n’era responsable, que això era cosa de Diego Pérez de los Cobos, que declararà previsiblement dimarts vinent
Zoido, de testimoni a acusat
Amb l’interrogatori a Zoido, el més llarg de la jornada, els advocats de les defenses han situat de nou el judici en el punt que hauria de ser l’objecte, és a dir, en qui fou culpable d’aquella repressió, d’aquella desproporció planificada i executada sense miraments. Zoido, de testimoni a acusat. Els advocats Salellas, Pina, Melero i Van den Eynde n’han extret unes quantes perles i moltes contradiccions. Com ara que hagi estat incapaç de sostenir amb proves o fets concloents les afirmacions que desconfiava dels Mossos d’Esquadra i del major Trapero ja abans del Primer d’Octubre per a dur a terme les ordres de la fiscalia, primer, i de la jutgessa Mercedes Armas després de fer tancar els col·legis electorals. O quan li ha caigut a terra un argument repetit manta vegada per ell i els seus amplificadors mediàtics de fa un any: que el desplegament de sis mil mossos l’1-O era insuficient, passant per alt que aquell dia els agents de la policia catalana van fer més hores en conjunt que no les que van fer en les eleccions imposades del 21-D. O per exemple quan Xavier Melero li ha fet veure la poca eficàcia de les actuacions de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola el dia del referèndum per substituir la feina dels Mossos: entre un 5% i un 10% de col·legis tancats i més de mil ferits. I encara més: la contradicció flagrant entre allò que van fer aquells dispositius d’antiavalots amb la petició que feia la jutgessa Armas de ‘no afectar la normal convivència ciutadana’ i del seu secretari d’estat de seguretat, José Antonio Nieto, quan deia en una altra ordre que calia prioritzar la seguretat de la ciutadania i dels agents per damunt de l’eficàcia.
Ha estat escandalós. Zoido ha arribat a dir: ‘Si no s’hagués incitat la gent a anar a votar no hauria passat res.’ És el relat de l’acusació, també. I el de tota la fase d’instrucció que va dirigir Pablo Llarena però que les males llengües diuen que Manuel Marchena seguia ben de prop. És un enfocament preocupant, el de situar els drets fonamentals fora del dret. Quan haurien de ser, efectivament, al centre del dret. I això es veu amb les declaracions de Zoido i dels fiscals, quan es deshumanitza la gent que votava l’1-O o que es manifestava el 20-S; quan és tractada ‘d’escuts per a impedir el compliment de les ordres judicials’, o de ‘murs humans llançats contra els agents’. Per això a Zoido li és igual que els agents peguessin al cap i a la cara, que obrissin el cap a tanta gent i que causessin una trentena de traumatismes crànio-encefàlics. I fins i tot diu, com si fos una prova de la rebel·lió, que allà on hi va haver més problemes ‘la gent s’enllaçava amb els braços i seia a terra, i quan els feies alçar tornaven a seure’. Justament ha esmentat un dels comportaments de la resistència pacífica. L’ha criminalitzat.
Aquest és el valor del testimoni de Zoido per a les defenses i per als acusats. Malgrat les traves de Marchena, malgrat la negativa a projectar el vídeo de la violència que van cometre els seus policies. Per a les acusacions, Zoido els ha permès de treure una nova carta que fins ara no havien ensenyat i que s’allunya directament dels fets de l’1-O i del 20-S, que és la petició de compra d’armes i munició per als Mossos d’Esquadra del 2016 que el ministeri va impedir. Eren ‘armes de guerra’, diu Zoido. Van veure que no eren pertinents i no van autoritzar-ne la compra. La fiscalia i Vox, de bracet, han demanat si hi havia llançagranades i més material bèl·lic. Zoido no ho ha sabut dir. I punt.
Una oportunitat i una dificultat
En l’ambient d’aquest darrer dia de judici de la setmana suren dues sensacions. La primera és la d’una premeditació per part del govern espanyol a l’hora de construir tot un dispositiu repressiu amb vista al referèndum. La preparació d’un contingent de tants milers d’agents per a enviar-lo a Catalunya requeria molt de temps, i ahir Sáenz de Santamaría ja va dir que se’l van començar a imaginar quan van veure, el juliol del 2017, que Joaquim Forn assumia el càrrec de conseller d’Interior. Resposta policíaca en comptes de diàleg polític; aquesta és la conclusió, reforçada amb el testimoni del president basc, Iñigo Urkullu, que ha deixat en ridícul el testimoniatge d’ahir de Rajoy, bo i declarant que sí que es van reunir tots dos, que van tenir un contacte periòdic durant el setembre i l’octubre del 2017 en un intent de mediació per encarrilar un diàleg que el president espanyol no va voler mai i que el president català va provar fins al darrer moment. Potser això s’hauria de jutjar. L’envit de les defenses aquestes setmanes vinents serà mantenir el focus i la mirada acusatòria en allò que va fer el govern espanyol, i no tant en allò que van fer els acusats d’aquest judici polític. Perquè aquesta és la causa amagada.
Però tindran una complicació al davant que avui s’ha revelat i que té a veure amb el segon element que sura entre les parets de marbre del Suprem: que l’espai de maniobra de les defenses cada vegada serà més estret, que aniran més encotillats i que el marge d’interpretació del tribunal durant les fases següents del judici no els anirà mai a favor. Perquè Manuel Marchena ha decidit que ja era hora de llevar-se la màscara.
MÉS INFORMACIÓ
Els presos polítics i els familiars denuncien les traves per comunicar-se en les jornades de judici
El Constitucional espanyol rebutja els recursos de Cuixart i Sànchez i obre la porta a Estrasburg
QUÈ PASSARÀ LA SETMANA VINENT?
La setmana vinent serà llarga, perquè ja començarà dilluns. Fins dijous. Hi haurà les declaracions de comandaments policíacs com el coordinador imposat l’1-O per a coordinar les policies, Diego Pérez de los Cobos. Serà dimarts. Abans, declararan l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto, l’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya Enric Millo; el responsable d’Interior durant l’aplicació del 155, Juan Antonio Puigserver, i també el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent. Dilluns mateix també són citats a declarar el vice-president del parlament durant la presidència de Carme Forcadell, José María Espejo-Saavedra, de Ciutadans; l’ex-lletrat major del parlament Antoni Bayona; i l’ex-secretari general del parlament Xavier Muro.
DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC
- Dia 1, 12 de febrer: Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena
- Dia 2, 13 de febrer: La set de venjança fa caure la fiscalia espanyola en un parany
- Dia 3, 14 de febrer: La passió de Junqueras i la solidesa de Forn es mengen les acusacions
- 17 de febrer: ‘Això és inquietant’: impressions des de dins del Suprem en l’arrencada del judici
- Dia 4, 19 de febrer: L’enfonsament de la causa contra el procés, vist des de dins la sala
- Dia 5, 21 de febrer: Alerta amb la falsa eufòria: la fiscalia sap a què juga
- Dia 6, 22 de febrer: Avui esclata a la sala del Suprem la seva més gran vergonya
- 25 de febrer: Els corbs del Tribunal Suprem: l’arma amagada de Vox
- Dia 7, 26 de febrer: La importància de l’instant de pànic de Marchena amb Cuixart
- Dia 8, 27 de febrer: Radiografia del somriure trencat de Soraya Sáenz de Santamaría
